Herodes rei o la lluita per vèncer la tirania del text

on

IMG_4978

Herodes rei és la lluita contra un text. Si Acorar havia d’esdevenir la lluita d’un text magnífic contra l’escenari,ara els papers s’han invertit. La nova proposta de Produccions de Ferro és la pugna titànica d’un director i uns actors contra un text que no dóna gaire més de si. Rafel Duran col·loca damunt l’escenari sis actors amb taules sobrades per mirar de donar vigència a un text maltractat (refrescat, adaptat, canviat) per la història dramatúrgica mallorquina del segle XX. El rei Herodes ha estat representat aquí i allà, per actors, actoretxos, acorets, actorutxos i, sobretot, comediants de plaça de poble. Cada indret de Mallorca té les seves tradicions i manies entorn d’aquest text, que va ser embellit i ordenat en el seu moment també per Llorenç Moyà i Gilabert de la Portella. Ara qui l’ha revisat és Rafel Duran, sota els auspicis productius de Toni Gomila i Produccions de Ferro i amb l’aportació sempre valuosa de Mateu Xurí.

Les aportacions renovadores de l’equip de direcció són felices. Ho és l’entrada dels dos esbirros d’Herodes vestint-se amb americana i corbata. I també ho és, sempre mantenint el vers inexcusable durant tota l’obra, l’aportació de Virgínia Galiano i Miquel Salamanca informant-nos de la nova resplendor que lluu al cel d’un Betlem tan dissimulat que podria semblar ben bé Mallorca. Galiano aconsegueix informar sense que percebem que ho fa en vers, mentre que Salamanca cau en qualque moment en el cantet inevitable de l’heptasíl·lab. Els equilibris per fer viable l’obra econòmicament i reduir el repartiment a sis actors fan que els Reis d’Orient arribin en suport virtual, amb interpretació excel·lent per part de Gaspar i Melcior, i potser una mica més insegura per part de Baltasar, no tan avesat a aquestes tasques teatrals.

La Sibil·la fa por. Avesats com estam a sentir-la de belles veus blanques, convertida en Patrimoni de la Humanitat, bellíssima lletra, arcaica melodia, a Herodes rei, l’anunciadora del judici final ens apareix en forma masculina dissimulada sota un domàs vellutat i un vel negre. Una veu sense fissures que turmenta, i un tirà que pregunta, que inquireix tot i no voler sentir la resposta que ja sap que tindrà.

Els qui més recordin les representacions del vell rei Herodes, de ben segur que hi hauran enyorat, en aquesta nova versió, l’episodi en què l’emperador romp la taula, l’esbuca de ràbia. La taula entra i surt, aquí, de l’escenari, però com la producció, és de ferro. I rep cops, i és girada damunt davall. L’altre moment esperat de tothom són els versos que el poble ha servat dins l’imaginari popular. Després de sentir l’informe del general, el rei Herodes es gira cap a Joan Bibiloni, i amb una pausa dramàtica de suspens inacabable demana: “Què te pareix, secretari, que hi puc anar confiat amb so poble tan alçat a favor des meu contrari?”. Una remor entre atemorida i contenta de tenir memòria sobrevola el pati de butaques del teatre d’Artà, estibat fins a dalt.

Tanmateix en allò que ens hem de fixar és en la feina damunt l’escenari. El rei Herodes, Santi Pons, està superb en la seva interpretació. Hom pensarà que sobreactua, però és aquest el destí del seu paper: exageració, histrionisme, incontinència, arrogància fatxenda, inseguretat malaltissa, por. El contrapunt del general, interpretat per Rafel Ramis, podria semblar simplement l’aparició d’un bufó per alleugerir de càrrega transcendent el muntatge, però tant la seva caracterització com els leitmotivs de les seves aparicions han de ser entesos com una ridiculització de l’estament militar, gratuïtament violent, submís i, a la fi, tanmateix, format per persones que acaben mostrant un cor humà. En la mateixa línia es pot interpretar l’aparició dels doctors de la llei, en el moment segurament més hilarant de l’espectacle, però també, curiosament, el més combatiu, el que més s’acosta a la realitat d’avui, amb quartetes elaborades per Mateu Xurí que ens aproximen a la tirania d’avui i al paper tan galdós de la classe política en general.

Tirania, despotisme, prepotència, orgull, absolutesa. Pànic a la dissidència. Aquestes són les idees que suren arreu del muntatge de Produccions de Ferro. Duran, Gomila, Xurí i companyia han hagut de lluitar contra un text que a estones sembla voler tornar a la comèdia dels anys cinquanta. Herodes rei és el rei Herodes tunejat. La interpretació dels actors és potent, també ho és la posada en escena. Queda el dubte, però, de si la proposta d’actualització reïx amb tota l’excel·lència que voldria. L’experiment ha de rodar més perquè puguem discernir-ho.

One Comment Add yours

  1. Carlota escrigué:

    Toni, completament d’acord amb tu en gaire tot. Menys en que l’entrada dels doctors sigui el moment més hilarant, Jo ho deixaria, per no dir altra cosa, en superflu. Ara que tot plegat, si s’ha de lluitar contra un text que ells mateixos han engirgolat (es podria haver fet de mil formes) la pregunta rellevant és, per què?
    Salut Toni i bon any!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s