Diari de Pitagores de vuit mariners de torrent (IV)


Dimarts
Feis ruta cap a Formentera. Passareu per illots de noms ancestrals i orígens llegendaris, però abans haureu vist el Posidònia de Baleària, decorat a la manera de la dona de l’examant d’Exuperantia. Després de passar per davant Vila, amb una restauració que posa en dubte que aquest conjunt arquitectònic sigui tractat com es mereix un patrimoni de la humanitat, el vostre veler transita per davant platja d’en Bossa i Talamanca per enfilar un rosari d’illetes, amb la platja del Cavallet, destinació dels banyistes nudistes. Deixareu a babord l’illa dels Penjats, l’indret on desenes de pirates reberen aquesta fi després que ningú de la vila d’Eivissa gosàs executar-los. També us saluda l’illa dels Porcs, habitada antigament per vells marins. I la terra grisa de l’Espardell, d’origen inconegut per nosaltres. A popa us diu adéu Tagomago. Envoltats d’illes, penyes, illots, rocotes, a estribord hi deixam el Sol d’en Serra. I a babord ls illots d’en Serra. Circulau per una autopista de barques i vaixells. Aviat compareix la silueta majestuosa del Vedrà i el seu germà petit, el Vedranell. Imponent, el penyal pitiús, de més de 300 metres d’altitud, és coronat amb una creu, vestigi de la presència d’un ermità dels Cubells. El pedrot fou habitat i habitable perquè hi raja una font d’aigua dolça. Fondejau amb la vista del molí de Sal al lluny.
El fondeig a l’Espalmador, que era l’objectiu inicial, ha estat impossible. Dinau. I al so de l’Al·leluia de Leonard Cohen, us agombolau dins una sesta sense preu. Dues piragües silencioses us voregen com si fossin dofins estilitzats. Però decidiu moure-us una mica, fins al caló del Moro. Hi ha un silenci transparent. La remor muda de les ones balla damunt les penyes i quan us decidiu a posar els peus dins l’aigua per tocar terra, les variades, curioses i interessades, vénen a saludar-vos. Titil·len trossos de sol damunt l’aigua. A terra, el marès s’ha fet arena i us sembla ser més a la lluna que no a Formentera. Fa un sol agut, content, que somriu amatent i cortès quan el saludau. “Sotja la tristesa, damunt el meu caló, damunt un munt de rocs”, canten els Espirals dins el vaixell i el seu so tènue tapa la coberta.
Un capell imprudent, una mà ingènua, un vent impertinent i el Coll de Dama fa el seu primer Boutakov del viatge per recuperar de dins l’aigua el barret d’un de vosaltres. A poc a poc us aproximau a una destinació tranquil·la per fondejar.
Des d’una llanxa vermella una treballadora de rialla colrada pel sol se us acosta i us demana on anau. “A quina hora acabes?”, li demana un de vosaltres. I ella riu i diu que tard i diu que quina sort que teniu. Sí que teniu sort: la vostra cap d’intendència regula el menjar de manera magistral i té amagades les galletes d’Inca com si les hagués guardades dins un secret de contraban. Impossibles de trobar, les galletes noo cedeixen a cap dels xantatges i romandran esquives fins al final del creuer.
Sopareu i traureu la guitarra i cantareu les cançons de les vostres vides recordant-ne la lletra entre tots. Us haureu classificat per la final de patinatge artístic davall aquest cel tan diferent que us deixa caure a Formentera, planeta blau i blanc com una piscina que vessa de flam i iogurt natural. Les rialles es mesclen amb la frescor del gin xoriguer i a cada cançó en neix una de nova. L’ukelele us acompanya discret, també.
Aviat, però, des d’un veler veí també fondejat davant la platja, un mariner fa llum amb una llinterna potent. Com si cercàs l’origen del renou que feis vosaltres. Abaixau el volum, però continuau cantant. Passen els minuts i la intriga és creixent: com si tingués una ànsia indeturable, el mariner veí fa senyes de llum anàrquiques. La lluna també ens acompanya. A la fi, al cap de molts de minuts, compareix una llanxeta des de la platja que acudeix a la crida lluminosa. Deixa dues al·lotes al veler veí, i torna a la platja a cercar-ne dues més. Hi ha música, a la barca, i llums de colors. Amb els prismàtics us sembla veure cossos de dona nus ballant al ritme de les ones. Les paraules que us du el vent semblen russes. Dues rondes de xoriguer més tard i amb el catàleg de cançons exhaurit, la nit us venç i cercau els llits fins l’endemà.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s