“Hi tornaríem a entrar”

on

Lluc Gayà (Manacor, 1990), Bel Duran (Manacor 1989), Marta Servera (Manacor, 1989) i Israel Amez (Manacor, 1987) han de comparèixer dimecres davant el jutge juntament amb quaranta companys més acusats de desordre públic i lesions i coaccions a la cap de gabinet de l’exconseller Rafel Bosch. Els demanen penes de presó de fins a un any i mig per l’entrada en senyal de protesta a la Conselleria el 22 de maig de 2012.

encausades

– Els fets es remunten al maig de fa dos anys. Ens podeu explicar com es va gestar l’entrada a la Conselleria? O no us convé, judicialment?

Lluc Gayà: Aquell 22 de maig hi havia convocada una vaga en el sector educatiu a diferents comunitats autònomes de l’estat. A les Illes no es va convocar aquesta vaga per motius burocràtics dels sindicats. Per part del moviment estudiantil de la universitat es va decidir que hi havia d’haver una convocatòria potent el dematí davant l’edifici de la Conselleria d’Educació. El que va succeir després amb l’entrada a la Conselleria ja era extern a la convocatòria.

– Qui havia fet la convocatòria?

LG: L’assemblea UIB.

– No era un sindicat.

LG: No. Durant tot aquell curs funcionava aquella assemblea estudiantil que agrupava gent de diverses sensibilitats que podien pertànyer a sindicats, però l’assemblea no era un sindicat.

– Es pot dir per tant que aquesta entrada va ser improvisada?

Israel Amez: Sí, sí. No va dur gaire feina preparar-la, es pot dir que va ser dit i fet.

– Quin creis que era el sentit de l’entrada a la Conselleria?

LG: La idea era marcar d’una forma valenta que les mobilitzacions no havien de continuar en un sentit de protesta sense resposta. Calia avançar en un sentit més contundent per forçar una resposta. I per això es decideix entrar en el quid de la qüestió, que és la Conselleria d’Educació. A més, vista la resposta que tenguérem a la Conselleria, on ningú no ens va bloquejar l’entrada, on els funcionaris ens aplaudien i ens convidaven a pujar al quart pis, on hi ha el conseller. Fins que no ens trobam amb el gabinet del conseller no trobam ni un sol impediment ni ningú que ens alerti que facem alguna cosa incorrecta.

Bel Duran: De fet, alguns funcionaris varen pujar amb nosaltres.

IA: Sí, hi vaig veure, per exemple algun antic professor del Mossèn (l’IES Mossèn Alcover, de Manacor) que guaitava per una porta i ens aplaudia i ens deia “molt bé, molt bé!”. Jo crec que tothom estava bastant d’acord amb allò. Fins al darrer moment no s’hi va veure cap tipus de mal rotllo, va ser una cosa molt guapa.

– Abans d’entrar us donàreu consignes de com havíeu d’actuar dins l’edifici?

LG: Es va reiterar que havíem d’entrar no sols d’una forma pacífica, sinó alegre, i no crispada. I sobretot que anàssim alerta. Quan entràrem, per exemple, penjàrem uns cartells per dins l’edifici amb uns celos o unes xinxetes, o simplement dúiem aquests cartells amb les mans. I la majoria de funcionaris varen continuar fent la seva feina de manera absolutament normal.

IA: Tots, menys els qui varen voler venir a veure un poc què fèiem. La idea era entrar allà de la manera que som nosaltres, que som una gent pacífica, i sense voler que la gent s’aturàs de fer feina.

– Hi havia personal de seguretat, a la Conselleria?

BD: No, perquè segur que ens haurien dit coses.

– I d’altra banda, se suposa que tothom hauria de poder entrar peu pla a qualsevol edifici públic…

IA: Nosaltres hi anàvem amb la idea que no passaria res. Sabíem que era un poc extraordinari entrar a un edifici públic a fer una protesta, de manera lliure i sense fer malbé res.

LG: Des del moment que entram, els primers que ens diuen que no podem ser dins la Conselleria és la policia, que arriba quaranta minuts després de la nostra entrada. Ningú de la Conselleria no ens va avisar que no podiem ser allà dedins.

– La policia arriba després del moment de tensió que es veu a les imatges de televisió. Una vegada que sou al gabinet quines són les reaccions per part de la gent que hi fa feina.

IA: Record que així com anàvem escalant pisos les cares anaven canviant. La gent de baix que fa feina de cara al públic, molt bé. En el segon pis, molt bé. Quan arribàrem a despatxos més tancats hi havia cares més de sorpresa, com de “què feis aquí”. I una vegada al quart pis, amb despatxos grossos, les cares ja eren de “vos pareix guapo això què feis?”, com si no aprovassin allò que fèiem, però ningú no ens va dir res. Ni ells a nosaltres, ni nosaltres a ells.

– L’escena de la clatellada…

LG: En el moment que entram al despatx del conseller s’acceleren els esdeveniments. Hi ha dues persones del gabinet que comencen a moure’s entre les taules i comencen a tensionar-se i a pressionar-se perquè sortíssim. Veim que no hi ha el conselleri i tornam a sortir al passadís, i mentre sortíem es produeix la clatellada a un dels estudiants per part de María Rodríguez, la cap de gabinet.

BD: Que era la que estava més nerviosa.

– El conseller no hi era.

BD: És que nosaltres no sabíem cert si hi seria o no.

IA: I sabíem que no ens rebia perquè ja ho havíem intentat d’altres maneres.

LG: I una vegada que sortim del despatx i hi ha hagut el moment de més tensió ens asseim al passadís, en terra, durant quinze o vint minuts més sense cap tipus de tensió. Llegírem el manifest. La gent del gabinet es va posar al final del passadís i ens mirava i també ens insultava, però sense anar més enllà.

– Després ve la policia i us demana que sortiu.

LG: Sí, però ens hagueren de treure un a un. Una vegada a baix ens identificaren un per un.

BD: Fins que no estiguérem tots identificats no ens deixaren sortir del cordó policial. Cercaven càmeres… fins i tot va desaparèixer una targeta de memòria…

– Quan rebeu la primera notificació?

LG: Al cap de tres setmanes tres persones reben una carta de la policia que les crida a testificar. Una vegada a la comissaria la policia les avisa que estan detingudes, acusades de desordre públic. Aconsellats per l’advocat, no declararen, passaren per la roda de reconeixement, fotos, empremtes digitals… El capvespre se citaren tres persones més. Després, a les quaranta-quatre persones els arriba una multa administrativa de Delegació de Govern de 1.000 euros. Però no es pot tenir una sanció administrativa i un procés judicial oberts per una mateixa causa i la multa queda en suspens, pendents del procés judicial contra aquestes quaranta-quatre persones.

– De què us acusen en aquesta causa judicial?

LG: Acusen quaranta-quatre persones de desordre públic per haver entrat a la conselleria, i a set persones els demana un any de presó per lesions i coaccions contra la cap de gabinet María Rodríguez, la vertadera agressora, que ens havia denunciat perquè l’havíem “zarandeada”.

BD: Sí, i al·lega que va estar una setmana de baixa per ansietat.

LG: També hem de dir que nosaltres la denunciàrem per agressions i que aquesta denúncia no ha prosperat.

IA: Ni tan sols l’han feta anar a declarar.

– Durant aquests dos anys heu fet una campanya cercant suports.

LG: Sí, en primera instància difonguérem el cas per aconseguir doblers per pagar els advocats. Els darrers mesos la campanya s’ha fet més visible, amb fotos amb cartells de “jo també hi hauria entrat”, adhesions de col·lectius… Hem comptat amb el suport de l’Assemblea de Docents, que sempre ens ha tengut presents i ens ha convidat a parlar en els seus actes i ha donat a conèixer la nostra situació.

– Quin significat té per a vosaltres aquest judici?

BD: És una criminalització de les protestes, volen fer por a la gent que es mou.

IA: No poden dir que nosaltres ho haguem fet bé. Seria tirar-se pedres a damunt. L’única solució que tenen és silenciar-nos totalment, que no poden, o criminalitzar i fer veure que hem fet una cosa mal feta.

– La gent està cansada de fer mobilitzacions organitzades i pactades.

IA: Sí. I has de tenir en compte que quan nosaltres férem això tot el moviment entorn del sector educatiu encara no havia començat. Ara ja sabem que la protesta social és possible, que no ens hem de fer por. Que ho hem de fer, i que entre tots millor que tots sols. I no hem d’oblidar per què entràrem a la Conselleria fa dos anys a protestar.

– Acabaven d’imposar un nou augment en els preus de les matrícules.

IA: Augment de matrícules, augment d’alumnes per classe, pla Bolonya… Calia una reacció.

LG: Poques setmanes abans s’havia publicat també el primer avantprojecte de la LOMQE.

– Quina reacció hi ha hagut dins la comunitat universitària entorn de la vostra causa?

IA: En principi, la gent està d’acord amb la idea de base, tot i que hi ha hagut persones que ens han dit que per ventura ells no haurien entrat a la Conselleria.

LG: Molts de departaments s’hi han solidaritzat. El degà de Filosofia i Lletres ens ha donat tot tipus de facilitats per fer actes al seu edifici.

IA: I no ens hem d’enganar, ja sabem que hi haurà professors del Jovellanos que no ens donaran suport. Però la gent que aposta per una societat més igualitària i justa sí que ens ha donat suport obertament. Però això és normal, la universitat és un reflex de la societat.

– Pensau que podeu perdre aquest judici? Que us poden condemnar a un any o un any i mig de presó?

LG i BD: No.

IA: Jo no ho sé. Estic superpeix. Com que no m’han jutjat mai per res ni conec ningú que l’hagin jutjat…

Marta Servera: Jo no ho crec, però tampoc no creia que ens podrien dur a judici.

LG: És pràcticament impossible que ens condemnin a això. El pitjor que pot passar és que ens imposin una petita multa, com s’ha vist en els darrers casos que hi ha hagut a Mallorca. Però el que hauria de passar és que ens absolguessin de totes les acusacions.

BD: Si ho fessin, es tirarien tota la comunitat educativa damunt.

– Hi tornaríeu entrar?

Tots: Sí, hi tornaríem entrar.

IA: I més ara. Ara som dos anys més grans i veim més clar que les coses no van bé.

– Voleu afegir res més?

LG: Sí. Convocam tota la gent a venir a donar-nos suport dimecres a les nou del matí davant els jutjats.

2 Comments Add yours

  1. Joan escrigué:

    Lluc (o Toni), passaria el celo, però no les xinxetes (xinxes petites que habiten la soll de la Conselleria? A Manacor (ambdós ho sou) sempre hem dit “fitxes”
    Més que res, per evitar un barbarisme cada vegades més estès (no sé si fins i tot acceptat per l’IEC) que substitueix un terme ben nostrat.
    Els entrevistats, l’entrevistador i l’entrevista, un deu,

    1. Joan escrigué:

      Volia dir FIXES.
      He fet tard!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s