Un viatge genètic a l’ànima de la cançó popular


folk souvenirImaginau-vos per un moment que es destrueixen totes les cintes de casset del món, els vells discs de vinil, els cedés, i també les partitures. Imaginau-vos que desapareixen tots els suports que guarden totes les cançons del món. Quedarien les nostres, aquelles que sabem de cor, les que aprenguérem quan érem petits, les que sentírem cantar als padrins, les cançons dels nostres amors adolescents, i les que associarem a un fet històric concret, una gran manifestació, o la mort d’un conegut. Són les nostres cançons, les que compartim i les que ens identifiquen alhora com un col·lectiu. Aquesta és la música que Joana Gomila entén com a música popular.

Hom ha tendit molt sovint a associar l’adjectiu “popular” a allò “tradicional”, al fòssil, a la relíquia, a l’element rescatat d’entre les escorrialles del temps. Però per a Gomila “la música popular no és recuperar, sinó viure el dia a dia”. Amb ressonàncies de tradicional i de comunió col·lectiva la cantant manacorina s’aferra, per exemple, al parapapatxim de Sant Antoni, o el flabiol de Sant Joan a Ciutadella, tonades i cançons que ens fan brotar les emocions a flor de pell.

Totes aquestes reflexions ha hagut de fer Joana Gomila per configurar Folk Souvenir, el concert que va estrenar gira divendres a l’ermita de la Consolació de Sant Joan i que va continuar ahir vespre a l’església nova de Biniamar. Folk Souvenir neix d’una llavor involuntària: “No havia pensat mai que cantaria totesaquestes cançons, però m’ho demanaren des de la Casa Museu Rafel Ginard i vaig acceptar el desafiament”. A partir d’aquí, vengué un altre concert a Manacor i ara la maduració definitiva amb aquesta gira que comença de la mà de Produccions de Ferro i Antoni Gomila. En el concert, a part de la vocalista Joana Gomila, hi prenen part també Laia Vallès, al piano; Àlex Reviriego, al contrabaix; Genís Bagés, a la bateria, i Rai Paz, a la guitarra.

Folk Souvenir no és, tampoc, un títol gratuït per a aquest espectacle. Gomila constata la literalitat del sintagma: “folk” vol dir “poble” i “souvenir” vol dir “record”. A partir d’aquí, les interpretacions que cadascú en pugui fer són infinites. No debades, un souvenir és, com diu ella mateixa, “un objecte estètic que condensa un caramull de records en una miniatura, són els records d’una ciutat”.

Tornant a l’argumentari inicial, Gomila reconeix que entre la “seva” música popular hi pot haver aquelles cançons que formen part del seu imaginari sense necessitat de cercar vies artificials d’aprenentatge. Així, en un primer moment Folk Souvenir va incloure cançons de Maria del Mar Bonet o Ja t’ho diré, ara substituïdes per una d’Antònia Font. En aquest sentit, Gomila creu que la música popular seria la que ens quedaria dins la memòria si un dia “s’espenyassin tots els cassets, CD, ordinadors i partitures”. “I si és el cant de la teva padrina, allò que cantes, ets encara tu?”, es demana intrigada Gomila, que afirma que “Folk Souvenir és un viatge genètic sense voluntat de recuperar res, sinó simplement de fer feina amb un material sensible per interpretar tots aquests dubtes”.

Entatxonats dins aquest tall saborós de carn cançonera, Gomila, ens ofereix també petits fragments de Rafel Ginard, el pare del Cançoner popular de Mallorca, que, més que asseveracions rotundes sobre la idea de cançoner esdevenen convits permanents a la reflexió de qui els escolta. Així les afirmacions de Ginard ens menen irremeiablement a la relació indissociable entre cançó i paisatge: “Quina llengua hi parlaríeu aquí? Les pedres i tot s’alçarien a protestar aïrades si n’usàvem una que no fos la nostra. Provau de cantar-hi una cançó forastera i vos semblarà que el paisatge tan pur, tan auster, tan meditatiu i recollit, s’escarrufa. Seria talment una blasfèmia en un lloc sagrat. O una fumera negra enmig d’un dia ros”. O la recerca de l’autenticitat pura, de la cançó ubicada en el seu indret, no descontextualitzada, viva, útil i generosa, no folklòrica, sinó del poble: “Els nostres pagesos s’avergonyeixen de cantar davant gent desconeguda. Se troben desplaçats. A foravila, en perfecta tranquil·litat d’esperit, brollen les melodies i les cançons. Però cara a cara amb un senyor foraster diuen que no tenen veu”. Perquè les cançons formen part de les nostres vides, les configuren, les acompanyen, les mistifiquen, les perfilen com un dibuix que demana ser pintat, i Ginard no ho pot dir més senzillament ni més diàfanament: “Aquesta és l’escola i la font del cançoner: l’home amb les seves circumstàncies”.

 

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s