Antonina Canyelles: “Si pogués pegar cops de puny, en pegaria”

on

Parla com escriu: amb senzillesa, sense ornaments innecessaris ni mel·liflus, amb contundència, amb vehemència i claredat. Sense enrevolts. És Antonina Canyelles (Palma, 1942) ha publicat recentment La duna i la cascada, i serà a Manacor el pròxim divendres 21 de febrer per presentar-lo a Móndellibres. L’entrevistàrem la setmana passada i la conversa va sortir publicada parcialment a Cent per Cent i a l’AraBalears. Aquí la teniu completa

IMG_5670Explicau-nos com us vinculau al món de la poesia. Com neix, tot això?

De sempre he escrit. Jo vaig esser una nina molt entremaliada, només tenc un germà, ma mare era modista, venien al·lotes a cosir a ca nostra, el padrí vivia amb nosaltres… En una paraula, era una nina molt motivada. Una vegada, quan era petita, ma mare em trobà tancada a les fosques dins el rebost i em digueren: “Què fas aquí?”. “Calla”, vaig dir, “que escric de pensament”. Com que encara no sabia escriure escrivia de pensament, m’imaginava les històries. A les escoles no vaig destacar mai en res. No sé per quines cinc-centes… A mi la poesia sempre m’ha agradat. No sé ni quins són els inicis. Va ser quan vaig escriure Quadern de conseqüències que em vaig presentar a les festes Pompeu Fabra, que aleshores era itinerant i aquell any es feien aquí. Jo no havia mostrat els meus poemes a ningú mai, mai de la vida. Em vaig presentar al premi Marian Aguiló. En Llompart, que era el factòtum aleshores i coneixia tothom perquè li anaven a mostrar el que escrivien, va demanar, “i aquesta qui és?”. Record que em felicitaren en Vicent Andrés Estellés, en Jaume Vidal, na Maria Aurèlia (Capmany)… En el jurat hi havia Vidal Alcover, Llompart, Estellés, Bauçà i Riera i em varen donar el premi a mi, que era una desconeguda. Donaven 50.000 pessetes. M’hi vaig presentar pels doblers, eren molts de doblers, el 1979. Però no el publicaven. Un horabaixa vaig anar a can Moll i em digueren que fins al cap de dos anys no me’l podien publicar. I jo vaig dir, mira si era ingènua: “És que d’aquí a dos anys no em coneixerà ningú”. En Llompart em va replicar: “És que no et coneix ningú”. Aquesta va ser la flor que em va envergar. Va ser així que vaig anar a veure en Rafel Jaume a la llibreria Cavall Verd i li vaig contar la feta. En Rafel em va ajudar a fer-me l’edició a mi mateixa. L’any que va venir davant jo feia feina a Pius XII, i amb Esperança Mestre, que era la mestra de dibuix d’allà, férem unes carpetes que es deien Patchwork, que ens varen costar una doblerada. Vaig estar molts d’anys que no et vull dir que no escrivís, perquè el pensament poètic el tens sempre, però no escrivia. Vaig estar molt embolicada i no tenia un ambient propici per escriure. La cosa es va refredar i llavors vaig tornar a reprendre i va ser quan vaig publicar Píercing, que me’l va publicar Lleonard Muntaner. Després em va telefonar el de Can Sifre, que és una edició horrible. És una llàstima, perquè és un llibre que a mi m’agradava. I els ven caríssims, amb un paper lleig, que pareix com un catàleg… Els de Lapislàtzuli tragueren el de Putes i consentits i aquell altre petitó, que se’n varen vendre més de quatre-cents… Finalment tenia aquest de La duna i la cascada donat a Edicions 62, i no me’n deien res… Un dia que vaig anar a Barcelona m’hi vaig aturar per demanar el que i ara ja està publicat. I en tenc un altre… I tu diràs, “uh, que escrius de molt!”. I pots pensar, un cada dos anys! Aquest darrer que tenc preparat és el de “Nus davant una escala”, que m’ha duit molta de feina. El tenen el de Lapislàtzuli i el publicaran quan el de La duna i la cascada s’hagi esbravat un poquet. A mi no m’interessa publicar, publicar, publicar, però ja som molt gran. No som una joveneta. I si puc veure dos o tres llibres més publicats, bé, i si no, també.

Sou una poeta de diccionari? D’ànima? O de l’ànima dels altres?

De diccionari, mai. Jo som molt jo mateixa. No pens si això agradarà o no. Però és clar que no escric per a mi. El que mir és de vehicular bé el missatge i que sigui un llenguatge entenedor. He estat professora de català 37 anys. L’àdhuc, el nogensmenys i totes aquestes coses no les hi posaria mai. I de vegades em diuen que un dels atractius de la meva poesia és la simplicitat. I la simplicitat és molt difícil. Precisament és molt més fàcil per un que controla un poc la llengua embolicar la troca o fer allò que diuen els francesos de “pour epater”, ‘per fer veure que’. Els meus poemes solen ser molt breus, però per ventura comencen sent de vint o vint-i-cinc versos, i els vaig podant. Dir en cinc o sis versos allò que deia abans en vint-i-cinc em du molta de feina. Jo no tenc facilitat. I quan ho he escrit ho deix reposar, i llavors quan ho veig no m’agrada… No són tan naturals…

Quan parlava de l’ànima dels altres em referia si la motivació dels versos surt més de dins vós o de coses que veis a l’entorn?

Jo som molt xucladora de lectures, del que veig, d’unes coses que he sentit que em serveixen de punt de partida. La part externa m’atreu molt i m’aliment d’això. Jo no podria ser com n’Emily Dickinson, que vivia tancada i d’aquell tancament li sortia de tot. M’agrada estar en contacte amb l’exterior. M’agrada escriure amb renou. No necessit silenci, ni un paisatge guapo… En aquest aspecte som molt urbana.

En totes les disciplines artístiques hi ha una part de tècnica i una altra de creativitat. En la vostra poesia, quin part atribuiríeu a l’artesania i quina part a l’art?

Han d’anar plegades. Si tens una idea i no tens les eines per poder-la expressar… L’eina és la llengua i l’has de saber bé, la llengua l’has de dominar. Mira, em fas una pregunta bona: jo no podria ser mai narradora. Escric contes i els escric com a exercici, però no som bona narradora.

Per què?

Perquè no tenc un punt d’originalitat. Puc escriure bé, tenc idees bones, però no m’agrad. Per ventura no tenc una bona tècnica, per ventura som massa simple. Som una gran lectora de Rodoreda o de Catherine Mansfield, per ventura és que m’hi compar…

No ho heu mostrat mai?

No. Perquè no m’agrad. I m’agradaria molt. Ara bé, novel·la seria incapaç. No tenc capet, i em cans aviat. Som una persona molt anàrquica. Els contes sí, perquè són més curts. I quan els he escrits, els rellegesc, els arregl… I quan fa una quinzena de dies els agaf i els esqueix.

Poden servir de llavor per a futurs poemes, aquests contes?

No. És com si fos oli i aigua. No hi ha un lligam entre una cosa i l’altra. Amb la prosa m’interessa més el com que el que. M’és ben igual l’argument d’un conte, m’interessa el passeig. I això és una cosa que no veig en mi, no tenc perspectiva.

Això és molt propi dels contistes americans…

Sí, però que passis gust de llegir-ho. Mira, jo dorm aquí, i els vespres sent tossir una veu femenina de la finca del costat, i tenc un conte on m’imagín com és “La dona que tus”. M’ha duit una feinada, perquè m’he d’imaginar com és l’habitació, si du rul·los, si es treu el barram, si el posa dins un tassó… I al final resulta que no és això, sinó una dona molt moderna que havia estat model de Picasso. Un dia que tornava de viatge vaig demanar a la que fa l’escala neta si hi havia hagut res de nou, i em diu: “Sí, s’ha mort una senyora del costat, per cert, feia paret mitgera amb la teva”. “Ai”, dic jo, “que era una senyora molt vella?”. I em contesta: “Tu no havies vist una dona rossa, molt gran, molt pintada, amb tacons exageradíssims, amb braçalets fins als colzes. Idò aquesta havia estat model de Picasso”. I jo que m’imaginava la vella que es treia les dents… En definitiva, ho faig com un exercici, però no em veig contista.

Com neix el vostre procés creatiu? El forçau? Us asseis amb el propòsit d’escriure? O un poeta sempre fa de poeta?

Quan vaig pel carrer sí que escric, i després arrib aquí i ja no me’n record… Això d’escriure és com una espècie de misteri. Ara, jo m’oblig. Per ventura tenc dos quilos de papers escrits, encara que després els hagi d’esqueixar, encara que l’endemà dematí quan ho veig pensi: “Quin doiarro, si l’endemà em morís i trobassin aquesta botxor…”. Però bé, de vegades em surten tres retxes, i les escric i les guard… i hi torn i em donen peu per acabar un poema. Però jo m’oblig a escriure, com un gimnasta que encara que no vagi a les olimpiades necessita moure els membres. He comprovat que si estic molt de temps sense escriure, després tenc com una espècie de call… i em costa molt.

És el tòpic aquell que “la inspiració t’ha de trobar fent feina”.

Sí. Tenc amistats que escriuen i de vegades els deman, “has escrit res?”. “No, no, ara tenc una temporada que no estic inspirada”. Jo també en tenc de temporades, però el misteri és que de vegades no tens gens de ganes d’escriure i t’asseus i t’hi poses, et poses una copeta, un poc de música i no saps per on has de començar. I resulta que funciona. I de vegades tens la idea i no hi ha manera de saber-la escriure, coses que et pengen, coses que no tenen ni cap ni sentener… És un misteri. Tens dies que et surten bé les coses, Jo havia de ser violinista concertista. Hi havia setmanes que assajava quatre i cinc hores diàries i anava a la classe i la mà em suava, i tot sonava desafinat, i et fotien un paquet, vaja, un bunyol… La setmana de davant hi tornava sense fer-hi tanta feina, i la mestra em deia: “Ara anam!”. Això és acumulatiu, i l’escriptura és igual. De vegades es destapa i no saps per quines cinc-centes.

Dels bons pintors es diu sovint que el seu secret és saber mirar. També ho podem dir dels bons poetes?

Veure, mirar i contemplar. Sí. Has de saber mirar, perquè si no escriuríem desbarats.

Fons o forma? O fons i forma?

Hi ha poemes meus que només són forma. A mi m’agraden molt els surrealistes francesos. Quan tenia setze anys la meva família em va posar a francès. I quan em deien: Desnos? Jo ja l’havia llegit. Baudelaire? Jo ja l’havia llegit. I ho trobava molt natural, perquè el meu professor de francès me’ls feia llegir. Ara veig tots aquests jovenets que pareix que han descobert Amèrica. D’altra banda, també em surten poemes que són purament estètics, que no signifiquen res. Una cosa que no som és una poeta confessional. No vol dir que no hi hagi trets que expliqui. Però no vaig explicant la meva vida. Ja m’he hagut de confessar molts d’anys a un confessionari el temps del nacionalcatolicismo. Els romàntics deien: “Poesia de la veritat”. Per què? La poesia és una expressió artística que pot esser tan absurda com vulguis, i tan abstracta com vulguis. Es tracta de saber-ho fer, i no vol dir que sempre hi arribis.

Si partim d’estímuls externs, estam parlant de lirisme? No és lirisme això…

No.

No us interessa el lirisme?

Si em diuen quins són els poetes catalans que t’agraden… Jo dic: Vicent Andrés Estellés és el poeta de la carn, i Blai Bonet és el de l’esperit. Però una cosa que jo no faria mai és començar un llibre i acabar-lo com si fos una novel·la, perquè he observat que poesia ho diuen a posar una retxa davall l’altra. Hi ha un fil conductor, però no faria un llibre de poemes llargs que es van enllaçant. No sabria com fer-ho. Crec que som molt poc pura i molt poc purista.

Fa pocs dies vaig entrevistar Eva Baltasar, recent guanyadora del premi Ciutat de Manacor. Li demanava si la poesia havia de ser honesta i em va contestar que aquests dos conceptes eren difícils de lligar. Què en pensau, vós?

Picasso era un pintor honest? Ell feia el que li passava per allà. Que era feiner, que tenia una visió moderna de l’art, sí. Però honest en el meu temps volia dir honrat i recte, però també que havies de dur la falda per aquí o per aquí deçà. Pots escriure qualsevol cosa i ningú te n’ha de demanar explicacions. I al qui et llegeix li agrades o li repugnes, i per això hi ha els crítics, perquè llavors debanin la troca i treguin dels teus poemes coses que a tu ni t’havien passat pel cap.

Teniu un cert gust per la poesia epigramàtica, pel vers breu i contundent. Fins i tot en els poemes més llargs també guardau una fiblada per al final. Hi ha alguna raó?

Això és molt característic meu, també. No sé d’on em surt. No ho sé fer d’una altra manera.

La poesia ha de sorprendre?

Ha de sorprendre i ha de sobtar. Jo sempre dic que escric més des de la commoció que no des de l’emoció. De les coses que m’emocionen no n’escriuré res… A mi em commocionen coses més de la vida de cada dia, coses més bastes. I sobre el final dels poemes… és com si tancàs el calaix i rodàs clau, com si digués, ara està ben acabat, amb una frenada seca. Surt així, espontàniament.

Quina diferència feis entre l’emoció i la commoció?

La commoció és un sotrac més fort. L’emoció és més dolça i queda més escampada, et pot durar. La commoció és efímera, és com un xoc entre dos cotxes. En canvi, és més propi de l’emoció la contemplació, la intel·lectualització d’allò que has vist, elaborar-ho…

Tot i que hi ha algunes gotes de dolçor, la vostra poesia exhala aspritud, agror… Hi estau d’acord?

Hi ha un sentiment de ràbia. Si pogués pegar cops de puny els pegaria, perquè estic enfadada, vitalment enfadada. M’esperava una vida d’una manera i he vist que era d’una altra. Pensava que el món era una altra cosa. Tenc molts d’anys i n’he passades de tot color. També hi ha la intenció d’espolsar un poc el que llegeix.

Hi ha catarsi en això?

Sí, tota expressió artística ho és, catàrtica. És com quan jo estudiava música: si no toques amb ràbia… no pots anar dolcet dolcet. És un repte amb tu mateix. I no vol dir que jo sigui així… La gent que em coneix sap que som afable, però també som molt reputa, sense ser rancorosa. Som vivarrona. És difícil que em fotin. De vegades m’agradaria escriure aquelles coses que llegeixes tan relaxades, però no em surt.

Els poemes canvien o creixen, amb els anys?

Sí, i tant. Treuen més suc de l’art en general els crítics que els mateixos artistes. Saps que en treuen de fil. Si tot això que escric ho hagués de pensar tant… Ni escriuria.

Parlem del ritme.

Això ho mir. Si t’hi fixes, tots, tots, tots els meus poemes tenen ritme.

Què significa “ritme”? Mires la tonicitat de les síl·labes? O és un fet intern, no atribuïble a una qüestió tècnica?

No es tracta de comptar síl·labes. Si em rima, ja ho llev. Però de vegades hi ha gent que escriu i els versos li pengen, li cauen. Els versos han de tenir un ritme interior, i jo el puc percebre en els meus versos i també en poemes que no són meus. El vers et canta interiorment. De vegades una paraula no et canta. Una de les coses curioses que m’ha dit molta de gent és que sempre he escrit igual.

La poesia ha de servir per canviar el món?

La poesia ha de dir qualque cosa. Pot haver-hi poemes que siguin estètica pura. Ara bé, hi ha d’haver coses que commoguin, que facin reflexionar. La poesia ha de tocar qualque fibra.

Sempre hi ha uns poetes que, tot i que la poesia és un gènere minoritari, acaben esdevenint referents de masses. Per què creus que passa això?

Diuen que la literatura no existiria sense la poesia. Mira, jo vaig tenir una llibreria-antiquari amb Lleonard Muntaner. Compràrem una biblioteca de tres mil exemplars i em demanà: “Quants en coneixes?”. “Tres-cents”, vaig contestar. “Tots volien ser famosos”. Jo quedaré esborrada i per ventura ningú sabrà res de mi. A part de la bondat de l’obra hi ha molts de factors. Rosselló-Pòrcel, per exemple, si no s’hagués mort… No és un gran poeta, encara s’havia de fer! N’Alberti ho deia d’en Lorca, però en Lorca era molt bo, té unes figures moderníssimes, perquè aleshores tots feien uns bunyols. Parlaran sempre més d’en Lorca que de n’Alberti, que va viure molts més anys. Hi ha uns moments dins la vida que fan que qualcú prengui rellevància. Amb els milions de persones que hi ha al món, creus que només hi ha na Caballé, que canti bé? Espera… Quan es mori obriran la barrera i n’hi posaran una altra. Hi ha veus esplèndides d’homes i de dones. Hi ha poetes tan bons o més que Maragall, però ell va tenir el seu moment. No sé què fa que hi hagi poetes que siguin famosos eternament i formin part de totes les antologies i uns altres que són molt bons i passen desapercebuts.

Has anomenat els poetes del 27 influïren molt la poesia catalana de postguerra. Aquests referents estan superats? La poesia catalana d’avui té uns altres referents? Continuen mirant, els poetes d’avui, cap a Espanya?

Malgrat tot els entrebancs que ens posen, la poesia ha fet passes molt grosses, i la literatura catalana en general. I crec que és per això que ens posen tants de pals a les rodes, perquè veuen que és molt potent, perquè els feim por. D’un boianot o una boianota no tendrien por. Tot allò que és escrit en català té un moment molt bo. És ver que ara no hi ha les ajudes, però també s’ha de dir que hi havia un excés d’ajudes, abans. S’ha d’ajudar, evidentment, però també s’han de tractar bé els llibres. Al Consell hi ha tones de llibres que no han sortit al carrer. A les èpoques bones i d’abundor no solen sortir ni bons músics ni bons escriptors. Tornat on érem, els feim por. I la gent jove que conec ja no es mira en els espanyols. La literatura catalana és tan potent com pugui ser la castellana.

Cercau transcendir enllà del temps a través de l’obra?

Ni ho has de pensar. N’hi ha un, i no et dic qui és, que diu “jo escric per ser immortal”. Jo escric per avui. Aquesta projecció no m’ha passat ni en broma pel cap. La transcendència ja la rep el qui llegeix el poema, no té per què quedar en paper. Què som nosaltres, a part de carn i ossos? Tot el que hem llegit i tot el que hem menjat. Tot el que hem sofrit. Un llibre el llegesc i l’acab i no li puc donar forma però sé que queda dins el meu cap. Jo crec en la immediatesa. Però, sí, és ver, hi ha aquesta gent que té aquesta necessitat de transcendir. A posta valor les persones no pels doblers ni les finques que tenguin, sinó pel que són capaços d’interioritzar de les coses que les envolten. Persones sensibles que honren el nom de ser humà. Com que no crec en l’altra transcendència, com he de creure en aquesta?

IMG_5680Hem escollit set versos vostres perquè ens els comenteu:

“El meu cor pateix de mi. Jo patresc del cor dels altres”.

Clar que sí. El meu cor no només és meu. Jo he de patir per tu si t’estim, t’aprecii o et valor. I si tu pateixes, jo he de patir, amb el teu cor. I el meu cor pateix de mi, que per això el tenc.

“Convé que tothom vegi que vivim”

Nosaltres som figures que ens passen per davant els ulls.

“Sempre parles de rovell perquè odies el ferro, tu, l’inoxidable”

Qui són els qui parlen dels altres? Mira’t, mira’t. Que aquell és un lladre? Mira si tu ets prou honrat. Que aquell canta malament? Mira com cantes tu. D’inoxidables, el món n’és ple.

“Em fa més por el cotó fluix que la llendera, l’aigua mansa que la pdra, la mosca mota que l’escorpí”

Les mosques mortes em fan molta por. Una persona que crida o que s’enfada no em fan por. Les que no diuen res, i fan, aquestes són temibles.

“He perdut molts de trens i moltes arracades. Tenc enveja dels eriçons”

Vaig estudiar pintura amb en Caffaro, ho vaig deixar. Vaig estudiar música, ho vaig deixar. Vaig estar a punt d’acabar la carrera de Treball social, ho vaig deixar. Me’n vaig anar a Bèlgica per dos anys i al cap de sis mesos vaig tornar. A cada bugada he perdut un llençol.

“No escolten, però hi senten quan els aplaudeixen. Fins i tot alguns saben llegir”

Això va per la gent del meu gremi.

Hi ha molts d’egos?

Sí, molts. I jo dic que com més siguem, millor. És com si diguessis que al teu carrer només volguessis que hi hagués una sabateria. Que hi hagi totes les que vulguin, i tu compra les sabates allà on vulguis. Hi ha un ego rabiós.

N’hi ha molts que diuen que sense un ego no hi ha creació.

No és vera això. Que a Mallorca hi ha molts de poetes bons? Millor! El meu padrí deia que el sol surt per a tots.             T’agrada que el teu llibre tengui èxit, perquè no escrius per tu. Quan em digueren que s’havien venut quatre-cents llibres meus vaig estar content per ells. Però per ventura d’aquests quatre-cents hi ha cinc lectors que m’interessen, quin més ego que aquest!

“De vegades començ el poema per la teulada perquè em preocupa molt això de les goteres”

Moltes vegades tenc un final i no tenc el principi. Però això ja són qüestions culinàries. Sense aquesta estrebada final té goteres, per a mi. Una vegada em demanaren, “i com ho saps que el poema està acabat?”. Idò perquè si hi afegissis qualque cosa, seria un faldó, i els faldons canten.

IMG_5674Expressau breument el sentiment que us provoquen aquests poetes:

Maria Mercè Marçal: escriu molt bé, però ni m’emociona ni em commociona.

Enric Casasses: m’agrada, perquè surt dels motlos.

Josep Maria Llompart: el trob massa mel·liflu.

Miquel Martí i Pol: té poemes que m’agraden.

Montserrat Abelló: la conec. Per ser tan gran, és molt moderna.

Francesc Garriga: no el conec.

Miquel Bauçà: m’agrada des de fa moltíssims d’anys. M’agraden més els primers. Els dos darrers llibres són d’una poesia d’una persona molt enfadada.

Blai Bonet: extraordinari. És un místic. Un il·luminat. Ho domina tot. Té una cadència i un ritme increïbles. No hi ha ningú que escrigui com ell.

Dolors Miquel: l’he llegida poc. Ni em va ni em ve.

No m’anomenes Vicent Andrés Estellés: és el poeta de la carn i de la vida. Escriu molt bé.

Pot esser desigual…

Aquesta idea que tot ha de ser igual… Tu mira Picasso, la seva obra és sempre igual? Escriure no és casar-se. Jo em puc casar amb tu i al cap de quinze dies cadascú a ca seva i a cercar-ne un altre. Un poeta desigual? I què? Tothom té pujades i baixades. Un llibre és com pujar una escala, hi ha d’haver replans. Hi ha poesies que són per alenar, per descansar. Són molt pocs llibres els que tenguin tots els poemes en tensió.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s