“Per moltes constitucions que vulguin, hem de poder votar lliurement si volem un estat propi”

on

Isidor Marí (Eivissa, 1949) ha estat conegut per a molts com una de les veus d’Uc, el mític grup eivissenc dels anys setanta. Ara, tot i que continua cantant, és el president de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans. De llengua i de país, en parlam amb ell en aquesta entrevista. 

P1100034– Rilke deia que la pàtria de l’home és la infantesa. Per una persona amb el vostre càrrec sembla més adequat dir que la pàtria és la llengua. Amb quina de les dues us quedau?

– Això crec que ho va dir Pessoa, i en certa manera és veritat, perquè el món cultural, l’univers de referències simbòliques d’un escriptor i de qualsevol persona és com una casa on cadascú hi troba els mobles que són part de la seva vida. M’hi sent bastant identificat, però també amb la de Rilke. Hi ha uns anys decisius en la vida de cadascú. Des del moment que un té ús de raó fins a la maduresa, marca molt. El fet que jo hagués viscut fins als desset anys i que llavors tengués un vincle molt estret amb Eivissa, tot això m’ha marcat molt.

– L’ortografia té un pes simbòlic cabdal. És per això que l’espanyolisme insisteix en la dèria de crear grups secessionistes lingüístics?

– Ara fa molt poc que s’ha complert el centenari de les normes ortogràfiques del 1913, i realment aquestes normes varen ser un acord d’una transcendència que ara segurament no acabam d’apreciar perquè ja hi estam tots acostumats, a aquesta ortografia, fins i tot molta gent que no està d’acord amb la unitat clara de la llengua catalana no ha estat capaç de proposar una alternativa ortogràfica que tengués cara i ulls i que pogués ser substitutiva de l’ortografia que tenim. Precisament, durant aquest any del centenari he constatat que la importància d’aquesta gran acceptació social de l’ortografia, encara que la primera proposta fos de l’any 13, al cap de vint anys ja s’havia aprovat generalment per part de tots els sectors culturals de tots els territoris de parla catalana. Precisament té importància perquè no va ser una ortografia fixada per obligació per un govern d’un estat, per exemple, sinó que té la força de ser una ortografia assumida lliurement per tots els sectors que s’identificaven amb la llengua i la cultura compartides per tots els que parlaven i escrivien català. Això ara pareix com si fos una cosa natural, com si fos el paisatge que veim cada dia, i no li donam importància, però en Joan Francesc Mira, en l’acte que vàrem fer en l’obertura del centenari de les normes ortogràfiques ho va explicar molt gràficament: el fet de compartir una mateixa escriptura fa visible que hi hagi un espai cultural. Això no treu que hi hagi, com apuntaves, que hi hagi intents que han reviscolat aquests darrers anys, de fer creure, sense gaire èxit, que no hi ha realment una unitat de la llengua catalana perquè hi ha diferències entre les varietats de la llengua catalana. Això passa en totes les llengües del món. La gent d’avui està habituada a veure que el castellà mateix no es parla igual a Andalusia que a Burgos, o no parlem de les varietats mexicanes, veneçolanes o argentines, que són molt presents en els mitjans de comunicació. Al mateix temps hi ha una consciència que a totes les llengües els convé respectar aquesta variació als territoris i compartir una varietat comuna que és la que serveix com a forma més universal de comunicació i també la varietat que aprendran tots els externs que la vulguin aprendre. Em pareix que totes aquestes intencions que es veuen d’inventar-se llengües balears són ganes de confondre, i són més pintoresques que res.

La normativització de la llengua, està tancada? Quines són les tasques de la Secció Filològica avui?

Tant si és una institució acadèmica, com si és un gramàtic de prestigi, com pot ser el cas de comunitats com l’anglesa o l’alemanya que no tenen acadèmies pròpiament dites, tant en un cas com en un altre, deia, primer de tot hi ha una norma social implícita que és el punt de partida de qualsevol plantejament normatiu. De fet, l’únic que fa la normativa és identificar alguns punts determinats en què hi ha una vacil·lació en alguns punts de gramàtica o de pronunciació i lèxic. En aquests casos, la normativa dóna unes indicacions que volen ser orientadores perquè tothom conflueixi cap a una varietat comuna màximament eficaç. Això passa en qualsevol àmbit de la vida, com ara el tecnològic: hi havia un temps en què les connexions eren de moltes classes diferents, però ara hi ha una manera de simplificar les coses perquè no s’hagin de cercar cinquanta maneres diferents de fer una connexió elèctrica. Les coses evolucionen, i la normativa s’hi ha d’adaptar: allà on hi ha més canvis és amb el lèxic, perquè és la part de la llengua més estretament lligada als canvis culturals. Amb tots els canvis tecnològics, per exemple. Fa vint-i-cinc anys un mòbil era una escultura que es movia, ara ja és una altra cosa. Quan va començar la informàtica la gent manejava un aparell que en deia “mouse”, avui ja en diem “ratolí”. També hi ha canvis d’estils de parlar… Darrerament hi ha hagut una explosió de gèneres comunicatius i hi ha unes formes d’escriptura que són espontànies i molt quotidianes, sense cap pretensió de ser perdurables, com són els missatges de SMS o de correu electrònic, que són una escriptura col·loquial, com el parlar espontani d’una relació molt informal. Tot això fa que la normativa hagi de reduir el seu àmbit d’aplicació més estricta a la llengua formal i a la general, i que hi hagi d’haver una flexibilitat, que hi és, entre aquestes orientacions per un català comú estàndard i que hi pugui haver en una sèrie de televisió, una cançó, una obra teatral, uns estils molt més informals i locals. L’Institut té a punt per publicar una gramàtica nova, amb més de 1.500 pàgines, molt completa, que intenta donar compte de tota aquesta variació geogràfica i estilística. Hi va participar mentre va ser viu i d’una manera molt activa, Joan Solà. Hi ha un apartat d’ortografia que no introduirà gaires canvis, només alguna petita simplificació, i hi ha un apartat que crec molt útil i que ha coordinat Joan Veny, que és una orientació sobre la variació lèxica, sobre quan convé utilitzar paraules més generals o més locals. Hi ha tots aquests punts que per a una llengua com la nostra que fins no fa gaire no havia tengut tots aquests usos generals és lògic que estiguin sense acabar. Hi ha gent que diu: “Com és possible que després de tants d’anys de ser el català oficial encara la gent vacil·li i tengui tants de dubtes?”. Alerta, hem tengut centenars de milers de persones que han vengut a  viure a les nostres terres d’altres països amb altres llengües. No hi ha hagut cap altre lloc amb una llengua que ja tenia unes dificultats sociològiques i polítiques importants que hagi sabut integrar i incorporar i respectar tota aquesta diversitat que li ha arribat en tan pocs anys.

La publicació de la gramàtica és imminent? 2014?

La gramàtica no crec que pugui sortir el 2014. En aquest moment es discuteixen capítol per capítol als Plens de la Secció Filològica. A l’estiu esperam que es pugui entrar en contacte amb els editors i s’han de fer uns índexs analítics molt complets. Podria ser que en comptes de sortir a finals del 14 sortís a principis del 15. Aquesta gramàtica no va destinada al gran públic ni al públic escolar. Voldríem que amb els nous criteris s’hi acompanyàs una feina d’orientació didàctica. I també estam en contacte amb la gent dels mitjans de comunicació i del gènere teatral…

Els mitjans de comunicació són un model molt potent. Fins a quin punt la Secció Filològica se sent escoltada pels mitjans. Molts de pics sembla que hi ha un torcebraç important…

No es pot generalitzar. Hi ha una diversitat tan gran de mitjans de comunicació. De vegades, ens arriba a la Secció Filològica de gent que ens diu “he sentit a tal televisió o a tal diari tal cosa”, tot posant-se les mans al cap. En alguns casos això pot ser un exemple de mal ús. De vegades sent algun locutor dels programes informatius, que és el llenguatge més controlat, que no sap distingir una essa sorda d’una essa sonora. De vegades, ens podem equivocar. Però és cert que en alguns casos es podria millorar. Si agafàssim com eren els programes de televisió i els diaris i les revistes fa vint-i-cinc anys i com són ara veuríem que encara queden imperfeccions per corregir, però sobretot veuríem que hi ha hagut un progrés important en la riquesa d’expressions lingüístiques. Hi ha una diversitat de gèneres dins els diaris, hi ha una quantitat important de periodistes, com Empar Moliner, Màrius Serra, Quim Monzó, que estan creant un estil periodístic en català. I en el gènere audiovisual, en els espais informatius hi ha una qualitat mitjana bastant satisfactòries. A més, també hi ha hagut un esforç important de creativitat en els gèneres col·loquials informals. De vegades la gent pot tenir un reflex una mica massa purista. De la mateixa manera que crec que hem de ser exigents amb els guionistes que sense cap necessitat recorren al castellà o a l’anglès perquè és més fàcil que crear una frase feta o una broma en català, jo crec que també hem de reconèixer que això moltes vegades es fa bé. Hi ha guionistes que estan generant un estil de català col·loquial ric. I també en literatura escrita. Hi ha una novel·la de Ramon Solsona, L’home de la maleta, que per a alguns pot ser una sorpresa perquè hi ha un personatge que parla amb un llenguatge dels anys cinquanta, amb bastants de castellanismes, però alhora l’autor ha fet un esforç per caracteritzar aquell personatge, acceptant que hi havia uns castellanismes arrelats en aquell temps, i que la identitat del personatge reclamava que no els corregís perquè no hauria estat real, però alhora hi ha un esforç extraordinari per recollir tota una fraseologia que eren presents en aquell català una mica híbrid però al mateix temps expressivament molt ric. Aquí és on tenim la feina: hem de garbellar i donar elements de judici a la gent, perquè vagi construint aquest català col·loquial al costat d’un català formal i més culte. Una llengua no és únicament, com diuen alguns polítics de per aquí, “allò que parlaven els nostres padrins”, sinó que també és allò que parlaven els nostres padrins, allò que escrivien els grans escriptors el temps dels nostres padrins, i abans i després dels nostres padrins.

Som a Manacor. Aquí va néixer Antoni Maria Alcover. Quin pes ha tengut el seu llegat en la normativització de la llengua catalana?

Durant l’any del centenari vaig intentar explicar-ho i ha quedat per escrit. Per a mi i per a l’IEC en aquests moments és absurd i és contraproduent i és un greu error de voler exalçar un dels dos grans lingüistes en detriment de l’altre. Ni en Fabra s’explicaria sense n’Alcover, ni l’IEC existiria sense n’Alcover, ni sense en Fabra la immensa feina que va fer n’Alcover hauria arribat a donar una sistematització que també feia falta. Això, per desgràcia, ha passat en diferents moments de la nostra història, que pareix que ha de ser o Cambó o Macià, o blanc o negre. La realitat és més plural. Antoni Maria Alcover va ser el gran propagandista que va deixar una llavor de persones entusiasmades per la recuperació de la llengua. Va ser un mobilitzador de gent de tots els territoris de llengua catalana, que dins aquell moment de renaixença cultural varen voler participar en el Gran Diccionari de la Llengua Catalana, que va acabar anomenant Diccionari Català-Valencià-Balear, tot i que sempre va tenir ell clar que era el diccionari d’una sola llengua. Va ser el gran mobilitzador i el gran estudiós de la varietat de la llengua a cada un dels racons. Sense tenir una visió detallada de com era el català a cada un dels territoris i de com havia estat al llarg de la història, no s’hauria produït el primer congrés internacional del 1906, que és d’allà on neix la decisió de Prat de la Riba de crear l’Institut d’Estudis Catalans, i d’encarregar una Secció Filològica que presidia Antoni Maria Alcover, i que tenia com a principal lingüista sistematizador (així com Alcover buscava la variació, Fabra buscava l’ordenació, perquè era enginyer i tenia una visió molt orgànica de la llengua). I és gràcies a la seva feina i a la d’altres lingüistes com Moll, Sanchis Guarner o Coromines que el català ha pogut assolir una consistència filològica comparable a qualsevol altra llengua.

Hi ha gent que diu que cal allunyar la llengua de la política; d’altres en canvi defensen que no hi ha res més polític que la llengua. Quina reflexió us suggereix aquesta dualitat?

La llengua, igual com el benestar, o com l’eliminació de la fam o de la pobresa, és un tema polític de primera magnitud, però és una desgràcia que sigui manipulada per interessos partidistes. Distingiria molt clarament allò que és política de veritat d’allò que és partidisme o manipulació política. La llengua ha de ser un objectiu polític de tothom. Allò que és inadmissible és que s’utilitzi la llengua com a arma de divisió partidista, és una desgràcia, i això no passava fins fa relativament poc.

Quina relació té l’IEC i la Secció Filològica amb el Govern Balear?

Amb el Govern Balear hi ha hagut algunes relacions en aquesta etapa actual. Em consta que hi ha negociacions per veure si continuen col·laborant en alguns aspectes, com ara l’Atles Lingüístic del Domini Català, que és un projecte dirigit per un mallorquí, Joan Veny, juntament amb Lídia Pons i que hi ha possibilitats de col·laborar en el centenari de Ramon Llull, que comença a agafar fesomia. Però el fet que el Govern de les Balears hagués decidit retirar-se de l’Institut Ramon Llull i que no tengui intenció de continuar contribuint al finançament de l’Institut d’Estudis Catalans, ni tan sols de manera simbòlica, indica que per molt bona voluntat que tenguem nosaltres de col·laborar hi ha una retracció del Govern de les Balears. Em sap greu perquè pareixia més lògic que encara que hi hagués pocs recursos, hi hagués una col·laboració franca, però si una part no vol no es pot col·laborar.

Us heu manifestat públicament a favor del dret a decidir i de la constitució d’un estat propi català. Com veis la situació ara mateix? En quina situació quedaria la resta del territori?

Jo havia pensat que amb la Constitució espanyola del 1978 era molt difícil però era possible que Espanya es reconegués a si mateixa com un estat plurinacional, perquè ho és, perquè s’ha de ser molt cec per no veure que al País Basc i a Catalunya des de la mateixa transició democràtica, als governs hi ha hagut partits nacionalistes que han decidit que la seva nació era diferent de la nació de la resta d’Espanya. Espanya no vol reconèixer això i creu que com que la constitució que es va fer, amb un exèrcit darrere a punt de donar un cop d’estat, que ja ho va intentar, és una constitució que ells han d’interpretar a la seva manera, no deixen més camí que arribar a una situació d’estat sobirà. Si Espanya volgués ser una cosa semblant a Suïssa o a Canadà, això no seria necessari. Sí, no perquè tengui ganes que això sigui així, veig que no queda més camí que seguir, emparats per uns pactes de drets civils i polítics de 1966 de les Nacions Unides, que han sortit publicats al BOE de l’Estat espanyol, amb un article primer que diu que tots els pobles tenen dret a l’autodeterminació. Per moltes constitucions que vulguin dir que impedeixen això, que tampoc és veritat, hem de poder votar lliurement si volem constituir un estat propi a Catalunya. Costarà. Costarà molt, però crec que això serà molt difícil d’aturar. Què passarà a la resta de territoris de parla catalana? Jo crec que aquí hi hauria d’haver una negociació, amb un tracte de reciprocitat. De la mateixa manera que a Catalunya la gent que vulgui mantenir el castellà serà plenament respectada, la gent a dins Espanya mantengui el català hauria de ser igualment respectada.

Pensau que podem aspirar a un reconeixement per part del Principat de la doble nacionalitat per als catalans de la resta de territoris?

Podria ser, tot i que això és fruit d’acord entre estats. Si, com ens consta, hi ha acords entre estats americans i l’estat espanyol, jo crec que com que no hi ha cap interès per part dels independentistes catalans d’anar en contra d’Espanya, hauria de ser perfectament possible. Però quan em demanen sobre aquest punt, dic una altra cosa, també. L’any 32, quan va arribar a tenir el seu Estatut d’autonomia també hi va haver una reacció visceral molt dura en contra de l’autonomia de Catalunya a la resta d’Espanya. Però en canvi, al País Valencià i a les Illes Balears hi va haver tota una sèrie d’iniciatives per fer un estatut d’autonomia, i alguns fins i tot deien un estatut d’autonomia federable amb l’estatut de Catalunya. Per tant, jo crec que hi haurà, i ja hi comença a ser, una reacció molt adversa al procés d’independència de Catalunya i d’aproximació dels altres territoris de llengua catalana a Catalunya. Al mateix temps, però, quan es vegi que en matèria econòmica i des d’un punt de vista cultural, fiscal i polític Catalunya segueix un camí positiu, això farà que molta gent comprengui l’evidència la manca d’inversions a les Balears. El dèficit fiscal a les Balears és encara pitjor que el de Catalunya. Per tant, de raons per dir que volem trobar una situació més justa i solidària sense que sigui un ofec per a les nostres illes, dins o fora de l’Estat espanyol, n’hi ha moltes i sortiran a llum.

La independència és l’única fórmula per garantir la viabilitat de la llengua catalana?

La independència ajudaria molt en un sentit que moltes interferències que es produeixen en l’àmbit educatiu o en el món dels tribunals o de l’administració de justícia, i que també tenen bloquejat qüestions lingüístiques de la llei d’acollida dels immigrats o qüestions del codi de consum, de l’ús de les llengües en el món econòmic, segurament una capacitat de legislació pròpia sobre tot això facilitaria molt les coses. Dins un marc com l’actual, si no hi hagués una ofensiva, que per desgràcia sí que hi és, en contra de la recuperació del català, el català podria més lentament i amb més dificultats podria continuar recuperant-se. Però també s’ha de tenir en compte que estam parlant de Catalunya. A Catalunya i Andorra el català està en una situació política relativament sòlida, però a les Balears, on semblava que s’havia iniciat un procés d’igualació ara s’està fent marxa enrere. Al País Valencià no havia estat mai en una situació clara de recuperació però ara també amb la desaparició de Ràdio Televsió Valenciana s’ha vist que hi ha un procés d’involució bastant dur. Per tant, el català a Catalunya i Andorra segurament podria aguantar, però al conjunt dels territoris és necessari que hi hagi un canvi d’actitud respecte del govern estatal.

Per acabar aquesta entrevista, acabam de tancar l’any Villangómez, m’agradaria que valoràssiu si l’autor dels Sonets de Balansat ha rebut el reconeixement que mereix i quins són els valors que justifiquen la seva rellevància.

Encasra que  Villangómez és un escriptor que és bastant indiscutible que té una gran qualitat i varietat en la seva obra, que és homologable a una escala internacional, s’ha de ser comprensiu respecte del temps que es necessita perquè un escriptor de talla sigui incorporat en això que es coneix com el cànon dels escriptors d’una literatura, i més quan es tracta d’un escriptor perifèric com en Villangómez, un escriptor que no es va moure com varen saber fer d’altres en cercles i plataformes de difusió i promoció cultural dels seus moments. Ell ha estat un autor que ha treballat més aviat discretament, des d’Eivissa, i en canvi crec que aquest any Villangómez ha servit per consolidar d’una manera definitiva el reconeixement que mereixia. A Eivissa i Formentera per descomptat, però també a les Balears i també que comenci a ser més reconegut a Catalunya. El fet que el seu centenari hagi coincidit amb el d’Espriu, pot haver provocat que ell i en Rosselló hagin quedat un poc més a l’ombra, però crec que aquest triangle representa un moment de renovació dels plantejament de la poesia catalana en aquest període. Hem intentat, amb una pàgina que hem obert (Villangómez traduït, Villangómez traductor) anar més enllà. Quan Damìà Pons va ser conseller es publicaren unes antologies de Villangómez en castellà, francès i gallec. Hem aprofitat poemes  d’aquestes antologies, hem demanat unes traduccions en anglès a l’Institut Ramon Llull i a la Institució de les Lletres Catalanes. Per tant ara Villangómez és un autor que pot ser conegut internacionalment, i es pot comprovar que és un escriptor que encara que va escriure des d’Eivissa i sobre Eivissa, igual com Joyce va escriure des de Dublín i sobre Dublín, això no vol dir que no siguin universals, perquè com deia el mateix Joyce, “si puc arribar al cor de Dublín, puc arribar al cor de qualsevol ciutat del món”. I si Villangómez arribar al cor de la relació que hi ha entre la gent d’unes illes i ho sap fer amb aquesta qualitat estètica, això representa una forma de vida humana que a qualsevol altre lloc del món la poden captar. Ara s’acaba l’any Villangómez, però comença el reconeixement més extens de Villangómez, que serà valorat com un dels grans poetes del segle XX, i no sols poeta, sinó autor en prosa, també.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s