Miquel Mas: “El secret per a la victòria, a la fi, és ser humà”

on

miquel masEn Miquel Mas (Manacor, 1943) és un home popular, conegut, saludat, estimat. La gent l’atura pel carrer. Els manacorins tenim memòria i són molts els qui recorden que en aquell llunyà 1965, Mas va proclamar-se campió del món de ciclisme en pista darrere moto stayer. Li feren una rebuda monumental, “la gent sabia fer cas, en aquell temps”, diu nostàlgic. Avui el ciclisme en pista és un residu moribund d’aquell esplendor: “La cosa està aturada”, ens diu. “Avui a una cursa hi van els qui acompanyen el corredor i els familiars, el ciclista per córrer ha de pagar, poc, però ha de pagar”. Llavors era tot diferent: “A cada poble tenien el seu corredor, record especialment els de Vilafranca, perquè ma mare és d’allà, en record en Nicolau, en Sansó, en Julià. Tots tenien el seu grup d’aficionats i les curses eren una festa a cada lloc, cada penya anava amb el seu”. La febre era tan grossa que pel juny, en acabar les messes del segar, a la possessió de Sant Martí de Vilafranca, “passaven el carretó del batre i hi feien una voltadora”. La bicicleta era la presidenta del país: “La gent anava a fer feina en bicicleta perquè no tenien res més”.

A Manacor hi recorda en Jaume Pou, en Tomeu Pou, en Damià Claper. “Hi havia una pista davant l’Orquídea i cada diumenge anàvem a les carreres”, diu Miquel Mas. L’afició era sana. Doblers? No es posaven messions, no hi havia joc. Només el pur mèrit de guanyar. “Sí que en temps antic record unes messions que es posaren en Fideu i en Bulla per fer la cursa Manacor-Palma Palma-Manacor, i tanmateix no he arribat a aclarir mai qui dels dos va guanyar”.

Avui Miquel Mas està desenganat de l’esport de competició: “No vaig mai a veure cap esport, perquè m’entristeix el comportament del públic. Si avui ets un campió perquè jugues amb el meu equip i demà un fill de puta perquè jugues amb el contrari és perquè les coses no van bé”. Éreu més nobles, un temps? I riu. “Empràvem més la força bruta, però quan l’havíem tirada, l’amollàvem, i allò quedava allà”.

Una altra de les coses que no li agraden del ciclisme d’avui a Miquel Mas és “el pinganillo”. Això acabarà amb les bicicletes, pensa ell. “Un temps, tu havies de ser tu, les teves cames i el teu cervellet, ara tot està controlat tot el temps”.

Un al·lot de Manacor, era en Miquel Mas en aquells anys seixanta. De família humil i treballadora. De gent que anava en bicicleta i que hi corria, n’hi havia molta. Però per què ell havia de guanyar un mundial, sorgit d’entre rostolls i carrers sense asfaltar? Hi pensa i s’emociona. Respira. I es dóna un temps per contestar: “Mon pare era dels qui sabien més de ciclisme del món. Ell no es posava mai amb el públic, sempre miràvem què havia fet i què es podia millorar… El secret, a la fi, és ser humà”. El pare de Miquel Mas va ser massatgista de Guillem Timoner durant molts d’anys: “Amb la bicicleteta i el llum de carburo partia cap a Felanitx a donar-li fregues”.

Així, la bicicleta de competició no són tot cames. No. “Són cames i són cap”. Miquel Mas, per exemple, atribueix les gestes de Rafel Nadal a la seva fortalesa mental: “És un gran cervell, dins una gran potència, sense aquesta mentalitat no hauria guanyat tot el que ha guanyat, en pots estar ben segur”. “I a campions com ell o n’Elena Gómez, no els feim el cas que toca”, afegeix.

El cap i les cames. Sí. I el dopatge? “T’esperava”, em diu. No li agrada parlar-ne. Per a Miquel Mas, “el dopatge és tot el que et crea un hàbit. I hi ha moltes coses que en creen, el tabac, l’alcohol… I que hi pugui haver determinades substàncies… prendre’n no et farà córrer més, d’això en pots estar segur”. A Mas també li sap greu l’acarnissament que hi ha hagut sobre l’esport del ciclisme i recorda casos exagerats com el d’un ciclista que no va poder continuar la cursa perquè no li pogueren donar tractament per una picada d’abella, perquè el medicament hauria donat positiu. El dopatge en el seu temps eren “dues llesques de pa i sobrassada, dues pomes i dos plàtans”. “Avui prenem dàtils i barretes, o no és química, això?”, es demana.

La bicicleta és la seva passió. Una malaltia hepàtica va precipitar la seva retirada als tendres vint-i-cinc anys. Però Miquel Mas mira sempre per envant i amb ulls nets i lluents: “No hauria fet res del que he pogut fer ni hauria tengut tota la sort que he tengut”. En Mas ara s’interessa també per la biomecànica: “Avui mateix vénc de veure en Toni Tauler de Santa Margalida, que fa feina amb aquesta disciplina que serveix per saber-nos col·locar bé damunt la bicicleta. He mirat com funcionava tot això i ho he comparat amb els coneixements tradicionals que m’havien arribat, i veig que no vaig fer mal a ningú, que he fet les coses ben fetes”.

I encara surts a pedalar? I clar que surt. Res sistemàtic, però. “Mira”, diu, “l’altre dia, amb els meus setanta anys, vaig anar a fer la 312, la volta a Mallorca que fan els cicloturistes, vaig córrer la versió curta, i la vaig acabar, vaig passar un guster”. Un dels seus pròxims reptes és fer la travessa en bicicleta, de Pollença a Andratx i fins a Santa Maria, i d’allà tornar en tren cap a Manacor.

Ha ensenyat, ha ajudat, ha estat en Miquel Mas, el solidari, el franc, l’obert, el de la mà estesa, el del somriure espontani, el del temperament. “Si no faig la pellerofa tot d’una ja em demanen si estic malalt”, diu. Perquè és una persona especial, en Miquel Mas. Potser per això, perquè és el campió d’un poble, a Can Garanya ara li faran una festa, coincidint amb la festa de carrer de dia 14 de juny. “Sempre m’he sentit molt estimat per aquesta família, els joves que hi ha ara encara no havien nascut, no eren ni projecte de Garanyetes, i ja teníem molt bona relació”, reconeix. Hi haurà, a Can Garanya, bicicletes, maillots, cascs i altres objectes i relíquies relacionats amb la carrera de Miquel Mas. Hi haurà el maillot de campió del món, que ha comptat amb el permís de mossèn Andreu Genovard per ser retirat temporalment de la sala d’exvots del Sant Crist. Però no hi haurà, ai las, la medalla de campió del món: “Se l’endugueren els lladres, entre d’altres coses, un dia que entraren a ca nostra”. Ens quedarà el consol de veure-hi el diploma i el somriure sincer de Miquel Mas, aquell qui va ser reconegut per tot un poble l’any 1965: “Les perles tancaren una estona abans, i les escoles m’esperaven totes”, perquè arribava el millor ciclista del món. Avui encara si qualcú li diu “és que no t’han fet res”, s’ho pren amb rialles i respon que “el millor homenatge que la gent em pugui fer és saludar-me amb alegria pel carrer, jo no em sent oblidat, sinó tot al contrari, em sent reconegut tot i ser una persona com una altra que va tenir la sort de poder arribar a un lloc més aviat que una altra”.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s