No n’aprendran mai

on

seeger

Era tan gran com som ara. Era un temps que els cedés només començaven a existir i que els tocadiscos havien passat de moda. Per escoltar música compràvem cintes de casset. Ens fèiem antologies en cintes verges on enregistràvem directament de la ràdio els grans èxits del moment. Fa vint anys. Pot ser mai? En Raimon omplia el Palau Sant Jordi per celebrar els trenta anys d'”Al vent”. Jo ho mirava per la tele a ca nostra, a Manacor, perquè a Palma no en teníem, i al mateix temps enregistrava a la ràdio el concert en una cinta. Raimon, camisa vermella, cabells blancs, va convidar-hi amics i artistes de tot el món. I va ser allà que vaig veure-hi el mite per primera vegada. Un home vell, ja, de veu tremolosa, acompanyat del seu nebot de faccions orientals a la guitarra, que donava cobertura a una de les veus més carismàtiques del segle XX. Com és possible que recordi aquell concert memorable com si hagués estat al Sant Jordi? Txalapartes, músics japonesos, Serrat, Maria del Mar Bonet… És clar, Llach hi faltava, i no va venir de nou a ningú. Però si qualcú em va impressionar fou Pete Seeger, amb el seu nebot Tao Rodríguez Seeger cantaren “Ay Carmela”, que jo també sentia aquell pic per primera vegada. Aquell home tot força, cantant en espanyol amb accent americà gairebé incomprensible, transmetia tant de missatge com si ens haguéssim entesos sempre. Es recordà dels brigadistes internacionals i clogué la seva actuació amb el seu hit: “Where have all the flower’s gone”.

Encara em ressonen les paraules del vell Seeger: “Quan n’aprendran? Quan n’aprendran?”. Avui s’ha apagat la seva veu. Però de cor el continuam cantant, perquè les seves lletres tenen el mateix sentit de sempre, perquè continua havent-n’hi que no en volen aprendre. Avui, precisament el mateix dia que es compleixen vint-i-un anys de la mort d’un altre referent. Fórem, als grenyals devuit anys, esponges per a l’aigua literària i humana de Josep Maria Llompart de la Peña. No seríem com som si no l’haguéssim conegut. Bondat, sentit comú, coherència, convicció, contundència i elegància. Me’n record, del dia que morí. Vaig anar a veure la capella ardent, diria que va ser al Parlament. Vaig besar-hi la vídua, sense conèixer-la de res. I el vespre, al funeral. Em quedà gravada l’estampa de Gabriel Cañellas aguantant la capa a la bancalada del costat de la família. Em vaig indignar profundament, amb aquella presència que vaig interpretar com una figurera postissa. Avui, en la distància, però, hi veig un president que reconeixia la figura intel·lectual, humana, cívica i nacional de Josep Maria Llompart. Tantes coses que han canviat. No, no n’aprendran mai.

M’agrada servar la candidesa de pensar que no tot era mentida.

Bimbolles de sabó fingien cor i perla,
solcaven papallons l’atzur, papers de seda,
tot el cel era ple de dents, beats somriures,
es bressaven les illes en oceans intactes.

Tedèums serpentejaven per places i oficines,
els raïms a les parres, els besos en els llavis,
cada nom, cada cosa, cada ànima precisa,
sense doblecs, inerme dins la pura nuesa.

I tot de cop voltors, macolí pel capvespre,
pedreta a la sabata, ganivetet a penes.
Les roses de pedaç omplien l’escenari,
mentre queia el teló. Ja tot era mentida.

Josep Maria Llompart

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s