“Mus parteix de l’anècdota real per encendre la metxa de la literatura”


L’Escola de Mallorquí ha encetat aquestes setmanes passades un monogràfic sobre la vida i l’obra d’Antoni Mus. Un dels qui n’ha parlat ha estat Joan Estelrich (Manacor, 1991). I nosaltres n’hem volgut parlar amb ell, que reconeix que va descobrir Mus gràcies a la bibliotecària del Mossèn Alcover. Dimoni cossier, aquest estudiant de llengua i literatura catalana que es prepara per ser professor, ha fet diversos estudis sobre l’obra d’Antoni Mus.

CAM01115

Parlem sense embuts: què és el que fa que Antoni Mus hagi transcendit tres dècades després de la seva mort?

La trascendència d’Antoni Mus no ha estat tan gran com la d’altres autors manacorins contemporanis, però hem de tenir clar que la literatura de Mus comparteix molts de trets amb Guillem d’Efak o Miquel Àngel Riera. El llegeixen els lectors contemporanis, però, al contrari del que passa amb altres autors de la seva època, els lectors joves (els nascuts després del 1985, poc després de la seva mort) no el coneixen o som pocs. Millor dit, no ens el donen a conèixer: per exemple, quan era viu, les seves narracions eren una lectura de l’Institut Mossèn Alcover, o era més fàcil tenir-ne accés.

En la seva obra hi ha molt de la Mallorca, i del Manacor, de mitjan segle XX. De vegades es podria pensar que hi ha quelcom de costumista, però aquesta valoració sembla errònia. Què fa que les obres de Mus tenguin un valor afegit que superi aquest qualificatiu sovint pejoratiu?

Antoni Mus parteix de l’anècdota real (que Maria Antònia Oliver diu que segurament li contaren les perleres) i aquesta és el que encén la metxa per donar a lloc a la literatura. Allò que segurament va provocar que el relacionessin amb el costumisme fou la seva època com a director de la companyia Artis, moment en el qual va escriure obres de teatre clarament costumistes. El que fa que Mus superi aquesta etiqueta és: la llengua de gran riquesa que utilitza; allunyar-se tant de la realitat amb la imaginació de l’autor; la superació d’una visió bucòlica o còmica del món rural i la mescla de dos móns, el fantàstic i el real. Probablement, els lectors d’ara no tendríem el prejudici de l’autenticitat de la seva prosa.

Llegir Mus és enriquir-nos lingüísticament? Com valores el cabal lingüístic que ens aporta? 

Això és el que aconsegueix enganxar el lector. L’oralitat és un tret característic d’Antoni Mus. La facilitat amb la que es pot llegir Mus rau en això, en que pareix parlat. La llengua de Mus es caracteritza per aquesta riquesa lèxica i l’ús molt semblant a l’oral que en fa, però sense ser recargat o pompós, com pot passar a les rondalles mallorquines. He de confessar que n’he de llegir fragments en veu alta, ja que la riquesa cau en la sonoritat que té la prosa de Mus. Utilitzar dites populars, intercalar narració i cançó popular, enumeracions llargues i riques, repeticions, diàlegs que semblen contats oralment a una altra persona fan que sigui un text d’una gran oralitat i que enganxi al lector.

Hi ha molta fantasia en les seves obres. Són simplement exercicis d’imaginació o hi ha quelcom d’avantguarda, de modernitat trencadora en l’ús d’elements fantàstics? 

El que fa Mus és molt clar i simple, crear a partir de l’anècdota. Ell mateix ho diu, hi ha més d’imaginació que realitat o autor. Quan apareixen els elements fantàstics, crec que no és tant l’allunyament que fa de la societat en la que situa les seves narracions (anys 20 – 30 i immediata postguerra), ja que devia creure en aquell món fantàsticc (les pors, bubotes, na Maria Enganxa…). Però, la mescla entre aquests dos móns resulta un fet nou, ja que prenen part de la narrativa i es transformen en personatges actius.

Les obres de Mus sembla que aguanten molt bé damunt els escenaris. Fins i tot també a la gran pantalla, com va passar amb La senyora. A què ho atribueixes? 

Bàsicament el fet que permet crear teatre a partir de les narratives és la llengua tant oral. Com ja he dit, dites populars, intercalar narració i cançó popular, enumeracions llargues i riques, repeticions, diàlegs que semblen contats oralment a una altra persona,…, tot això, ha provocat que sigui fàcil adaptar-lo al teatre. A més, temàticament és interessant: el sexe, el fatalisme, la petita història real plena d’imaginació i l’aparició d’elements fantàstics fan atractives les seves històries.

Miquel Àngel Riera, Jaume Vidal Alcover, o uns molt joves Guillem Vidal o Maria Antònia Oliver són novel·listes que hi coincidiren en el temps. En què s’hi poden comparar? 

Es poden comparar sobretot en la llengua que utilitzaren. Els autors mallorquins dels anys 70 varen destacar per això. A més, podríem dir que també parteixen de la vida del poble i el canvi del rural al turístic: La vida fàcil o Crònica de la molt anomenda ciutat de Moncarrà són exemples que es poden comparar amb la prosa de Mus.

Sembla que a Mus li ha faltat un cert reconeixement enllà de Manacor que sí que tengueren per exemple Riera o Vidal Alcover. És així? A què ho atribuiries? Ha estat prou valorada la seva obra? 

La falta de reconeixement fora de Manacor (i encara) es deu a l’etiqueta de costumista de les seves obres teatrals. Les seves narracions no s’acosten a aquest termes com ja he explicat abans. A més, aquesta obsessió que tenen els autors manacorins en parlar de Manacor i de coses de Manacor pot ser un dels motius pel qual no sigui tan coneguda la seva obra fora de la nostra ciutat. Però, cal tenir en compte el factor del teatre. Molts de la meva generació hem llegit Guillem d’Efak o M. Antònia Oliver gràcies al teatre, ja que hem fet o hem vist obres seves a la Mostra de Teatre. Les darrers obres de teatre de Mus, pel que sembla, fugen d’aquest corrent costumista, fet que segurament els faria atractives per representar-les a la Mostra de Teatre Escolar o a les Fires de teatre de grups amateurs, i obriria el ventall de gent que coneixeria a Mus.

Has participat en el monogràfic de l’Escola de Mallorquí sobre Antoni Mus. Més enllà d’aquests cursos, quin recorregut preveus quant a reconeixement i estudi per a la seva obra? 

El monogràfic ja és un reconeixement important a Antoni Mus i a la seva obra. S’han fet pocs estudis seriosos de la seva obra, dels quals s’ha de destacarHistòria, memòria i mite de la narrativa d’Antoni Mus de Xavier Barceló, que parla de molts dels trets que jo vaig destacar a la conferència. Va ser l’estudi que em va mostrar una visió científica de la narrativa de Mus i és el que m’ha mostrat la relació de Mus i l’estudi filològic. Esper que aquest monogràfic serveixi per poder potenciar la lectura de Mus a més gent i promocionar-lo com a element d’estudi. El conjunt dels seus trets definitoris (la visió fatalista, el tractament del sexe, la guerra civil, el fatalisme o la llengua que utilitza, entre d’altres) fan que siguin unes narracions de gran qualitat i que enganxin al lector fàcilment. Per tant, és necessari treure’l de la prestatgeria (o de la biblioteca) i rellegir-lo o descobrir-lo.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s