“Perdre una casa vol dir perdre un país”


lamalediccióLluqui Herrero és la directora de La maledicció, la darrera producció del Teatre Principal de Palma. Diu, la directora, en el programa de mà, que tots estam subjectes a “cadenes plenes de necessitats i desitjos que heretam i que tornam a passar. Un motor engegat de fa molt de temps que segueix funcionant”. I certament, és difícil botar d’un tren en marxa, perquè és justament quan treim el cap per la finestra que adquirim consciència de la seva velocitat. També en parla Herrero: “La dificultat de reconèixer aquestes cadenes; de prendre consciència de tot el seu pes, de la seva força, de poder decidir si trencam o no aquests lligams que se succeeixen sense interrupció o, si més no, si podem transformar-los”. En el text original de Sam Shepard hi ha molt d’això, molt de determinisme, com si fullejàssim les pàgines d’una gran novel·la naturalista del segle XIX, indagant les misèries familiars, els vincles ocults, els deutes pendents, els retrets emmudits, els rancors seculars.

La maledicció és un muntatge carregat de símbols, que treballa amb detall la posada en escena, que despulla la casa d’una família que de tan avesada que hi està no es vol reconèixer en la seva misèria. La casa, el gran valor amb el qual es plantegen poder especular és una estructura nua, un esquelet, una transparència a través de la qual se’ns despulla i se’ns desfulla la història dels quatre personatges. Tot l’odi. I tot l’amor. Aliment i excrescència. L’arribada dels actors davant el públic sembla indicar-nos moviments circulars espasmòdics, mecànics, cercles viciosos dels quals és impossible fugir. Especialment hàbil és la sortida d’escena dels actors, que romanen asseguts, gairebé agotzonats, entre el públic, i que ens anuncien la seva entrada en escena amb passes decidides vers el portal per on els toca entrar. La disposició dels elements sobre l’escenari fa pensar en el desassossec que suposa viure dins aquesta casa. Rodes velles, llums antics, cadenes de bicicleta, cadires i butaques tombades. I dos elements que s’ho mengen tot: una taula i una gelera, vermella. Només la gelera sembla en disposició de calmar l’ànsia de la família, que menja sempre i no menja mai asseguda a taula ni bé ni en comunió.

El destí somiat de la família és l’evasió impossible, fugir, París, Alaska. Tanmateix, “nosaltres seríem els mateixos, no canviaríem res”, diu la filla, Emma (Agnès Llobet), agressiva, plena de ràbia, sense mai una espurna de tendresa. Impossible la fugida, perquè hi ha “un animal enorme que m’arrossega”.

Desenganada, la mare (Margalida Grimalt) vol tocar de peus a terra: “Sempre somies, baixa dels núvols”. Però és ella mateixa qui cerca la porta de sortida intentant vendre la casa, l’únic valor que els queda i, alhora, seu sòrdida de tots els seus mals. Vendre-la “significa més que perdre una casa, vol dir perdre un país”. Us sona de res, la història?

Molt més abúlic es comporta el fill (Xavier Frau), que projecta mirades molt creïbles de perplexitat sobre l’entorn mentre intenta comprendre l’escapada inútil.

El pare (Xim Vidal), acomplexat, amb vicis que no se’ns revelen, amb malalties que semblen més de l’ànima que del cos cerca també el mur inexpugnable on simplement podrà rebotar les seves pors, els seus deutes impagables. “Que posi lleixiu als calcetins”, retreu a la seva dona, com si fos ella l’encarregada de purificar una pudor que, tanmateix, ja s’ha condensat dins els aranells de tots els protagonistes i mai més en sortirà. “No m’estic morint”, diu espolsant-se l’oferiment d’ajut per part del fill, i ho diu com si pensàs just el contrari, com si el que viu fos una mort en vida.

L’advocat, l’especulador (Sergi Baos) ens mostra el llustre dels doblers, el contrast amb un món que no s’atura de rodar, mentre els nostres protagonistes es mantenen estàtics dins la seva misèria. Davant el pànic i el vertigen dels altres, la por del misser, que vol fer de veu de la mala consciència, del possibilisme, de l’especulació: “Quedareu tots sols, fora de lloc, no hi haurà res que us salvi”.

La violència explícita, potser massa, dels personatges contrasta amb la contenció escenogràfica i musical. Els actors de La maledicció volen ser tan intensos i volen impregnar tanta violència i resplendor sentimental als seus personatges que acaben enlluernant-se, fent-se poc creïbles a estones. En canvi, la transició cap a l’acte final assoleix una harmonia dramatúrgica que potser no s’ha trobat durant la resta de l’obra. La tria musical i els ritmes dels actors netejant el seu espai escènic de tota la merda que hi han tirat és un dels moments màgics d’aquest muntatge. El caos escenogràfic inicial es transforma en un cosmos immens d’on ningú no sembla poder fugir. Les cadires ja tornen a estar preparades per seure. Dins la butaca tombada hi havia un coixí blanc i pelut, una confortabilitat que fins ara ens hauria semblat inversemblant. L’evasió, tornant al principi, serà impossible. I en canvi, la resignació, la serenitat malalta. El cercle perpetu. I tancat. Podrit.

És una llàstima que produccions de qualitat com aquesta, amb voluntat de transcendir i de consolidar un teatre d’altura no puguin transitar pels diferents escenaris de Mallorca, que corre el perill d’esdevenir terra de teatres buits.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s