Diari de Pitàgores de vuit mariners de torrent (II)


Diumenge
Salpau amb mitja hora de retard. El rumb traçat defineix 63 milles de travessia. Lentament i a motor, anau amollant el veler dins la mar gran. Deixau a estribord Vallgornera i cala Pi i observau una faixa verda i lluminosa que contrasta amb l’aigua color de cel que us acompanya d’una forma que podria semblar plaent. El puig de Randa presideix el vostre accés definitiu a l’aventura incerta de la mar. Aturau el motor i esteneu primer la vela major i després la gènova. Com un cavallet content, el veler galopa dins les ones que li arriben de biaix, incòmodes traves a la llibertat volguda. Una lleu remor fa alertar els vostres patrons, que demanen a la torre de control per l’origen d’aquell renou lleugerament inquietant. Sentiu un cop fort a la banda de popa. Alguns pensen en un peix, d’altres s’imaginen Posidó irat amb la forca, o el submarí del capità Haddock. La vela flameja a la beluma, i el vostre patró li exigeix rendiment màxim, l’avicia, l’acarona, l’omple de vent i saladina. Sense temps, per pensar-hi, un dels vostres rostres perd la color i fixa la mirada en un punt inconcret de l’horitzó, sense saber que li falten pocs minuts per esdevenir el primer que abocarà el berenar als peixos. Romandrà quiet, després, immòbil, inútil. Incapaç d’apreciar el paisatge, amb l’esguard perdut, rep la notícia que a baix hi ha entrat aigua. Nova telefonada a la torre de control, que no ofereix gaires solucions ni respostes. Un comando de dos de vosaltres buida a poalades la sentina. El càlcul és de quatre poals cada quart d’hora. Dues tripulants més cauen en el laberint de les mirades perdudes i alimenten els peixos, solidàries, conformades, resignades a la inutilitat dels ulls. Desenes de dofins, al lluny, us segueixen amb delit i boten sobre les ones de la seva llibertat, mentre vosaltres us encongiu dins el vostre veleret de cartó dins la mar rugosa de paper de plata. Heu traspassat la meitat del camí i posau el motor en marxa. Les revolucions pugen bé però l’hèlix no tira. Alguna cosa us falla i sentiu que la barca, més que de cartó, ja és de paper, i vosaltres hi sou només vulnerables figuretes de plàstic que un déu capritxós hagués exiliat del seu hàbitat natural. Un dels dos patrons cau també, passada ja la mitja travessia, en la temptació d’alimentar els peixos, mentre les biodramines circulen com confits un dijous sant. S’habilita un nou comando per treure poalades mentre hi ha successió al timó. El vent de cenyida augmenta la sensació d’embravida d’una mar que ara us sentiu incapaços d’apreciar com a generadora de formes i colors, de bellesa palpable.
Ja destriau la balena de Tagomago dins una bassa de calitja, can Kuhn, Cancun, imponent a la nostra arribada exhausta a les Pitiüses. El far blanc és una pipella rossa plena de dubtes. Nous dofins ens han saludat, doblegats dins els seus bots alegres, l’èpica del dia. Sense motor els patrons s’hauran d’enginyar per fondejar a vela, a mercè de les ones i el vent, presoners de la natura. Som davant la platja del Figueral, a escassos metres de la costa. Tornau a establir contacte amb la torre de control, que, ara sí, ofereix pistes determinants. Podríeu haver perdut l’hèlix pel camí. Davall un dels llits de popa confirmau l’endemesa, l’eix de l’hèlix ha desaparegut del seu lloc. Un de vosaltres s’improvisa un escafandre de coratge i esdevé bus prospector. El miracle salvador s’esdevé: l’hèlix és allà i ha trobat peu fiter en el timó, que n’ha evitat la fatal caiguda a l’abís marí. El novell escafandrista, amb banyador i calcetins s’aferra amb totes les seves forces a la barca i empeny inútilment l’hèlix cap al forat de l’eix. La còpula sembla impossible dins l’oneig desconfortant. S’afegeix al comando escafandrista un dels nostres patrons armat amb un martell. A coces i martellades, entre tots dos aconsegueixen la penetració i a coberta us senten exhalar, i no se sap si és de gust o e tranquil·litat. Cercau les eines per enroscar amb força els perns, però us cal una clau anglesa que no hi ha. Haureu d’esperar un mecànic per a l’endemà dematí. Anit romandreu fondejats entre làsers de discoteca i una lleu remor musical d’estiu.
Les urgències del viatge han fet impossible i, fins i tot, indesitjable, el dinar. Més enllà dels dofins, us espera la sorpresa més agradable del dia. Dinar i sopar esdevenen àpat únic, delícia de ciurons trempats amb ou bullit i tomàtiga, menjar dels déus per als herois retuts de la inconsciència. Dormireu blans, assedegats de nit i descans.
Heu après que a la vida, com a la mar, hi ha un vent aparent i un vent real. Hom no sap mai quin dels dos mareja més.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s