Joan Francesc Mira: “No envege el lloc de naixença de ningú”


Ahir per a Manacor va ser un dia gran. Joan Francesc Mira va ser a la vila per dur-hi a terme una sessió doble. D’una banda, una conferència sobre la traducció de tres grans textos clàssics que ell ha duit a terme: l’Odissea, la Divina Comèdia i els Evangelis. De l’altra, la presentació d’El tramvia groc, en la qual vaig tenir el privilegi de poder participar. Sentint-lo, prenguérem consciència de la grandesa del personatge, i de la nostra petitesa. Aquí teniu el text de la presentació.

P1090489

Si no ho sabies
ara ja ho saps.
Si no ho saps ara
no ho sabràs mai.

Aquesta olor de pi
i de panades,
ve des Pinar de Sa Coma
o des forn
de Ca Ses Tianes?

Té olor la infància?
Tu dius que sí,
jo dic que no.
La nostra infància
sols fa pudor.

El romaguer
i el romaní,
el porc a l’alba,
l’home de nit.

Catalina catalana
penja el llum a la paret
i veuràs les milicianes
que ja han fet brut i net.

A la bilibí. A la bilibà.
Tu ets fora i tu ets ca.

Ja els podeu matar
que estan confessats.

(Catalina catalana
penja el llum a les persianes
i veuràs En Guiemet
que surt de ca ses fulanes). 

El joc infantil, la tragèdia d’una guerra, el porc i el romaní, el camp, les panades, les olors, un ordre antic, un estirabot, l’erotisme forçat, i el natural. La repressió. I un món esbucat, esvaït, destruït en nom del progrés o, simplement, per l’inevitable, inexorable, avanç del temps. Totes aquestes idees que Guillem d’Efak engabia en aquesta cançoneta que va titular Roc de fona, i que jo mateix vaig fer servir de lema per a un escrit sobre els comerços del meu carrer d’infant que vaig penjar no fa gaire a L’estenedor, suren dins el llibre que presentam avui. En aquest escrit meu reivindicava l’edat, la distància, com a factor determinant en la mitificació de la infantesa, dels seus paisatges, dels seus personatges. La distància de què ha disposat Joan Francesc Mira per començar a construir aquest seu “ample palau de la memòria” agustinià.

Però que ha estat de difícil. Quan llegesc, tant si m’han encomanat que presenti el llibre com si sé que en faré una crítica al meu blog com si sé que simplement el llegiré, ho faig sense punt. Vull dir sense aquest cartonet que posam per recordar quina ha estat la darrera pàgina que he llegit. Jo, de punt, faig servir un llapis, que empr quan llegesc per subratllar aquells passatges interessants, per anotar-hi al marge alguna reflexió. Llegint El tramvia groc ho hauria subratllat tot, literalment. I és per això que ha estat difícil, que és difícil presentar-vos el llibre en vint minuts, perquè a estones hom pensa que la millor presentació seria llegir-vos-el tot directament. Tanmateix jo us n’hauré de cantar les virtuts en aquest temps escàs.

El tramvia groc conta les memòries de l’infant Joan Francesc Mira, però com sol passar en la majoria de les autobiografies dels nostres savis i pensadors, no es tracta d’un enfilall d’anècdotes i recordances vagues, sinó d’un retrat detallat d’un temps i d’un paisatge humà, urbà i natural.

Mira retrata el gran canvi, perquè pertany a aquella generació de persones que cresqueren a penes amb corrent elèctric i que tenien com a estendard màxim de l’avantguarda tecnològica un aparell de ràdio.

He llegit amb empatia suprema les pàgines de Mira. Ell pertany a la generació dels meus pares. Ells fugiren de fora vila, i ara hi han tornat. La meva infantesa oscil·là entre el Manacor urbà que s’espolsava les darreres mosques rurals i cals padrins, a un bocí de fora vila molt a prop de Porto Cristo: no hi teníem aigua corrent i ma mare ens rentava dins la cuina a l’escalfor del foc de la xemeneia, en la qual havia encalentit l’aigua que posava dins la cubeta verda on ens banyàvem.  Hi havia un excusat, un lloc comú, una post de fusta amb un forat enmig on fèiem les nostres feines. Això quan no les fèiem directament agotzonats al femer. Tot plegat comunicava amb les figueres de moro imperi privatiu de les gallines ponedores que ens abastien d’ous durant tot l’any. A cals padrins no hi havia tele i la ràdio que hi record, la hi duguérem nosaltres. Dormíem en matalassos de llana i dins la casa, a l’hivern, hi feia més fred que a defora. Si estàvem constipats, preníem llet calenta amb un raig de conyac i un vermell d’ou, i de vegades anàvem a madò Maria, una curandera del Port que obrava miracles amb una cinta mètrica i unes oracions incomprensibles. A fora vila, ma mare hi feia la bugada de la setmana, perquè la roba, amb l’aigua de pluja quedava més neta i humil. També hi trobàvem adesiara qualque casquet de bala del temps de la guerra. I torturàvem qualque ratolí amb crueltat infantil o trencàvem un ou de dragó que havíem trobat davall una pedra. No hi havia tele, ni telèfon ni cap altre aparell que no fos una ràdio o una rentadora marca Orbegozo o Corberó que ma mare hi dugué per fer-hi les bugades de cap de setmana.

Són les escorrialles d’un temps que moria amb la nostra vinguda. Diu Joan Francesc Mira que va viure el trànsit d’una civilització encara amb molts components gairebé medieval, a allò que en podríem dir la modernitat consumada o contemporaneïtat. La mutació ha sigut tan profunda, general i veloç, com molt probabelment, en cap altre temps de la història: tant, que per als meus fills la meua vida d’infant i adolescent és gairebé incomprensible”.

Efectivament, potser és incomprensible per a nosaltres, fills de la nostra generació, però alguna cosa ens en podem imaginar, perquè l’hem viscuda encara que fos molt llunyanament, encara que fos en situació terminal.

I el que és clar també és que Mira ho va viure de ple i jo i els de la meva generació no. És per això que el nostre escriptor sap acostar-s’hi sense idealitzar-ho de demés com ho faríem nosaltres:

“No era una vida fàcil neta i quieta, els animals i les persones, al contrari de la creença general, emmalaltien més sovint i estaven més mal alimentats, i si algun romàntic il·lús o mal informat no hi està d’acord, jo podria afegir detalls més terrorífics encara, però no val la pena: resignem-nos, amb un cor agraït, a viure en un món ple de controls i de laboratoris”.

El que jo us he contat és l’anècdota, el que tots els qui sou aquí podríeu fer de manera més o menys novel·lada i amb més o menys coincidències i desencontres respecte de la meva història. On rau, doncs, la categoria de la feina feta per Joan Francesc Mira? D’una banda, en la capacitat de saber situar aquell indret casolà, propi, tantes vegades menyspreat, en el sentit de no valorat en la seva justa mesura perquè és el que tenim més a prop, en un indret transcendent al llarg de la història. Mira recorda la finestra de la saleta d’estar de ca seva que “formava un buit on quedava una mena de banc elevat, com aquells bancs de pedra als finestrals dels palaus medievals o renaixentistes on les dames cosien o brodaven, conversaven i observaven el pas del vianants”.

Això, però només n’és una pinzellada, vegeu el quadre sencer: “En diuen península Ibèrica pels ibers, que va vint-i-cinc segles ja passava en per davant de ma casa. Pocs segles més tard seria anomenat Via Augusta i pel qual mentrestant passarien les tropes d’Anníbal venint de Cartago Nova a assetjar i cremar la ciutat de Sagunt, i les mateixes tropes, amb els seus elefants de càrrega i de guerra, marxant lentament cap als Pirineus i cap a Itàlia. Hi va passar també alguna tropa de guerrers visigots barbuts i rossos, desordenats i bruts, potser venint de Barcelona o de Narbona, ja amb ganes de reposar en algun lloc després de tants anys de córrer i devastar mig Europa. Hi passaren marxant cap al nord, grans o petits exèrcits moguts per la fe del profeta Mahoma, cavallers àrabs fills o néts del desert. O els camions de milicians de l’estiu del trenta-sis que corrien alegres cap al front d’Aragó somniant heroismes i revolucions”. Vint segles d’història com si res. Vint segles que s’aturaren, quan s’hi aturà la vida del petit Mira: “Després, per davant d’aquella casa que ara no existeix, no ha tornat a passar la història”. Vegeu-hi ironia. O vegeu-hi sarcasme. O vegeu-hi una veritat com un temple.

En definitiva, i no ho dic jo, ho diu ell: “Cada generació humana s’equivoca si viu només en un present sense substrat ni substància com si ella haguera inventat el món”.

Però a banda del substrat, Mira també ens hi aporta el context, el decorat on passaven els fets succeïts de la seva infantesa, les anècdotes i els fets transcendents. La guerra marcà tota aquella generació, malgrat que ja no la visqueren. Aquells anys, diu Mira,  “enyorar un temps més feliç i millor era dir simplement ‘com abans de la guerra'”.

Molt hàbilment, Mira ens situa en el context de la seva infantesa, amb el naixement dels seus germans: el primer va néixer el mateix any que inauguraven el Mercat Central de València, el segon l’any del crac del 29, i ell mateix, l’any quaranta, i per això diu: “Després vaig néixer jo, i molt sovint m’he preguntat per què. La resposta, mig en broma i mig seriosament, i amb molta fantasia projectada sobre l’esperit de mon pare i ma mare, és que vaig ser engendrat com un fill o producte de la pau. O del triomf imminent i segur del bàndol que els dos engendradors sentien amb tota certesa com a més pròxim o propi”.

De la guerra i la postguerra no li’n queda cap trauma visible, perquè: “Ni els pares ni els germans em van transmetre records directes d’horror o de sang. Mai ningú no em va dir “al pare d’aquell xic el van matar els rojos”

“A casa no van haver de patir, durant els anys de guerra, les privacions i la gana que sense dubte haurien patit vivint a la ciutat”.

És a dir, que per a la seva família, la guerra fou viscuda “No com una tragèdia patida amb destruccions, cadàvers i terror, sinó com un temps de trencament de l’ordre de les coss, d’exaltació i d’expetatives irreals”. Una pau, tanmateix, “pau per al bàndol dels vencedors i fins i tot per als indiferents, mort presó o exili per als vençuts”.

Però el context no ens el posen els grans fets històrics, sinó també detalls com les marques de les eines, aparells i béns consumits aquells anys: el perfum Varón Dandy, la màquina d’escriure Remington, la màquina de cosir Singer, el cotxe Packard, les cigarretes Bisonte, el gas Lebon, o el desinfectant Zotal, del qual s’ha de suposar, segons mira que “l’eficàcia insecticida i desinfectant seria proporcional a la intensitat de la pudor persistent que emetia”

En un dels seus poemes, Lluís Massanet diu que la memòria és un invent narrat. Què recordam? Llucia Ramis, en canvi, diu que no recordam el que hem viscut, sinó la darrera vegada que ho recordàrem. Joan Francesc Mira ens conta les seves vivències de manera sincera i arriba a demanar-se per això si la clenxa que duia d’infant era a la dreta o a l’esquerra. Quants dels qui sou aquí us en podríeu recordar? Difícil, eh? “Recordem a penes una fracció d’una mil·lèsima part de la nostra infantesa, i amb això en tenim prou per continuar vivint i per escriure”.

Entre els recursos que fa servir quan els fets són escabrosos o dolorosos hi ha el de la distanciació en tercera persona, com ara quan visita un bordell valencià i davant l’actuació de la prostituta recorda que “no va trobar en el jove client ni la més petita reacció corporal, ni el mínim efecte o resposta de la fisiologia”. O quan va estar a punt de morir aixafat pel seu estimat tramvia: “Potser per això el petit inconscient ha sigut sempre refractari a moltes formes d’insensatesa o temeritat”.

Un altre dels llocs comuns de l’infant Mira són les seves tasques infantils, aquelles que ens fan sentir aprenents, responsables, útils a la vida dels adults, encara que només fos acompanyant, o no: llaurar, revisar els ponedors, fer viatges de palla…

Unes tasques infantils que fan que aquells infants fossin, o poguessin ser innocents, però no ignorants. Nins que varen créixer forts. I tan diferents dels d’avui:

“No estic segur, ni de bon tros, que ara mateix la vida d’un infant o d’un adolescent, plena d’imatges de colors en alguna pantalla, de jocs electrònics mirant fixament figuretes que corren s’agiten i esclaten, de missatges escrits amb poques paraules trencades, de relacions irreals a través de petits aparells, tinga la mateixa substància, emoció i espessor, la mateixa realitat material i carnal que va tindre la meua amb tramvies, antics carrers urbans, trànsit de carretera i camins entre els camps, amb sorolls de motors i de carros i silencis molt llargs, amb portals gairebé sempre oberts i amb portes inexplicablement sempre tancades, amb cases i espais transparents i llocs plens de secret i de misteris, amb quietud, moviment i sorpreses”.

Innocents també però vitals i observadors, com ho era el petit Mira davant les seves veïnes i cosines, preadolescents, adolescents o dones fetes.

Com ara les seves vivències eròtiques, per dir-ho d’alguna manera, més infantils: “Formar parelletes sense vigilància, amagar-se pels racons i tocar-se una mica, trencar l’ou dur tenyit de colors en el front de la preferida, mirar cuixetes infantils i fer broma sobre el color de les braguetes, coses així, tan innocents com la primera primavera de la terra: tan innocents, però que els meus coetanis del centre de la ciutat no coneixien. Potser ara ho recorde més bonic del que era, però era bonic, era una cosa molt bella”

O ja amb una consciència del fet eròtic molt més desenvolupat, que sempre acaba amb la coa “però sí que em torbava”:

“El cul de la meua cosina era un cul important, poderós i redó, esfèric i blanc com una lluna plena sota les ombres verdoses de l’aigua en l’hora vespertina i jo no sabia amb certesa si ella sabia que jo el contemplava”

Al costat d’aquelles vivències eròtiques hi ha també el record de la mort, de la mort de l’avi en un accident, o del pare, o el record de la malaltia de la mare i la tristesa infinita de son pare. La cruesa i el desempar també formen part de la infantesa de tots.

“Qui fa matances? En fan tots aquells que no s’han aturat mai de fer-ne, que no han renunciat a obeir allò de “sempre s’ha fet així. Sempre ho hem fet així”. Tot segueix un ordre de segles, amb sos procediments i ses paraules per testimoni.

Ja ho heu conegut: això és un fragment d’Acorar, de Toni Gomila. Un fragment que parla d’un ordre de tasques, d’una tradició i d’una transmissió de valors, quelcom que també Joan Francesc Mira enyora de la seva infantesa de postguerra:

“Regar no era un acte banal, calia seguir un antic ritual rigorós que obligava a respectar l’ordre de l’aigua i el temps establert com a part d’una norma intocable i profunda dels drets de la terra, uns drets que, tal com jo els percebia a través de les paraules i els fets dels adults, eren sagrats i estaven per damunt de tot engany, subterfugi o transgressió dels individus”.

Mira també ens parla del Pecking order, segons el qual la gallina més forta pica al cap les que són més febles que ella. I aquestes piquen les que són més febles, i així successivament. “No suportaria ser picat, però tampoc sabrà ser picador”.

Tenim un canet, a casa. I el treim a passejar cada dia dos o tres pics, perquè faci les feines. De vegades, en veure altres propietaris de cans, els renyam, si no recullen els excrements canins. La resposta sol ser un insult o una mirada de menyspreu. Comparau: “Sóc responsable només d’allò meu, del meu espai particular, no del tros del veí, però el veí ha de ser tan responsable com jo, i entre tots preservem el bé comú”.

Mira és capaç d’aprofitar la distància per veure de quina anècdota pot sorgir un valor adquirit, com aquella nit en què els policies i uns lladres de gallines que els havien entrat eren a casa per aclarir els fets i sa mare els va treure cafè a tots: “En aquell punt, amb aquelles sis tasses de cafè, vaig saber clarament per primera vegada què vol dir la paraula bondat”.

Un dels béns comuns és precisament el de la llengua. Hem parlat d’empatia més amunt. El paisatge, la intuïció d’un món que s’esvaïa durant la meva infantesa, la pressuposició d’una infantesa, la dels meus pares, que tancà per sempre aquella transmissió secular i encadenada de valors i d’ordre, de mesura i tradició, en són el primer motiu. Però n’hi ha un altre: la llengua. Sé que davant l’auditori que hi ha aquí no cal fer proclames de cap casta per rebatre arguments absurds sobre la indiscutible unitat de la llengua. Però no em puc estar de parlar sobre la llengua emprada per Joan Francesc Mira en aquest seu llibre de memòries. Una llengua d’alt component estàndard, on la valencianitat s’intueix potser només a través de determinades formes verbals i qualque aportació lèxica escadussera. Una llengua, no obstant això, que malda per trescar pels viaranys de la llengua específica de la pagesia, dels fusters, dels ferrers, de la vida quotidiana. Una llengua que és la nostra.

Us contaré una anècdota: no fa gaires anys un jove valència, llicenciat en filologia catalana, arribà a Porto Cristo per fer classes. Tenia vint-i-quatre anyets. En arribar al Port va demanar on era l’institut. L’interlocutor li parlà en català. Però el nostre company de feina l’entengué per les senyes que li feia. En quinze dies ja havia deixat de fer cares rares en sentir-nos parlar. Mesos més tard, ens convidà a tot el departament a anar de viatge a València i visitàrem el seu poble natal, on vivia sa mare. Una dona relativament jove, de poc més de cinquanta anys. Li parlàrem amb tota naturalitat i, en veure que ens entenia perfectament, replicà al seu fill que ella no tenia cap problema per entendre’ns. Es tracta d’un sentit intuïtiu de la llengua, com una intuïció de segles, com una competència adquirida que s’ha transmès de generació en generació i que sembla que en les darreres dècades determinats parlants han començat a perdre.

Ja sé que ho sabeu, però sincerament un senyor que per dir canviar diu baratar, que per dir escombrar diu agranar, que per dir rentar els plats diu escurar, que per dir acolxat, diu buatat, que per dir rierol diu regueró, que per dir creuer diu entreforc, que per dir xemeneia diu fumeral, que per dir gallina jove diu polla, o que fa osques i mosses, un senyor que posa aigua dins un cossi, un senyor com aquest diria jo que parla la meva llengua. El lèxic de Mira s’estén però, també cap a la diferència i cap a la singularitat, cap a la paraula local i estimada, com la borumballa, que aquí és llavorim, o el gasó, que és l’herba curta, o la xaruga, que és l’arada de ferro amb pala lateral i l’esteva, que és el mantí. O que el cavalló no són deu garbes sinó el munt de terra que queda al costat de cada solc. O que birbar vol dir entrecavar i llevar males herbes. I que un llegonet és una xapeta.

Semblances i diferències. Però el que definitivament confirma que som tot u i que la llengua és la mateixa i la llengua és una de sola és que a les cusses, de nom, també els posen Linda, com aquí.

Però quin era aquell món esvaït, aquell paisatge avui inexistent, aquella forma de vida incomprensible per a la nostra generació?

Aquell infant que en les seves excursions en bicicleta no va entrar mai als carrers de València, aquells carrers que de nit s’il·luminaven amb una llum que no era llum, aquella ciutat on els tramvies van néixer “quan València pensava que era una ciutat rica i moderna, i van entrar en la lenta agonia quan potser sospitava o temia que era pobra i antiga.

“Aquell infant mig de camp mig de ciutat, com ell mateix es defineix: Si em veig com un infant amb espardenyes saltant sèquies i trepitjant terra acabada de llaurar, o amb corbata i sabates viatjant en un tramvia groc i caminant per vells carrers estrets d’una ciutat, és perquè així és el tresor conservat de la meua infantesa, la doble cara d’una moneda d’or, una cara rural i una altra d’urbana, gravades sobre el mateix metall preciós”.

Com era aquell paisatge? Vegem-ho en una excursió del petit Mira:

“Vaig recolzar la bicicleta contra el mur de l’alta torre quadrada, obra de temps musulmans, vigilant l’ample espai que s’obre cap al nord sobre la plana sencera de l’Horta, cap a llevant fins a l’extensa marjal i l’estany lluent de l’Albufera, fins a la mar oberta, cap a migjorn sobre extensions ondulants de tarongers, cap a ponent sobre oliveres, ametlers i vinyes i costers de secà fins a les primeres muntanyes, ja properes.

O també en aquesta altra reflexió:

Jo vaig créixer entre una vella carretera transitada, un tramvia, una granja i un hort enmig de terres llaurades i a la vora mateixa d’una ciutat gran i antiga del sud-oest d’Europa. La meua petita persona, la meua vida i la meua memòria, com a vida i memòria de tots els humans, no es pot entendre sense una geografia concreta amb molts segles d’història acumulada, d’història humana i d’història natural”.

Una geografia que no pot ser qualificada amb més admiració per Joan Francesc Mira: “L’espai humà i agrícola que rodeja pel nord i pel sud la capital del meu país esdevingué, i és encara ,una de les mostres més singulars i perfectes de cultura, de cultura agrària”

Diu Rainer Maria Rilke que la vertadera pàtria de l’home és la seua infantesa. Un món esbucat, amb només la relíquia alcoveriana penjant-ne. Un món destruït, que no tornarà. El desencís per a Joan Francesc Mira és doble, però, perquè als anys de la infantesa feliç que ja no tornarà, s’hi afegeix la destrucció del paisatge que la va acompanyar:

“En aquest país nostre invertir en cultura vol dir construir museus d’art contemporani, planetaris hemisfèrics, aquaris oceànics i altres projectes igualment sumptuosos i espectaculars. Com si la modernitat, el benestar, i tot això que en diuen el progrés, hagueren de suposar necessàriament la destrucció d’un dels més singulars, bells i densos paisatges humans, allò que els valencians hem sabut produir com a cosa única i pròpia. I el triomf definitiu de la lletjor”.

El llibre s’acaba amb la mort primerenca de son pare, que coincideix, si fa no fa, amb el final d’allò que anomenam infantesa, amb la pèrdua de la candidesa d’aquells anys que no tornaran mai. I el meu parlament, amb una sentència que serveix per mostrar l’amor incondicional de Joan Francesc Mira: “No envege el lloc de naixença de ningú”.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s