Herodes rei, apoteosi i misèria del tirà


Fa dos anys, d’Acorar. Toni Gomila i Produccions de Ferro han viscut la voràgine de l’èxit, el vertigen del reconeixement, l’agraïment del públic, la satisfacció de ser multipremiats. Ara, però, toca una altra cosa. Gomila manté el tàndem amb Rafel Duran i plegats ens proposen una revisitació a la comèdia d’El rei Herodes, però passat pel sedàs de Duran, que n’ha indagat la vigència, tot aprofundint en la idea del tirà. Estrenen demà a Sa Màniga, sota el títol d’Herodes rei. I aquesta és l’entrevista que n’hem publicat aquesta setmana a Cent per Cent. 

Foto 1 HERODES REI ©FrancescMeseguerProduccions de Ferro passa d’una obra d’un sol actor a una de sis. Un concepte diferent. Del petit format, a la gran producció.

Toni Gomila: Primer és el projecte que no el gran format. És a dir, primer cavilam que volem fer el rei Herodes, que no un muntatge amb sis actors.

I sis actors no deuen bastar per cobrir l’obra tradicional…

TG: Segurament en caldrien onze.

Rafel Duran: N’hem suprimit alguns, els més secundaris. Hi ha un comandant i un capità general. S’ha quedat en general.

TG: En Rafel ha agafat versions populars que encara es feien, a Sant Llorenç, a Manacor, les que feia Sebastià Nicolau a Son Macià, l’Alqueria Blanca… I de totes aquestes cerca el tronc comú, en fa la dramatúrgia i després hi afegim unes quantes escenes, bàsicament per explicar personatges i segons quines coses que volíem afegir, però només per situar, però no per alterar gens el tronc comú. Aquestes escenes les ha glosades en Mateu Xurí, a partir del text proposat en prosa per en Rafel. El format, per tant, ha vengut donat per l’obra que volíem fer. És una versió que és absolutament fidel a l’estàndard tradicional del segle XX, i que alhora és absolutament vigent.

D’on ens arriba aquesta representació d’El rei Herodes?

RD: Té un origen medieval. Tot el teatre medieval era religiós, eren espots de l’església amb què adoctrinaven el poble.  És una lluita entre el bé i el mal. Herodes és el dolent i el bonjesús és el bo. En un primer moment la representació era sacra, solemne, i la comicitat no hi entrava per res. Després, cada poblet de Mallorca continua fent l’obra versionada. Sembla que les darreres que ens arriben són el segle XIX. I és en el segle XIX que s’hi incorporen elements com el secretari, els doctors de la llei, o també la sibil·la, que formava part d’una altra representació. Aquesta mescladissa els comediants de cada poble la utilitzen per fer befa. Els doctors de la llei, amb aquest nom, se suposa que haurien de ser jutges, però llegeixen profecies, la qual cosa ens fa pensar que són sacerdots. El poble utilitzava els doctors de la llei per fer befa dels capellans. Per fer aquest paper es triava la gent més disforja del poble. A partir d’aquí s’inventen gloses que si fan gràcia queden solidificades i arriben fins als nostres dies. Com és l’obra tradicional? A la primera part no passa absolutament res, és una presentació de personatges. A la segona, ve el xou: els reis d’orient, els doctors de la llei i la sibil·la, que són personatges aliens a la trama. Després comença a fer els desastres com a tirà.

I el text de Llorenç Moyà?

RD: Això és una altra versió, com tantes d’altres que es fan, i és de l’any 1966, encara que la gent es pensa que és més antiga. I la fa perquè trobava que les tradicions autòctones es perden o s’acaben. Aquesta versió s’ha convertit en la substituta de les tradicionals que havien arribat per via oral i que es representaven als poble.s

TG: Tot parteix de la documentació del manuscrit Llabrés, un feix d’obres de teatre religioses del segle XVI trobades l’any 1840 dins una sagristia de Mallorca. Un capellà de Búger es va dedicar a transcriure-les. Allà hi trobam tres o quatre obres de teatre que parlen de quan vénen els reis a adorar el Messies. Una d’aquestes obres conta la història del rei Herodes. La representació dels reis que ara veim als carrers, la desfilada dels reis, també té l’origen aquí. En un moment donat aquest espectacle deixa de ser itinerant i només és itinerant la part dels tres reis, però a la plaça es fa tota l’escena d’Herodes.

RD: A la nostra zona l’adoració dels reis va desaparèixer i ens va quedar només la història del rei Herodes.

Quina és la vigència d’aquesta representació avui en dia?

RD: Un tirà que diu “en que m’hagi de costar, pel meu tron conservar, la sang de tot el meu poble”… això és el que passa avui! La pregunta era: “És possible fer un Herodes del segle XXI?”. I més encara: “Ja que no tenim clàssics, és possible agafar una tradició i posar-la damunt un escenari com faríem amb els grans textos clàssics de teatre?”. No ho sabem, però si no ho provam no ho podrem dir mai.

TG: És el text popular que s’ha fet a tots els pobles, però si li lleves la part còmica, en queda substància? Ho mantens en vers, i mantens l’estructura tradicional i la por d’Herodes a aquest messies que ve.

RD: Hi ha un senyor que és un tirà i que té pànic que una persona que ve del cel, digues-li messies, digues-li ET, li prengui el poder. Quan a un país no hi ha cap polític que dimiteixi… això ja és la vigència del text. També és evident que quan trasllades els clàssics a l’actualitat només tens dues opcions: investigar la part històrica i ser-li fidel en la posada en escena i vestuari, o fer-ho a l’inrevés, dur la història cap a tu, de manera que el públic pugui crear la metàfora vigent.

Els noms dels personatges són transparents? El rei Herodes és el rei Herodes? O té un altre nom?

RD: No, no. El rei Herodes és el rei Herodes i és el públic el que l’ha de saber identificar amb el tirà del seu temps, tengui el nom que tengui, sigui en Rajoy, en Bauzá, o na Merkel o qui sigui.

TG: O n’Hugo Chávez, o en Fidel Castro.

RD: Si dius: “Aquests són del PP”, ja limites molt la interpretació, perquè el públic pot ser molt divers. A l’obra hi ha un tirà, el rei Herodes, i un messies que en aquest cas l’hem relegat a un paisatge de fons. És evident que no podem obviar segons quins elements com el de la Sibil·la.

TG: Hi ha un text de Salvador Galmés que explica com es feia la representació d’El rei Herodes l’any 1890 a Sant Llorenç. Diu que hi ha tres personatges nous: majordom, secretari i general. Explica com anaven vestits. Duien els vestits de la mili  i al puny de la jaqueta s’havien posat les estrelles del tres d’oros d’un joc de cartes. Un altre duia el vestit de sant Joan Pelós.

RD: I un altre duia un frac perquè la seva dona havia estat a una casa de Palma i el senyor li havia regalat un frac.

TG: Per tant, ja veim que fa cent trenta anys ja hi ha un eclecticisme amb tota la roba. Per això nosaltres ara, en lloc d’anar de vestits de romans, amb els soldats… El rei Herodes de 1890 diu “Jesús, sant Antoniet”. És increïble que citi Jesús quan encara no ha nascut… Nosaltres duim la història al nostre temps.

RD: Hem jugat amb la tradició, però d’una altra manera.

TG: Però els personatges són els mateixos. Si haguéssim detenir un corpus de teatre nacional, clàssic. Els menorquins tenen Lucrècia. I nosaltres què tenim? El rei Herodes, potser. El Quaquín, si ja és considera un clàssic. Aquí gratam…

RD: I també Mort de dama… Damià Pons insistia que se n’havia de fer una versió teatral… Però també és cert que si fas una cosa que la gent no coneix, determinat públic no hi vendrà. Amb El rei Herodes tenim un ganxo que pot estirar la gent. Ara bé, nosaltres hi hem volgut posar una distància, que ja es veu en el títol. Li hem posat Herodes rei en comptes d’El rei Herodes. No volem suplantar res: la gent que vulgui anar a veure les versions que es fan als diferents pobles hi ha de poder anar. I si un vol veure el text d’en Moyà, que se’n vagi a Palma, que hi ha una gent que el fan. Per això no hem tocat en Moyà. El nostre objectiu és trobar-hi una vigència actual, si és que hi és. Nosaltres l’hem trobada, però no vol dir que el públic la vegi… Abans d’estrenar Acorar estàvem igual. Si ens haguessin explicat tot el que ha passat haguéssim perdut totes les messions.

TG: Segur, però.

P1090431Presentau els actors vestits amb americana i corbata. Per què?

RD: Així com es vesteixen avui en dia els polítics, els governants.

I tot són homes.

RD: No n’hi havia, de dones. A més, estava prohibit. A tall d’exemple: fins a final dels anys seixanta les nines no es posen a cantar la Sibil·la. Igualment, al Rei Herodes, no hi ha personatges femenins.

Com resoleu l’adoració dels reis, o la Sibil·la?

RD: L’adoració no la feim perquè a la nostra zona no hi era.

TG: Hi ha el passatge dels reis que s’entrevisten amb Herodes. Hi ha un seguit de coses que a la banda del llevant poden sorprendre, perquè no feim exactament l’Herodes del Llevant, sinó un que hem arreplegat de diferents indrets de Mallorca.

RD: Aquí per exemple es romp la taula amb una maça, o amb un mall de ferrer o una aprimadora de pastar. Però això només passa a Manacor i Sant Llorenç. Als altres pobles la gent no en sap res, d’això.

TG: Igual que nosaltres afegirem qualque element que si agrada quedarà per a versions posteriors.

Quin esperau que sigui el vostre paper dins la història del rei Herodes? La versió de Rafel Duran és una revisitació, o és un pas més en el camí?

RD: No ho he fet com un autor que fa una cosa perquè quedi constància després, sinó a partir de les meves idees escèniques. He fet una feina de dur la tradició al teatre contemporani.

Tota l’obra és en vers?

RD: Sí. A partir de fragments d’aquí i d’allà i amb els afegitons que hi ha fet en Mateu Xurí. Les dues escenes afegides varen sortir d’improvisacions als assajos, en prosa, que després en Xurí ha glosat.

Com és actuar en vers? S’ha d’evitar entrar en cançuetes si vols ser creïble i ser contemporani…

RD: L’important és la intenció. L’important és dir el text amb la intenció real, que sàpiguen el que dius. L’estructura mètrica ja hi és, el poeta ja l’ha feta. Si la subratlles, la destrosses. És una escola molt més moderna de dir text.

TG: El vers té un perill tan evident que quan cantes es veu molt i quan no cantes agafa una màgia especial. Per un subconscient es percep aquella rima. Entra la veritat i el subconscient capta la rima.

RD: I la improvisació hi és impossible. Són heptasil·làbics rimats, per tant no et pots deixar res. Als assajos no me’n passen ni una.

Això vol dir que us passejau damunt el precipici tot el temps…

TG: Però el vers també és molt més bo de recordar. D’un espectacle que has fet en prosa, d’aquí a deu anys et recordaràs del principi però no et recordaràs de tot, en canvi si l’has fet en vers és més bo de recordar.

Què es pot contar de l’escenografia?

TG: Al servei de l’obra.

RD: És una cosa conceptual. Hi ha una paret perquè hem de projectar coses i crear una mica de profunditat.

Hi ha projeccions, banda sonora…

RD: Sí, sí. De fet, no es diferencia tant d’Acorar…

TG: Fins i tot pensàrem de posar el mateix format de pantalla que Acorar.

RD: Les tecnologies estan a l’ordre del dia. Avui en dia ningú es planteja fer una obra sense una banda sonora gravada. Però al començament va ser complicat. Ara està normalitzat.

TG: Ahir em mostraven la revista digital sobre teatre dels Països Catalans. Hi ha fotografia, hi ha vídeo, hi ha so. Tot és un conjunt. Quan en Rafel va proposar de posar vídeos a Acorar, jo dubtava, perquè trobava que els vídeos no eren fer teatre. Als teatres hi ha equips de llums, so, fums… Tota la història del teatre és plena d’efectes. No feim una escenografia realista.

RD: El realisme em produeix urticària la majoria de les vegades. El segle XX ha aportat una cosa fantàstica al teatre. Davant les competències que li han sortit: vídeo, cinema, fotografia, el teatre ha trobat un camí metafòric meravellós per allunyar-se del realisme. Fent realisme sempre tens les de perdre, perquè el cinema bàsicament és realista. Aquí el que importava era la història, més que els personatges. Així i tot, hi ha moltes sorpreses, només el començament ja és una declaració d’intencions, com si diguéssim: “No anam per allà on us pensau”. Fins que no entra Herodes no hi ha res que sigui de la tradició.

P1090436

El rei Herodes continua representant-se?

TG: A Calvià segur que sí.

RD: A Sant Llorenç el fan dues vegades cada dècada, també a Capdepera i a l’Alqueria Blanca.

TG: Una de les motivacions també era aquesta, veure si és una cosa que es pugui fer cada any o cada dos anys.

No aspirau a fer una temporada que s’allargui fins al maig, per exemple.

TG: Així com està quedant l’espectacle, no és estrictament de nadal…

RD: Per fer una sibil·la el mes d’agost…

TG: I fer un espectacle de matances el mes d’agost també xoca. Ens queda més un espectacle que funcionarà durant tot l’any.

RD: I si no agrada gens, què? Abans d’estrenar sempre tenc totes les pors i tots els pànics.

TG: Ara ja hi ha espais que s’hi estan interessant i dins les setmanes que ens demanen ja no hi ha espai, per tant, forçadament haurem d’allargar més enllà de la temporada de Nadal. Aquests dos mesos ens aturam de fer Acorar. I feim una cosa que crec que és inaudita a Mallorca, que és coordinar una gira en setze espais diferents. Feim trenta-dues funcions en dos mesos, que és una barbaritat. Assumim riscos a tots aquests teatres on anam. Sis actors d’aquesta talla no els pots tenir entretenguts amb un espectacle per fer una funció ara i d’aquí dos mesos fer-ne una altra. Havíem d’aprofitar ara, i estic content perquè els teatres han acceptat bé la proposta.

La intenció deu ser poder allargar la temporada.

TG: Ja ens agradaria. Quan això succeeix, ho anomenam miracle. I això va passar amb Acorar. A Barcelona quan un espectacle s’estrena procura tenir un teatre per estrenar i sap que durant un mes i mig tendrà aquella sala per fer-hi quatre o cinc funcions setmanals. Aquí no tenim teatres per estar tres setmanes o un mes en cartellera, però sí que tenim molts d’espais escènics que s’estan fent malbé per manca de funcionament.

Donau pistes perquè la gent es pugui enganxar a la metàfora?

RD: Les propostes més rebutjades solen ser aquelles que volen fer passar de manera més directa una cosa concreta que vols que el públic entengui. Si fas un Ricard III i el concretes a un lloc, no funciona. Ha de tenir moltes capes dimensionades i que s’entengui la gran metàfora del que és un tirà. Jo tenc la teoria que perquè una obra funcioni ha d’agradar a ma mare i als meus amics intel·lectuals. Si tots dos diuen que sí, és que l’hem encertada. I això és molt difícil. Rafel Lladó, el nostre escenògraf, ens feia veure l’altre dia com els artistes intentam contínuament que la gent pensi, i la gent es nega a pensar, i si no volen reflexionar, no reflexionaran. La metàfora d’Herodes cadascú l’entendrà com vulgui.

TG: Donam pistes, però no…

Però no instruccions.

TG: Exacte, molt ben dit. Ni feina feta. Jo som partidari que el públic ha de fer una aportació en feina. No feina, però no li pots donar tot resolt. Li has de plantejar un dubte, li has de demanar: “Això és així com ho veim nosaltres?”. I ells diran sí o no.

RD: He après que en teatre fer coses molt concretes no acaba de funcionar. Per exemple, parlar ara del TIL… El teatre necessita una distància, no és una cosa d’efecte immediat. Explicades en teatre, totes les guerres són iguals. Jo ara he rellegit Àngels d’Amèrica, que ho vaig veure just després de la gran mortandat de sida a Barcelona. Ara n’he fet una lectura diferent. En aquell moment no m’interessava. Amb el temps he vist que aquesta obra parla de la solitud, més que de la malaltia.

En el text no hi ha llicències o aclucades d’ull a l’actualitat?

TG: A la versió de Llorenç Moyà que fan a les Voltes això ja s’espera, és com un clàssic. En la nostra versió no n’hi ha, i si hi són, són més genèriques.

RD: En el moment que els doctors de la llei llegeixen les profecies és costum que es fiquin amb les coses que han passat durant l’any al poble. Però nosaltres, que anam a tot Mallorca, hem fet una cosa molt més genèrica. Les profecies són justament la feina que ha fet en Mateu Xurí, i en Toni que hi ha aportat algunes idees.

TG: Aquesta sí que seria una pista per a la metàfora.

Perquè sigui un text que permeti aquesta metàfora, la religió podria ser una trava.

TG: Hem assajat a Ciutat a un convent de monges i estam absolts de culpa.

RD: La religió hi és, però queda molt relegada. El messies hi surt, però podria ser fins i tot una metàfora no religiosa. El messies és la por de perdre el poder.

TG: Es parla de Messies com es parlaria de Godot en Beckett.

Sembla que es repeteixen molt les sensacions d’Acorar… Què anava a veure el públic? Una obra de matances? O una obra que reflexionava sobre la nostra identitat? O una reflexió filosòfica sobre la vida i la mort?

RD: Però això és un problema d’educació de la nostra terra. Per què encara no podem fer Beckett? La gent d’aquí no vol pensar, perquè viu massa bé.

TG: Tornam a proposar un espectacle amb diferents nivells de lectura. Amb Acorar parlam de matances perquè és una cosa molt popular, i ara farem un Herodes perquè un gran gruix de gent l’ha vist i se’n recordarà que el seu padrí l’havia fet, etc. Al mateix temps, Acorar fa una descripció d’una societat, d’una casuística, i Herodes també fa un paral·lelisme entre el que passa a l’escenari i el que passa a la vida real. Però jo crec que això no és més que una fórmula.

RD: No ho havia pensat.

TG: Això és el correcte, que si ho haguéssim pensat no funcionaria. Si ve donat… Per què hem triat aquest text? Segurament perquè té els elements de popularitat que el faran viable, en els temps que estam, que no et pots arriscar ni així, i alhora li trobam uns elements que artísticament ens el fan interessant.

RD: El que és clar és que aquí a Mallorca hi ha uns textos que no funcionen, i si els fas saps que els fas per als quatre amics. Quan aixeques un espectacle has d’anar més enllà. A Mallorca no s’entén una normalització de les coses. Hi ha d’haver tot tipus de teatre, però també s’ha de trobar una fórmula que no sigui el teatre minoritari ni la tradició majoritària del sainet. L’altre dia una persona de ciutat es va enfadar molt perquè vaig dir que en Xesc Forteza era un gran actor. És que ho era. “Però era porqueria el que feia!”. Jo no he parlat del que feia, he parlat d’ell com a actor. També va ser un gran empresari del teatre. Un altre tema és si el que deia era interessant o no. Però per què no es pot parlar d’això? Per què ha de ser tabú?

TG: Quan feia programacions vaig aprendre una cosa: moltes vegades el públic rebutja la veritat damunt l’escenari. I a mi em sabia molt de greu. Però si hi havia damunt l’escenari un espectacle que parlava de coses de veritat… no, no, no. Xauxa i bulla tota la que vulguis, sigui diversió, sigui visual, sigui entreteniment, però no em mostris una veritat que no es pugui colpir… El públic no ho suportava.

RD: En un debat sobre El mercader de Venècia les tenguérem grosses amb el públic. En primer lloc perquè no acceptaven que ho haguéssem fet en modern, amb vestit i corbata. Una senyora va arribar a dir: “Això de la lliure de carn que li fot no passa avui en dia”. En Santi Pons li va respondre que això tampoc no passava el temps de Shakespeare. És una metàfora. La lliura de carn, avui, són les hipoteques. Una altra senyora va dir: “He trobat que aquestes al·lotes eren molt ordinàries, perquè feien de nines riques i eren molt ordinàries”. La més rica del món és la més ordinària del món, que és Paris Hilton. Intentam fer pensar el públic. Però si no volen no volen. Aquest és un gran debat.

De totes maneres, alguna cosa queda. Alguna cosa deu haver quedat de la part transcendent d’Acorar en l’interior del públic no habitual del teatre…

TG: Com a mínim dónes coratge al qui ho ha agafat.

RD: Hi ha gent que s’enfadava molt perquè hi havia espectadors que els encantava Acorar… Però jo també pens que està molt bé haver aconseguit un públic majoritari a Acorar, perquè els hem donat amb cullereta el que volíem. I ningú hi està en contra. No ha vengut ningú a dir-me: “M’ha agradat molt Acorar, però amb això no hi estic d’acord”.

TG: I quan passa és perquè et diuen que “tu has dit que la sobrassada la pasten l’horabaixa, i nosaltres la pastam més prest”.

RD: Se’n van molt a l’anècdota… I diuen “són iguals que les del meu padrí…”.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s