“El perill de l’extrema dreta avui és el mateix del 1936”

on

Vida Esgleas Montseny (Barcelona, 1933) és la filla de Frederica Montseny, la lluitadora anarquista que els anys trenta va arribar a ser ministra de la II República espanyola. Esgleas va ser a  Manacor per participar en el calendari d’actes del mes de març que cada any organitza el Col·lectiu de Dones de Llevant.

vida esgleas– La vostra mare, de formació, convicció i adscripció anarquista, va formar part d’un govern republicà. Sembla un contrasentit. Com ho va viure?

– La meva mare va néixer en una família anarquista. Es va impregnar de les idees dels seus pares. Per a ella l’entrada al govern va ser un sacrifici. Ho va dur molt malament, perquè sabia el que representava formar part del govern d’un estat, i sabia que això era contrari a les seves idees. Però també sabia que en aquest moment particular de la història, la necessitat de fer aquest gest s’imposava. Era més important aquesta necessitat que les seves pròpies idees.

– Molts dels seus projectes com a ministra no s’aconseguiren dur a terme. Algunes de les seves idees sembla que avui tornen a ser objecte de debat, com per exemple la llei de l’avortament…

– Efectivament, si començam a perdre els avantatges tan durament adquirits per una generació heroica farem que els seus esforços resultin vans, inútils.

– Sembla com si es repetissin situacions com la del 1936 a l’Estat espanyol o del 1939 a Europa. El feixisme i l’extrema dreta guanyen terreny davant la passivitat dels demòcrates…

– El perill és el mateix. I n’hi ha. Deixam passar massa coses, i no obrim els ulls pensant que hi ha un perill. I el perill va guanyant terreny de manera insidiosa. Quan hi ha un moviment d’extrema esquerra els ressorts del sistema tot d’una es disparen. Si el moviment és d’extrema dreta, sembla que no passi res.

– Continuau vivint a França…

– Sí, la meva educació va ser a França, em vaig casar a França, i els meus fills s’han criat a França. La meva vida, des dels cinc anys fins als vuitanta que tenc ara, ha transcorregut a França.

– Però manteniu vincles familiars a Catalunya?

– No, no ens hi queda família.

– La vostra mare també era feminista.

– No, no ho era. Mantenia postures a favor de la igualtat, però no era feminista a l’ús. Ella no es va declarar mai feminista. Simplement pregonava la igualtat entre l’home i la dona.

– Els drets de les dones estan assolits avui?

– Les coses han canviat molt. A França per exemple, hi ha una llei de paritat que garanteixi la presència de dones en els òrgans de govern. Ara bé, sempre quedarà un punt de masclisme a la societat, encara que la cosa progressi positivament.

– Als cinc anys partíreu cap a l’exili. Com varen ser aquells primers anys de postguerra?

– Molt durs, primer perquè ho havíem perdut tot, però després perquè arribàvem a un París que mesos després seria ocupat per les mateixes forces de les quals havíem fugit a Espanya.

– A París la pressió nazi devia ser molt forta…

– Molt. La policia cercava els jueus, els gitanos, els rojos, els espanyols exiliats per dur-los als camps d’extermini. Era una fugida permanent. Jo vaig aprendre molt ràpidament i d’una forma natural el francès. Cada vegada que la policia venia em feien parlar a mi davant els policies, per fer-los creure que la nostra família era francesa. Fins i tot una vegada era al bany i en vaig sortir amb una tovallola per dir a la policia: “Els meus pares no hi són”… Amb el meu accent ningú hauria sospitat que no érem francesos… Tot això va durar fins que aconseguírem fugir d’aquesta zona, perquè els alemanys anaven guanyant terreny dins França. I a més, els milicians de Vichy eren pitjors que els alemanys. Els alemanys anaven cap al sud… Visquérem un primer exili a Espanya i un segon exili dins França, fugint dels alemanys. Quan aconseguírem baixar fins al sud, reintegràrem la família, perquè mon pare no estava amb nosaltres, perquè els homes els feien quedar en els camps del menyspreu, els camps de refugiats.

– Vosaltres passàreu per Argelers?

– Els homes sí. Les dones no.

– Com sobrevivíeu les dones sense el suport dels homes en aquella època i en un país que us era estrany?

– Hi havia punts d’ajuda. Bé, com et deia, després de diverses peripècies, aconseguírem escapar d’aquesta zona, i arribàrem a una zona encara no ocupada pels alemanys, però que molt aviat seria envaïda. Allà ens crèiem estar segurs i hi retrobàrem mon pare. Però en un poble petit la pressió era encara pitjor i la policia tot d’una ens va localitzar. A mon pare el condemnaren a vint anys de presó per complot contra la seguretat exterior de l’estat. Per a ma mare es demanava l’extradició a Espanya, que volia Franco. Se’n va salvar perquè estava encinta de la meva germana. Els altres membres del govern republicà, exceptuant Largo Caballero, que ja era molt vell, foren extradits i executats. El que va salvar ma mare fou la meva germaneta.

– La vostra mare l’any 1977 va tornar a l’Estat espanyol i va reorganitzar el sindicat. Quines emocions visqué en aquell moment? Fins i tot amb problemes de ceguesa volgué acompanyar la història…

– Totalment. Era el que volia el seu cor. Ella sempre va pensar a tornar, tornar, tornar. No varen deixar mai de militar. Ara bé, tenia els fills casats a França. I ella mateixa no se’n volia anar. Tenia el cor xapat. Sempre volgué tornar a Barcelona.

– Però la vostra mare, curiosament, va néixer a Madrid.

– Sí, perquè patiren un desterrament. El meu padrí fou desterrat a Anglaterra i a França.

– Però tant la vostra mare com el vostre pare eren catalans.

– Catalans pels quatre costats. De Reus, de Vilanova i la Geltrú, de Blanes, de Malgrat, de Lloret de Mar.

– La vostra mare també fou escriptora. Quin valor creis que té la seva obra?

– No és el més important del que va fer. Va escriure moltes novel·les i articles i llibres, però en tant que escriptora no va deixar una obra que puguem considerar important com a literatura. Hi deu haver un caramull d’articles, a banda de les novel·les i dels llibres… Però la seva lluita era una altra.

– Hem començat parlant d’anarquisme i acabarem parlant d’anarquisme. Així com la Barcelona dels anys 20 del segle passat bullia pel moviment anarquista, avui sembla que aquest moviment es mou en àmbits marginals. Què ha passat?

– Aquella implantació va ser l’obra dels seus pares, de Federico Urales i Soledad Gustavo, els pseudònims anarquistes que empraven Joan Montseny i Teresa Mañer. Dedicaren la vida a educar la gent en aquestes idees d’avenç social. Això avui no hi és. El món ha canviat, la societat ha canviat, ha canviat tot el context. Realitzar l’ideal profund de l’anarquisme avui és gairebé un somni.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s