Psicodèlia i clívies: a ca d’altri tot és més bo

on

flamb

Una clívia somriu al sol ponent del capvespre. Al corral, saluda els visitants entre tants de peus externs que entren a ca d’altri com si entrassin dins ca seva. Amb confiança, sí, però també amb una il·lusió renovada. Damunt el vinil DJ Flamb parla amb els dits. Els cossiols semblen més fràgils entre sàmplers i cables. Els discos marquen el ritme a cop de frenada i un raper saluda la concurrència amb la rima impossible, inestroncable, definitiva. La finestra de la cuina esdevé tasser dels nostres dubtes i els pots de cervesa brollen amb serenor d’horabaixa. A una taula, resguardades del sol, esperen també els galletons d’Inca amb sobrassada. El carrer de la Verònica amaga una grandesa inusitada, avui. Mouen els braços els visitants de ca d’altri. “Morena, acluca els ulls”. I les morenes somriuen. Riuen. Cavalquen a l’esquena d’un cavall de música indomable de mirada noble.

Familiarment, els organitzadors suggereixen una espera tècnica de deu minuts. Ofereixen el bany, també. I el guiatge cap a la fita següent: el carrer dels Bous. Allà, una mitja caseta espera amb bols de crispetes hospitalàries. Les bigues de fusta i un arrambador secular es farceixen de belleses insòlites. Cares guapes arreu. Joventut ponderada. No hi ha hípsters. Aquí la modernitat neix de l’arrel, va per dins, i brosta en arbres de fulles de colors. Emea fa esclatar una psicodèlia rítmica, acompassada entre paradores i gerros de vidre. Alguns pares orgullosos glopegen amb delit el nèctar d’una herència dolça. La pantalla és un embut que engoleix carasses de calç a la paret, els ulls es travessen dins la fosca i les converses s’enceten com crosteres que ja semblaven tancades. Els ritmes del digei fan poques concessions, alguna: “Corte, bombón mallorquín, què voleu”. Mitja hora llarga i curta de concert. L’organització ofereix novament el bany de la casa i adverteix que en la pròxima parada no hi haurà cambra evacuatòria.

emea

Transita la comitiva intacta, amb tots els seus membres cap a Na Camel·la, amb expectació. Un poc abans d’arribar a mitjan lloc, els engoleix la terra per una escala estreta de rajoles de terrasso, com si tots haguéssim mort “a deu minuts de la mar”. Miquel Serra cantarà davant un fons de rajoles blanques. Per evitar la claror agressiva d’un fluorescent, escenifica el concert amb un televisor encès dessintonitzat. Boira per fer claror. Sofàs retuts. Converses renovades. Proximitat a flor de pell: “Me mossegues la mà, i me mir la teva senya”. És la tercera cervesa, per a molts, només emparedada de galletes i crispetes, sobrassada musical. Les converses ja són devessell. Misteriosament, la cançó a capel·la, com cantada mirant als ulls, fa esdevenir el silenci, només trencat pels clecs que obren pots de cervesa i en el clímax final per una veu única, extemporània: “Temarro, vámonos”. Sí, “els veïnats ja mos coneixen”, ja saben dels nostres ritmes hipnòtics, màntrics, mentre “senten els trons de nit”. El sol vol pondre’s i la fosca convida al llit. Qui dormirà també avui a ca d’altri?

miquel serra

One Comment Add yours

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s