En Toni Mariol·lo


P1090514

Hi som tots. Els padrins, els seus fills i totes les nores i gendres. També tots els cosins, menys la meva germana i el cosí Toni, que encara no havien nascut. És un dia de Nadal, aparentment feliç. La candidesa dels infants omple la imatge d’una alegria ingènua que potser no traspua tota la veritat. En tot cas, de totes les fotografies velles que hi ha per ca nostra aquesta és una de les que m’agraden més. Perquè hi som tots, perquè representa una estampa familiar que avui és complexa de reproduir en molts dels entorns familiars i perquè nosaltres, els cosins, hi som infants.

Som cares mortes que transmeten vida. La fotografia immortalitza o mata definitivament? Hem tornat a ser aquells infants? Què en queda, en els nostres cossos, d’aquells nins? Quantes cèl·lules en romanen? I a la ment, a la memòria, al coneixement, què en servam d’aquells infants que fórem?

La imatge és presa des de l’escala que mena al sòtil. Però qui va fer el clic? No hi falta cap oncle ni cap tia… Feren servir un trípode!? Posaren la càmera damunt una cadira al replà de l’escala i la programaren? Ahir ho vàrem demanar. La fotografia és segurament de l’any 1971, jo hi surt en braços de ma mare i molt probablement tendria tres mesets. Ma mare ens aclarí el misteri: “Va venir en Miquel de l’Escaleta”, un fotògraf manacorí que molts de ben segur sabreu identificar.

Casualitat o no, els ulls de l’espectador condueixen cap a la imatge d’un patriarca encara esponerós, el padrí. Un home feliç, tapat amb la gorra de mudar, i amb tots els fills casats i amb infants. El darrer d’arribar, en aquesta fotografia, jo mateix. La padrina, amb aquella rossor que l’acompanyà fins a la mort, surt a la imatge a un costat, dreta, a prop dels fogons i els escuradors, que són just darrere ella. Al costat de la padrina, també dreta, la meva padrina jove, potser en disposició de servir o retirar plats.

Mengen alguna cosa semblant a un rostit o un aguiat. El tio Pedro i mon pare no es desmanden per la fotografia. Comparteixen llargues polseres setanteres. Mon pare somriu, com si sabés que l’immortalitzen. El tio Pedro, en canvi, es disposa a dur el menjar a la boca. “Menjau, que això fred no val res”, devia pensar. El cosí Jaume es gira cap a sa mare i queda d’esquena a la posteritat. És petit, però ja menja per ell mateix. Perquè pugui arribar a la taula, li han posat una cadira petita damunt la cadira dels grans.

La casa és humil, nua de qualsevol ornament. La taula dissimula la seva poquedat de posts confegides rudimentàriament amb un hule de quadres blancs i cels. A la paret de l’enfront, emblanquinada de calç, hi ha un quadre més gros, que crec recordar com una imatge de la Seu i la badia de Palma. Just davall, un retrat petit d’un infant assegut que no sabria dir qui és. Del cel-ras en penja una sola bombeta, sense làmpada, guarnida només amb un floc de paper. I al racó, part damunt ma mare i jo, la finestra. Podria semblar un finestró, però no ho és. El finestró, d’obertura mínima, és a l’altre costat de la cuina, on hi ha el fogó, al qual serveix d’aspirall. No record que aquestes finestres tenguessin persiana a la part de defora. Així, segellaven el pas de l’aire amb la vidriera, que, al seu torn, venia amb uns portellons que, a l’hivern, deixaven passar la claror del sol però aturaven el fred incòmode. D’aquella finestra en tenc dos records inesborrables, un de feliç i continu repetit cada cap de setmana, l’altre de sobtat i espantós, d’unes dècimes de segon. Per aquell vidre petit, màxima finestra de la casa, hi entrava la claror groga del sol dels dissabtes i els diumenges. A fora vila hi havia un parell de volums vells de les rondalles d’en Jordi des Racó, que llegíem amb devoció i que no ens cansàvem de rellegir mai. En un d’aquests volums, les rondalles donaven explicació fantasiosa, mítica i religiosa a determinats fets de la natura que ens envolta, com ara per exemple que les caderneres tenen una taca vermella al coll perquè anaven a llevar les espines de la corona del bonjesús quan era a la creu, o que “qui és nat i naixerà niu de cega no trobarà”, perquè fou aquest ocell qui esborrà les passes de sant Josep, Maria i l’aset que transportava Jesús cap a Egipte tot fugint de la fúria del rei Herodes contra els sants innocents. Idò bé, una d’aquestes llegendes deia que els dissabtes, mal que fos amb una retxeta, sempre sortia la llum del sol, perquè era el dia que la marededéu aprofitava per fer bugada. A fora vila, ma mare, que no era la marededéu, però era la nostra, hi feia la bugada de tota la setmana, perquè deia que l’aigua de pluja que teníem a la cisterna de fora vila era menys dura que la que ens sortia rabent de les aixetes d’aigua corrent de Manacor, i deixava la roba més flonja i humil. Així, cada cap de setmana de la meva infantesa va tenir una retxeta de sol, que entrava sempre per aquella finestra i donava forma tangible i visible a les partícules de pols que suraven dins la vella cuina de cals padrins. Poques imatges m’han fascinat tant com aquells raigs oblics de diumenge donant volum a l’aire de ca nostra.

Però, i el record funest? Totes les cultures locals o no tan locals, tenen un monstre, un home dolent, un engendre imaginari que fa por. Els espanyols tenen “el Coco”. Els catalans del Principat crec que parlen de “l’home del sac”. Nosaltres a ca nostra teníem un home de la por particular: “en Mariol·lo”, i si no ho record malament tenia nom, “en Toni Mariol·lo”. Com ja deveu saber, un mariol·lo, pel nostre redol, és una camiseta de roba interior, preferiblement sense mànigues, el que molts coneixem com una “camiseta imperi”. El cas és que, tant els oncles com els cosins més grans miraven d’atemorir-nos amb en Toni Mariol·lo, que no sé quines balandrines devia haver comès, però es veu que era un home que feia por de bon de veres. Un dia, en ple sopar familiar, el nostre cosí major, en Sebastià (que anys més tard moriria en un fatídic accident de moto després de quaranta dies de llarga agonia a l’hospital de Palma) ajudat per un altre cosí còmplice que no record qui devia ser, s’escapà de la cuina pairal, desaparegué. Al cap d’uns instants comparegué com si res no hagués passat. Era hivern i era vespre. Les finestres i els portellons estaven tancats. En Sebastià, al mateix temps que m’entretenia amb bromes i jocs, em va fer acostar a la finestra, i en un moment de distracció meva, n’obrí el portelló. Allà deçà el vidre em sotjava en Toni Mariol·lo. Els meus ulls d’infant innocent es badaren grossos com a plats de restaurant bo: vaig ser el primer nin del món que veia el monstre dolent. Un coixí amb la funda de color de rosa feia de cara, coronada per un capell i unes ulleres de sol. No record res més. Només que, sense dir res, sense plorar però mut d’espant, vaig sortir de la cuina corrents i vaig travessar el passadís cap a l’habitació dels meus pares, amb l’únic llindar d’una cortina de punt.

Anys després, vaig saber que aquella devia ser la cambra protectora. Un dia de tardor, jugàvem amb la meva germana per fora vila. Ma mare devia feinejar també per defora. Sentírem un espetec, un cre-crec funest i sord, i una blancor que ens encegà. Espantats, a la recerca d’una empara o una explicació correguérem cap al portal, on també hi havia corregut ma mare. Mentre sentíem el tro eixordador que seguia el llamp, ma mare ens digué: “Anem cap al llit, que diuen que la llana no pren”. I ens colgàrem tots tres, a plena llum del dia, dins la cambra protectora. Qui sap si el malfactor d’aquell tro monumental havia tornat ser en Toni Mariol·lo.

Podeu llegir altres escrits meus a La gafa

3 Comments Add yours

  1. Joana Serra escrigué:

    Genial, Toni, aquest passeig pels teus records d’un Nadal infantil i familiar. M’ha emocionat.

  2. Jaume Vives escrigué:

    Molt bo!! això fa molts anys. He de dir que a jo també em feia por el toni Mariol.lo. Jaume.

  3. M. Teresa escrigué:

    A mí també m’ha emocionat!!
    Jo m’enrecord que llegiem rondalles, un tros cadascun, el que llegia estava assegut i els altres tombats damunt d’un matalàs a terra. Al padri li agradava molt escoltarmos. M. Tere

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s