Háblame de Lorca, Miguel: sorpresos per la delícia

on

lorca miguel

Unes maletes velles, alguns poals de giny, un penjador i una tela vermella. Tres vestits humils i frescs de dona. Uns bigots. Poques coses basten per bastir un escenari, perquè en teatre, la senzillesa d’un gest, o la idea d’una transformació màgica són suficients per muntar una obra que se sostengui, que emocioni i que ensenyi. És el cas d’Háblame de Lorca, Miguel. Aquest muntatge, que comptava amb la participació de la manacorina Xesca Vadell, arribava a Mallorca després d’haver fet gira per la Península. Hom s’acosta a l’obra pensant que es trobarà amb un enfilall de versos de Miguel Hernández i algun altre de Lorca, un recital a l’ús adornat amb quatre filigranes dramatúrgiques. Però no. L’espectacle comença amb les actrius donant l’esquena al públic rere la tela vermella que, tanmateix, permet observar què hi passa darrere. Un enfilall de llums a terra delimiten un escenari. És un moment màgic pensar que som el públic que veu actuar unes actrius davant un altre públic. Les actrius de La Barraca representen “La casa de Bernarda Alba”. Federico García Lorca ja ha estat assassinat pel feixisme. Acaba l’espectacle i les actrius es feliciten i en parlen i s’indignen amb la mort de Federico. Però no callaran, abans “que ens tanquin a la presó, o que ens matin”. I ho afirmen amb contundència: “Federico no és mort, i mai no es farà justícia per això”. Entre el públic assistent a La casa de Bernarda Alba, hi ha Miguel Hernández, que acudeix als camerinos a felicitar les actrius per la seva feina excel·lent. “És necessari cercar l’home dins l’home?”, li diu una d’elles, tota transcendent, alhora que una altra el fa tranquil·litzar: “Només és un fragment de Yerma”. Un altre recurs que aprofita la màgia infinita del teatre per jugar i confondre i sorprendre l’espectador. El teatre, aquesta “escola de planys i rialles”. L’efusió de les tres actrius joves i resplendents contrasta amb les inseguretats de l’humilíssim Miguel Hernández que, tanmateix, afirma sense embuts que “avui a Espanya es fa la més formosa poesia d’Europa”. L’origen humil i camperol d’Hernández també és un contrapunt radical de Lorca, que era “un señorito andaluz” que es movia en ambients universitaris, com universitàries eren les actrius de La Barraca. I sí, Miguel Hernández ens parla de Lorca, però també ens parla de Miguel Hernández: “Sou polític, vós?”. I ell respon: “Si ser polític significa lluitar per la llibertat, aleshores sí, som polític”. Quants de nosaltres no subscriuríem aquesta resposta? Hi ha també moments per a la insinuació, per a la història d’amor velada, continguda, quan Hernández recita un dels seus poemes d’amor a una de les actrius: “Mirando a sus ojos siento que bebo su sangre lentamente. Deja que mi pecho se rompa como una granada de amargura”. Els poemes s’esfilagarsen i les ànsies de memòria i permanència continuen intactes. Les actrius tornen a “l’altre escenari” i el bucle es tanca. Ara som nosaltres els qui ens trobam aplaudint al final de l’obra, sorpresos per la delícia que ens han regalat.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s