“És més fàcil canviar el món votant una opció d’esquerres que no fent un poema”

on

Ponç Pons (Alaior, 1956) és poeta. Aquesta setmana passada ha estat a Manacor per presentar-hi el seu darrer llibre, que no és precisament de poemes. El rastre blau de les formigues són les notes d’un poeta, les seves lectures, les seves reflexions.

P1100914

 

– La poesia és consol o plaer?

– La poesia és un acte de coneixement, és un acte de compromís, és una forma de viure i és una forma de transformar el món. És moltes coses, la poesia. Per a mi és una manera de ser, d’estar en el món, i és la meva forma de compromís amb el món.

– Ser poeta és una actitud?

– Sí. És un acte voluntari, és una decisió, és una presa de posició, també. En el meu cas, fins i tot diria que és genètic, és a dir, som poeta perquè no vull ser res més, però és un acte volitiu, evidentment ho has de voler, t’hi has de comprometre i has de fer feina per ser-ho. Un temps va s’usar la imatge del poeta tronat o anàrquic, però la poesia és feina, és creació, és treballar les paraules. Ser poeta no és un posat. Hi ha molts de poetes que s’autocontemplen.

– Un poeta com es relaciona amb el món?

– Montale ja ho deia: “Els poetes no hem de renunciar a la vida”, perquè la vida ja s’encarrega de posar cadascú al seu lloc.

– La poesia no implica la renúncia a les convencions socials, a una família, a una feina?

– És que no s’hi pot renunciar ni s’hi ha de renunciar. Jo sempre dic que abans que poeta som una persona. I som una persona que vol ser bona persona, que ara no està gaire de moda, però jo ho reivindic. Després som un lector. Un lector passional i apassionat que, quan no pot més, escriu. Vull fugir de la imatge del poeta dalt del pedestal, un poeta ha d’estar implicat, arrelat dins el món. I la vida de cada dia és la que et dóna experiències que tu després pots convertir després en poesia. Nosaltres hem de convertir la vida en poesia.

– Escriure és dolorós? O ho és la vida? O no en tens aquest sentit tràgic?

– Sí, és que la vida té moments molt dolorosos, i a tots, per desgràcia, ens toca viure’ls. A mi hi ha coses com la mort de mon pare, per exemple, que em costa molt superar. Escriure és dolorós en els moments que et sents incapaç de plasmar allò que vols, que tens la inspiració però no et surt el que vols dir. De totes maneres, per a mi, escriure és compartir passió i coneixement.

– El coneixement…

– A veure, jo no vaig de filòsof, però el coneixement és molt important per entendre la vida, per canviar-la. Si no tenim un coneixement adquirit a partir de la lectura. I jo, més que un lector som un estudiós de la filosofia, però no d’una filosofia en abstracte, sinó d’una filosofia que després vull aplicar a la vida.

– Hom té la impressió que les paraules que empres en els teus escrits saünyen per les parets de la terra.

– És que nosaltres encara avui, i per desgràcia, escrivim per salvar la llengua. Escrivim per moltes coses, però avui, i més amb el Govern que tenim, ens toca fer aquesta funció de salvar el llenguatge, de salvar les paraules i de donar-los autenticitat, perquè els polítics menteixen, però nosaltres no hem de mentir. La veritat no sempre és poètica, però jo com a poeta sempre he partit de l’autenticitat i m’agrada emprar un llenguatge que estigui arrelat a la realitat que jo visc. Som menorquí i no vull renunciar a ser-ho. Som un menorquí obert al món, però jo visc el món a partir de la meva circumstància, del meu poble i de la meva vida.

– En d’altres cultures que estiguin normalitzades, aquest vincle tan fort entre la poesia i les paraules i la terra hi és també?

– Crec que no, perquè no tenen aquest sentiment íntim de supervivència. Ells parteixen d’una realitat normal i normalitzada. Nosaltres encara avui som una cultura normalitzada, però no normal, reprimida.

– Escrius i llegeixes a fora vila. Per què?

– Perquè necessit el contacte amb el camp. Els matins faig de “missioner”, convertesc “infidels” a l’institut, per explicar-los que la cultura és important, que la cultura és un plaer i que serveix per canviar el món. Els capvespres, però, em pos la roba més vella que tenc, agaf la bicicleta i me’n vaig a Sa Figuera Verda, que és una estància que tenc (a Menorca en deim “estància” d’un tros a fora vila). Som el productor d’herba més gran de les Balears. La dona em renya perquè diu que no sembr, que tot és herba. “Jo sembr llibres”, li dic. I a més, l’herba és molt polida. Som un home molt agermanat amb la naturalesa. Et cont una cosa: havia de fer tres dies a Barcelona, perquè m’havien de dar tres premis tres dies seguits. I jo pensava: “Tres dies aquí em moriré”. Un dematí vaig sortir a fer una volta, vaig anar a parar a un carrer ple d’arbres que no havien vist un jardiner feia anys, plens de bordalls. Em vaig llevar la jaqueta i amb les mans vaig començar a fer nets els arbres de bordalls. Una dona em va cridar l’atenció però li vaig respondre que jo som jardiner i que si no llevam els bordalls de baix els arbres no creixeran bé. Va ser el meu matí més feliç. A Sa Figuera Verda escric assegut en terra, estalonat a una paret, amb el quadernet, envoltat d’animals, aquell som jo. Per això quan em van una foto pel sortir al diari posant, no m’agrada perquè no som jo. Jo som el que hi ha a la figuera verda, envoltat d’animals.

– Per tant, més que una fuita o un aïllament, és una cerca d’allò que t’agrada.

– Exacte. Jo no fuig del món ni me n’aïll, només me’n decant una mica per veure’l amb perspectiva i per poder-lo pensar i entendre.

– Quina importància té la intertextualitat en la teva obra?

– Total i absoluta. En un poema meu, Dictat d’amor, que vaig escriure fa anys, hi dic: “No puc ésser ni sóc més que literatura”. La meva dona, els meus dos fills, els meus amics… em coneixen i saben que açò és cert. Estic fet de literatura. Als deu anys, essent encara un nin, vaig descobrir la poesia. Ja era un fillet molt llegidor. Vaig fer el meu primer poema i aquell dia la meva vida ja va tenir sentit perquè vaig entendre què volia ser en el món: “Jo vull ser poeta”, em vaig dir. La intertextualitat per a mi és una cosa normal i quotidiana com la vida mateixa. Per a mi Pessoa és més real que molta gent del meu poble i el conec molt més que a molta de gent del meu poble, perquè l’he llegit i l’he estudiat i he conversat amb ell. Jo som molt saludador i hi ha gent del carrer que la salud, però no sé ni qui són.

– Llegeixes en altres idiomes?

– Sí. A part del llatí i el grec que vam estudiar quan anàvem a la universitat, la llengua que domín més és el francès, l’estim. També llegesc en portuguès i en italià. L’anglès que tenc és un anglès de cambrer…

– Es diu que és important que el poeta conegui referents de fora.

– Sí, en el llibre nou que ara he escrit hi ha un vers que ho diu: “En lloc d’arrels tenc cames”. Les arrels a mi no m’aturen, perquè jo vull viure obert al món. Goethe ja ho va dir: “Qui no coneix llengües estranyes no coneix bé la seva”. Estudiar altres llengües em permet també entendre i millorar la meva.

– Parlem de poesia. Què és el ritme?

– El ritme és la respiració del pensament. Cada poema exigeix un ritme i una respiració determinada. S’ha de ser molt bo per emprar bé el vers lliure.

– Tu cuides molt la mètrica.

– Sí, però també he practicat el vers lliure i ara en vull fer un llibre, tot en vers lliure. Un poema és com un edifici de paraules. Si empres la mètrica és més bo de fer que s’aguanti, però si fas vers lliure has de ser molt bo perquè aquell poema no s’esfondri. Sempre he comparat fer un poema a fer paret seca. Jo no som molt bo per fer paret seca. Les paraules han d’estar molt ben col·locades perquè el poema, igual que la paret, no s’esfondri. I no hi ha d’haver res superficial: la paret seca són còdols i prou. Res de ciment ni substàncies estranyes, tot natural.

– En aquest sentit la poesia també és contenció.

– Depèn, contenció, sí. I de vegades vessament. T’has de saber buidar. De totes maneres, és cert que el vessament l’has de controlar una mica, perquè si no ho fas, et buides i ja no saps ni què dius.

– La majoria de gent que escriu poesia sempre ressalta les bondats de la distància. En haver escrit un poema, millor desar-lo al calaix…

– Exacte, i és després que ve la feina bona, la de correcció, la de revisió. Jo corregesc molt. Els meus alumnes no ho creuen. Els dic que corregesc perquè en sé molt poc. I per aprendre’n has de corregir. Escriure és corregir.

– La poesia canvia el món o el món canvia la poesia?

– Les dues coses. La poesia pot contribuir a canviar el món, però el món també ens va canviant a nosaltres, de vegades per bé i de vegades per mal. Hi ha gent que madura i hi ha gent que queda estancada per sempre i no evoluciona.

– De totes maneres, sempre s’ha qüestionat el lirisme d’aquella poesia que vol canviar el món.

– Si un poeta vol canviar el món, ho pot fer a través de la seva poesia, però hi ha maneres més pràctiques, com ara votar opcions d’esquerres. D’aquesta manera canviarem el món molt més fàcilment que fent una poesia.

P1100916– Parlem d’El rastre blau de les formigues. Tu ja has cultivat la poesia breu, epigramàtica. Podem parlar de poesia en prosa? O hem de dir aforisme?

– Jo no som un aforista. He titulat així aquest llibre perquè jo escric al camp i a l’estiu quan escric en terra les formigues em passen per damunt el quadern i com que escric amb ploma i tinta, i just he acabat d’escriure les paraules, amb les potetes les formigues em van deixant un rastre blau damunt el paper. Es tracta d’un llibre de notes d’un poeta. Hi ha frases que podran ser considerades aforismes, però la meva intenció no és fer un llibre d’aforismes.

– Així, idò, podríem parlar d’una segona part de Dillatari?

– Podria ser una continuació, de forma diferent, però sí, hi té a veure. És un continuum. L’obra d’un poeta, en el fons, tota, acaba sent un continuum.

– Encara que no ho hagis planejat abans.

– De vegades és el llibre el que et domina i fa que l’escriguis. No ets tu que l’escrius, sinó que és ell que t’escriu a tu.

De poetes i versos

Blai Bonet: un referent per a tots els qui escrivim a les Illes i un poeta amb tocs de genialitat.

Miquel Àngel Riera: un home amb una classe… el vaig conèixer personalment i ens intercanviàrem correspondència. Em sembla un mestre. No prou valorat.

Maria Mercè Marçal: un referent sobretot dins el món de la poesia femenina, sense voler fer distincions. Una dona morta, per desgràcia, massa prematurament.

Charles Baudelaire: un dels grans poetes europeus que ha marcat una època.

Antonio Machado: un home bo en el sentit de la paraula bo. Per a mi també un model de persona i de professor.

Miquel Martí i Pol: el vaig conèixer a Menorca. També ha marcat una època i un tipus de poesia popular i compromesa amb el món. En lloc de criticar-lo, li hauríem d’agrair que acostàs el poble a la poesia.

Joan Brossa: un experimentador que també vaig conèixer a Barcelona. Dins el seu món poètic també és un referent.

Sylvia Plath: mesquina. En sentir el seu nom pens en el suïcidi, i pens en el seu home, que va ser molt injust amb ella.

Fernando Pessoa: a ca nostra és el conco en Fernando.

Cesare Pavese: va marcar una època i una generació d’escriptors, tant pel que fa a la prosa com a la poesia, però sobretot per la seva implicació i compromís polític. Per a mi, Pavese representa l’esquerra, la lluita contra el feixisme.

“En va m’entest a escriure versos, mots, jo el que vull és besar-te”. Una declaració d’amor a la meva dona, na Roser.

Hi ha aquí aquesta contraposició de realitat i poesia, de paraula de vegades insuficient per… “sí, per expressar el que duim dedins i per abastar la realitat. Jo som un home molt de contacte físic, molt afectuós”.

“País d’oblit, les aus travessen mudes un cel de velles cases”. Escriure és sempre nostàlgia? Açò és Lisboa. Per als portuguesos sí, que van de bracet amb la seva saudade. També ho va dir Proust, amb allò del paradís perdut de la infància. A mesura que feim anys dins nosaltres va naixent una nostàlgia de tot el que hem perdut. Però la poesia no sempre és nostàlgia, també és futur.

“He perdut l’esperança en les paraules, el ritme s’ha trencat”. Són moments de desànim, de desil·lusió, que super llegint i escrivint. Tots tenim moment de dubte, però jo sempre ho he superat llegint, escrivint i passejant pel camp.

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s