Benvinguts a la seducció de la carn i la paraula!


cabaret íntim2

Què t’estimes més? Una bolla de miralls que et faci lluir els ulls? O una veritat d’agulles que et punxi la mirada? No pots triar: canta, balla i digues la veritat. Tira el dau i juga sempre. No hi ha el zero, només la confessió. Sense compassió, però empàtica, acompanyada, secreta. La veritat íntima que podrà continuar sent una mentida o una veritat no dita. L’haureu cantada davant tothom, però també davant ningú. Davant ninhom o davant totgú, a la festa de “la seducció de la carn i la paraula, sense redempció ni impunitat”, on tots haureu d’obrir, “com a mínim”, el cor, per esdevenir immortals a través de la veritat.

Cabaret íntim és això. D’acord. Però també, i molt, és divertimento, exhibició, festa fresca, exuberància, el complex desacomplexat, la rialla divertida, la sarcàstica. Sak, sak, sak. Sak? Kas, però a l’inrevés. Llums estratègics són les caixes de begudes, peus contundents també ho són per a l’escenari. Columnes, tasser, americana vermella, texans retallats, combinació, faixa i cotilla, morros pintats, tanga, guardapits, cuiro, formes impúdiques, histriònica alegria, cabells escarpits, decadència i exageració. I sobretot, sinceritat, perquè “avui tot se sabrà, però tot morirà aquí, res no sortirà d’aquesta sala”.

La fórmula del cabaret permet acudir a peces aparentment incompatibles i a la fi versemblantment encaixables, des de la cançó de la faixa de la Trinca a Javier Krahe, passant pels italians dels seixanta i sentanta o el blue velvet cantat en l’apoteosi d’una portalada immensa.

Les confessions, a la fi, són l’excusa per cantar la cançó i suggerir el cabaret divertit. Amors prohibits, relacions sexuals atípiques, escatologia, complexos, res que surti del guió de la confessió excèntrica més o menys convencional. Les actuacions van rodant amb dinamisme i complicitat, amb una sobreactuació volguda, cercada, estudiada. Tant és una clenxa oliosa, com un transvestisme, com també una pintura exagerada als ulls. Tant és el cantant estàtic i aparentment retret com l’explosivitat cabaretera d’uns pits capaços d’engospar-ho tot. Sens dubte, qui millor s’ho passa són els artistes, que frueixen d’exhibir-se i exhibir. Però també els amics de la faràndula que criden a grans riallades i assenteixen amb el cap quan la cançó triada coincideix amb les seves referències mítiques. L’altre públic també riu i mira volar el temps, entre perplex i descompost.

Mentrestant, en Es Dau, antic local de bauxes triat amb gust i convertit amb efectisme en teatret de cabaret, els cambrers xiuxiuegen secrets al públic expectant i hilarant. Serveixen vi, cortesia de Jaume de Puntiró, i qui ho vulgui podrà fer un gintònic o menjar un bocí de coca. Els actuants aprofiten tots els espais també més enllà de l’escenari central. Les veus poden aparèixer des de l’indret més amagat, trescant sorprendre l’espectador. Ramon Llull hi compareix enfilat al cel del local, empresonat en les paraules i el passat, mentre a terra el monòleg en anglès sembla barallar-s’hi talment un TIL cabareter.

Quedaran els èxtasis finals, les cabareteres en combinació, el bis del cant a capel·la amb capolina i el comiat, que tanca el bucle de confessió i cançó: “Tot se sabrà, però tot morirà aquí”. Com el teatre immediat sempre, com una nit de passió furtiva, com una funció efímera, com una sortida fugaç del guió del tedi inquietant de la transcendència.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s