El misteri viatger (NYC i Virgínia, I)


IMG_1111Què és viatjar? Sortir del niu, del cau, del refugi dels nostres dies quotidians? És arriscar-se? O només és assumir una sortida segura amb la certesa que tornarem a la llar protectora d’un entorn que a estones ens és amable i d’altres ens fa captius? O és que només viatja qui és capaç de moure alguna cosa al seu interior, trescant per velles illes d’inquietud i desfici? No hi ha respostes per a totes aquestes preguntes, i de ben segur que tots en tendríeu moltes més encara entorn del misteri viatger.
El nostre viatge és llarg en el temps (tres setmanes lluny de la Roqueta, per a mi, animal de carrers petits i platges solitàries, són una eternitat) i en l’espai (travessar l’Atlàntic sempre és una aventura de rang superior).
Partim, és cert, amb algun temor: alguns problemes de salut familiar sembla que feliçment resolts i qüestions administrativolaborals pendents de resoldre conformen la nostra penyora del partir. A la motxilla de l’arribar, ens hi pesa l’entrada al país de les llibertats i els duaners amables d’interrogatoris simpàtics i empàtics i delicats tactes rectals. A tot això, cal afegir-hi la imatge que il·lustra el meu passaport, amb una barba lleugerament llarga tenyida de clapes de pèl blanc pel temps que no perdona, un fet que m’emparenta de forma directa amb l’amic més amic del país de les llibertats, la misteriosa mort del qual, fa alguns anys, generà un esclat de lulea sobtada entre la turba americana.
Del viatge en avió tot serien alabances si no fos estat perquè una papagaia portorriquenya ens perforà els malaguanyats timpans amb dolcíssims myamorrrs i tusssaaaabes durant tres hores de trajecte, fins que la son la reté a ella i a la seva interlocutora, curiosament una cotorra veneçolana que incitava la conversa amb enginyoses preguntes que no deixaven alenar la colorida papagaia. Qualque estona haguérem desitjat que l’amable hostès (permeteu-me la llicència) hagués emprat els seus braons reblits d’esteroides per estrangular els dos ocellots veíns en comptes de servir-nos gentilment el te infecte de les cinc.
Ja en terra americana detectam immediatament la nostra conducció per carrils propis dels xotets de cordeta. Una dona petita i rabassuda crida sense por de perdre la seva veu de perla negra i poderosa per fer-nos anar pel carril que toca. Arribats al mestre duaner, una espècie de nét de Henry Fonda anhelant la prejubilació ens pren les empremtes dactil·lars i ens fa una fotografia, i espera que acabi l’amenaçant escaneig amb la mà damunt el segell per donar el vistiplau definitiu a la nostra entrada amb un cop sec més pròxim a un tall de sagnant guillotina que no a un “benvinguts siau”.
Després, per la franquesa de na Bel, hem de passar pel registre d’equipatges a la secció d’agricultura. Al formulari emplenat dins l’avió, na Beleta ha posat que duia galletes i sal dins la bossa. El duaner d’agricultura, de faccions hindús i anglès pedestre, ens deixa passar com si digués, “Criatures, sal i galletes”.
Al punt de trobada, ens espera el nostre amfitrió, un espanyol d’origen peruà i vida novaiorquesa que ens menarà fins a l’apartament del seu sogre on farem vida aquests sis dies de gratacels i caminades infinites. Nova York ens rep amb aigua de pluja i temperatura suau.
El nostre és un apartament de jubilat polonès, amb fotos familiars, un retrat de Joan Pau II, una bandera americana, col·leccions de monedes, ventiladors, llits plegadissos i trasteria diversa.
El primer dia volem veure Nova York i travessar el pont de Brooklyn. Entre llamps i trons i una aigua que no s’atura de rajar, travessam un pont que no és el de Brooklyn, sinó el de Queens i amarats, acabam sopant a un local de cuina polonesa i americana a la barriada de Greenpoint, que és la nostra. Hem conegut la Nova York espessa, quotidiana, industrial, perifèrica i poc simpàtica.

One Comment Add yours

  1. Joan escrigué:

    Toniet i Bel, Bel i Toniet: MAI, repetesc: MAI heu de declarar a cap paper de cap estat del món mundial, que duis alguna cosa sospitosa d’haver de ser declarada (com és el cas de les quelitas) especialment si té valor crematístic. Just us cercareu problemes. Si declares que dus una càmera fotogràfica molt bona, durant l’estància te la roben -no presentes denúncia per no perdre temps- i a la sortida no la duus, acabes de cometre un delicte de contraban.
    Si de cas us registren i troben alguna cosa que no podeu entrar al país (una bossa de quelitas, per exemple) amb un “yo no sabía, el cabo no me dijo” n’haureu sortit
    .
    PS.- Els mallorquins (per si algú ho dubtava) som de la gent més sortada del món.
    A TOTES les duanes saben perfectament que duim bosses de quelitas a la maleta. I saben també que tenim una malaltia endèmica que es manifesta si no podem menjar-ne. Per tant són mercaderia franca.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s