Si podem esser guitarra


sílviaAmb els ulls humits escoltam el silenci. Sílvia Pérez Cruz i els músics que l’acompanyen han sortit a l’escenari de l’Auditòrium de Palma. Aplaudiments generals. Xiulets i crits de complicitat urgent. El vestit d’ella és un regal mallorquí. El color cremós, gairebé blanc, s’acobla al seu cos de dona radiant. Cenyit, escotat, podria semblar incòmode. No la deixa caminar. Li cauen les tiretes. Però no. S’instal·la serena davant el micròfon, amb els cabells recollits, i calla. Acluca els ulls per mirar-nos amb el cor i per mirar amb el cor tots els seus amors. Començarà sola a escampar la seva veu d’urpes i seda. Al cap de poc, uns dits puntegen un contrabaix. Ella s’hi gira i ens dóna l’esquena. No és amb nosaltres amb qui parla, sinó amb el contrabaix. Es repliquen i s’acompanyen. Enllacen cançons.

Així, seguit seguit. Sílvia Pérez Cruz ens cova l’ou de la mort blanca, la blanca mort de Maria Mercè Marçal, el blanc enyor, el mateix color, la mateixa paraula amb que havia començat el concert minuts abans. “No ploris per mi, mare, plora amb mi”. I del plany de les dones a l’elegia pel pare, de la gran Maria Cabrera Callís. Una lletra que et deixa amb els ulls humits. I que cantada per Pérez Cruz fa plorar. “La memòria, pare meu, els fills que tindran els teus noms, les teves mans”. A trenc de llàgrima, a cascada continguda, a sord esclat de sereníssim dol, canta Sílvia Perez Cruz.

I trossos de vida també, com el d’aquell amic que abraçava tan bé. Aquell amic que es trasposa de l’ahir que no tornarà a l’avui que serà sempre. Ell abraçava bé i li agradava Desayuno con diamantes i com una lluna dins el riu canta. Ella Fitzgerald balla amb nosaltres i mou el cap lleugerament. El xel·lo canta com una veu. I la veu sona com un xel·lo. Les tessitures s’encavalquen i ens confonen. Els agrada provar, experimentar, arriscar-se i volar. “Així passen coses”, diu ella.

Vendran després les Corrandes d’exili de Pere Quart. Cinc anys fa que hi descobrírem aquella joveneta de conversa pausada i cant arrabassat, allà mateix, a l’Auditòrium. Cinc anys pesen, donen forma, tornegen, graten, esquincen i embelleixen. Sílvia Pérez Cruz canta fins al crit, arrabassa des del ventre, que manxa incansable. La capacitat d’interpretació sembla no tenir fi i amb la veu Pérez Cruz és capaç de donar color als versos esgrogueïts, i tanmateix tan presents encara, de Joan Oliver.

La nit s’esfilagarsa i sabem que, en acabar el concert, haurem viscut un moment molt gran. La nova diva de la nostra cançó ens parla d’asseguda i mentre ho fa abraça distreta i lluminosa la guitarra. Ret tribut a son pare, i a l’àvia Glòria, i a Paco de Lucía. I a tants d’éssers que passen, que se’n van i queden alhora. Quedarà encara temps per a la versió pròpia de Vestida de nit (música de son pare, lletra de sa mare), llum i amor. Record serè. Ventre de mare, cara de filla, cos de dona. Cançó infinita. Quedarà encara temps per a Gallo negro, gallo rojo, un clàssic esqueixat, un cant de guerra, una reivindicació continuada de la lluita honesta del gall roig contra el gall negre, tan traïdorenc.

Quedarà temps encara perquè les mans se’ns tornin cordes. I els ulls humits, clavilles. I el cos sencer, una gran caixa de fusta. I pel coll que ja és un màstil ens hi corri l’alè cap a la boca. Quedarà temps encara, si podem esser guitarra per morir dins els seus braços distrets i lluminosos.

Res més, només les gràcies. Amb els ulls humits.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s