Tu també ho hauries fet


varquessol

Havies quedat per fer-li unes fotos. Nua. No has frisat a l’hora de partir, però pel camí has vist que feies tard i que potser aquelles pipelles del matí, ja sense lleganyes s’haurien impacientat. Has accelerat el ritme. Una certa ànsia t’ha fet panteixar i et senties les aixelles humides, la camiseta aferrant-s’hi. I no t’ha agradat. La pell amarada de suor no és agradable al tacte. L’excitació anava in crescendo a mesura que t’hi acostaves i una emoció desconeguda et saludava els pensaments. I l’has vista, serena, puntual, esperant-te, nua davall el barnús de la nit. Com que t’agrada retratar tocant de peus a terra, t’has descalçat. Ella et mirava ingràvida, amb tot el pes als ulls, que a mesura que s’alçava el sol abandonaven la blavor misteriosa per instal·lar-se en un color turquesa que seria el teu camp de batalla, retratista afeccionat. Els clics se succeïen i els seus alens imperceptibles com onades d’un dia de calma t’arribaven precisos i suggerents. La tenies a tocar. Amb l’objectiu fix de cinquanta mil·límetres el zoom són els peus, i t’hi acostaves sense rubor, però alterat. Amb una mà t’has atrevit, com qui compon un lliri d’aigua ran de l’arena, a decantar-li els cabells de davant la galta, alhora que retiraves amb pudor l’esguard de la meravella. A la punta dels dits hi has sentit la frescor de la seva pell d’aigua, tintada d’una fredor ardent.

Empàtic, solidari, solitari davant els seus ulls de maragda matinal, t’has despullat. T’ha somrigut com ho fan les penyes davant els lleus esquits d’aigua plàcida. Li has passat les mans per la cintura, horitzó sinuós d’ulls nets, i ella t’ha correspost amb les mans líquides de mercuri i plom fus pel teu pit d’escalfor. T’hi has abraçat i has sentit a la cara el vent del matí que et convidava a entrar-hi. Suaument, sense estrèpits, has tornat a panteixar com a la teva arribada, però ara et creies perdre-hi l’alè. Les teves cuixes dins les seves cames d’aigua. Milions d’agulles a la pell. I ella s’ha deixat entrar badant-se com una flor d’estels. T’hi has abandonat complet, tapat d’excitàció serena i has nedat nu dins ella com un vaixell efímer de paper amarat d’aigua, morint a cada braçada, a cada envestida d’amor incondicional. Després, lassos, heu separat els cossos i has sentit l’escalfor de tocar una pell i tot d’una enyorar-la. Us heu mirat coneixedors de l’audàcia que havíeu perpetrat i us heu dit que la culpa és el déu de la religió dels reprimits.

Avui ho recordes amb els ulls plorosos. Estàs constipat. Els banys d’abril tenen això. Ara, ni les fotos que mires per reviure la intensitat d’aquell instant et serveixen de consol davant tanta absència. I penses en el lector: “Tu també ho hauries fet”.

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s