“Urpes del temps en una cara plàcida”, el retorn de Jordi Larios

on

mans arrugades

Cau a les meves mans dins una llibreria el número 69 dels Jardins de Samarcanda. L’autor, Jordi Larios. Potser m’equivoc, però va ser, ell, professor del departament de Filologia Catalana de la UIB. D’antic, no de quan jo hi estudiava, sinó d’abans. És a dir, de molt antic. De quan no s’usaven els gintònics i qui feia un gin amb llimonada barat el feia de Larios i si el feia més car, triava Gordon’s. Me’n sonen campanes… Larios? Potser algun lector atent me’n sabrà donar noves.  Jordi Larios és també l’home de verb mesurat i segur, d’adjectiu instintiu i dúctil. L’home de la ferida, l’home humà que canta a la vida i al dolor com dues cares d’una mateixa moneda.

Cadascú, en funció de la vivència pròpia podrà fer un llibre nou d’aquest Rendezvous de Jordi Larios. Sempre, però, des del vitalisme, des de la vida viscuda, des del gaudi i el dolor. És per això que l’autor confia en “la pàtria segura de l’instint”. Quan l’animal racional es deixa endur per l’instint (no hauria de ser sempre, això?) camina ja per dins una ferida oberta, un lloc comú que s’anirà repetint: “Oblidaràs el lloc, el trau i el temps de la ferida, l’aigua embassada del dolor i els moments de vertigen. Tot, excepte la vasta soledat d’un nom”. La ferida és sinònim d’absència però esdevé també hiperònim de molt més d’un desfici indesxifrable: “Les coses, sense tu, com expectants, perdent-se dins la creixent amplada d’un silenci aterridor. Les coses, sense tu, com esperant-te”. I tanmateix, la vida continua sent “frement que encara s’extasia per un no res d’herbei”.

La solitud s’entremescla amb els motius urbans, grisos, tediosos, atrafegats en una lentitud enganxadissa: “La llum mesquina d’un vagó de metro que em porta lluny de tu”. I encara més: “Horitzó retallat per les façanes d’insípids gratacels, la bruta soledat de les voreres atapeïdes de vianants, la pressa i el desfici i la basarda sempre latent. No res de nou: Londres, la vida (una ferida oberta) i aquest matí de juny”. D’altres exemples: “La tendresa podrint-se en els abocadors d’ahir, de sempre”. O “desitjos dissecats, capvespres d’uralita”.

La necessitat de l’altre, de l’altra, de la companyia, en definitiva, s’arbora en un poema que no he pogut més que reproduir-vos sencer, perquè tallar-lo o fragmentar-lo suposava un atemptat a l’excelsitud poètica:

“Abraça’m fort i deixa que s’escoli
l’aigua insensata dels minuts,
la sang secreta que transporta
larves d’afecte, breus infeccions
de còlera o d’esglai, esguards que escampen
un polsim de tendresa, quasi res.

Abraça’m fort i fes que es dilueixin
la llum abrusadora dels matins
d’agost, els ports, les autopistes,
la soledat estricta, els trens atrafegats,
el tedi de les tardes fraudulentes,
les algues llefiscoses del desesper.

Abraça’m fort. Provoca un cataclisme
de besos, de rialles, de desig.
Aboca-hi les presons decents o vergonyoses,
les tèrboles banderes de l’ordre i del futur,
els gerros exquisits d’una prudència
que no serveix de res.
Abans d’anar-te’n,
abraça’m fort,
parla’m comuna pluja i deixa’m escoltar”.

Larios té la virtut de l’adjectiu colpidor. Així com Josep Pla es delia per l’ús acurat de l’adjectivació per calibrar les seves descripcions al detall, l’autor de Rendezvous té la capacitat de sorprendre amb els adjectius, de vincular-los al costat del nom que menys ens hauríem pensat i que més ens colpirà: és així que el fred és “obtús”, i els sols, “espellifats”, “lívides, les matinades, i “irrisoris”, els trens, com la soledat, que és “metàl·lica” i el vent “furiós” o els migdies “atordits”. Els barris són “inermes”, i la pluja “inconsolable”, perquè a partir d’ara, “les nits seran molt llargues”. Especialment lúcid pel que fa a l’aspecte qualificatiu és el poema de les hores, que transcrivim aquí de manera fragmentària: “Les hores esmolades. Les hores (poques) de plaer. Hores que es fonen a la boca. Les hores de biscuit glacé. Les hores que contenen el presagi d’una impossible plenitud. La pena per les hores que se’n va de pressa. Les hores, les derrotes i després. Les hores insurgents i poca-soltes.” Abundant en la qüestió, hi pot haver res més colpidor que “la bellesa convulsa de les hores al teu costat”. O més definitori que “les hores flàccides del tedi”. Tanmateix, les hores implacables acaben sent sempre, com diu el mateix poeta, “fèrtils”. Res no és debades en els dies que vivim.

El jo poètic s’abeura del record per nedar dins l’aigua plàcida de la felicitat: “Les tèbies terrasses de l’estiu, els caus nocturns on l’hivern s’emborratxa, les cases i les festes dels amics, l’obra d’uns quants poetes predilectes”. I no pot evitar caure en l’enyor perquè veu que és molt “difícil retrobar la dolça integritat d’una carícia”.

La poesia és una eina insuficientment útil. Desinfecta la ferida, però no la tanca. Perllonga, però no reviu. Recorda, però no viu: “Les paraules maldestres ofereixen de tant en tant besllums d’un paradís”. És per això, segurament, que hi ha un cert esgotament amb les paraules, una decepció, en veure que no són capaces de traslladar a l’exterior els cucs que serpegen dins el pit: “Cansat de tractar les paraules com si fossin objectes valuosos o plaents, de dir-te sempre les mateixes coses, com un amant que desconeix la virtut implacable del silenci”. El cansament, però, no troba agombol i és la memòria qui el fa perdurable, insaciable, esgotador: “Cansat de màscares, miralls, miratges, de frèvoles estances on malviu el corc de la memòria”. Res no sembla aportar claror a la tenebra, cansat com viu “de tanta vida fosca a plena llum del dia”.

No obstant això, sempre sembla rebrotar com un oasi enmig del desert la visió vitalista, reblerta d’ànsies de viure (que no té per què ser una visió optimista, sinó simplement vital): “Sota la grisa rectitud de les llambordes, els jardins enigmàtics del desig”, o també: “Avui la nit es tallarà les venes. Demà, però, un matí de festa i de fulards”.

Passaran els anys i la ferida romandrà encara oberta. Però el costum del dolor potser el farà convertir en una acceptació resignada i, fins i tot, feliç: “Urpes del temps en una cara plàcida”. Larios escriurà, doncs, des de l’enyor permanent: “Enyores les seves mans desemparades la rosa dúctil, a penes perceptible, del seu alè. Enyores la seva llum urgent”. Un fil d’esperança menarà el jo poètic per “les ales fràgils del desig. Les mans que sempre et busquen endebades, i dubten o s’estimben cos avall”.

És així, per tant, que roman la certesa que, enllà del temps, “ens trobarem molt lluny d’aquí, de la fosca que, brusca, s’entravessa, entre tu i jo”. Com si ens volguéssim convèncer que malgrat que la ferida no es tancarà mai i que no tornarem a tenir la companyia, més que un enyorar és un trobar a faltar, segurs que el retrobament és inevitable.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s