Els unicornis existeixen (NYC i Virgínia, II)


P1110630

Hom té la idea que Nova York és una ciutat sense arrels, sense pedres vives plenes d’història. Una ciutat feta a cop de pistola i derrota, un lloc pensat per al triomf de la pretesa civilització occidental. És possible que sigui així. De l’agressivitat masculina en són símbols les enormes finques de pisos, fàl·lics ressorts de poder rectilini poc empàtic. Per compensar-ho, sembla com si els americans haguessin cercat la rodonesa femenina, que es dibuixa en els contorns sinuosos dels llacs artificials de Central Park, o en les formes arrodonides dels morros dels cotxes, dels semàfors, de les bústies, i de tantes estructures ferruginoses del mobiliari urbà.
El primer dia, que era ahir, acabàrem retuts, però tot i colgar-nos relativament prest, l’endemà a les cinc i mitja ja fèiem voltes dins el llit. Coses del jet lag, dirien els entesos.
Per aquest primer dia complet de Nova York ens guardam la visita al Museu d’Història Natural. Revestit de l’esperit romàntic decimonònic, compilador i exhaustiu fins a ser despietat, el museu ens mostra la vida animal d’arreu del planeta amb gran varietat d’espècies, sobretot mamíferes, dissecades, amb exercicis macabrament detallistes de taxidèrmia. Elefants, tigres, rinoceronts, gaseles i antílops, nyus, morses, foques, girafes. Però també gran varietat d’ocells dissecats, àguiles, estruços, falconets acabats de sortir de l’ou. Com que es veu que la taxidèrmia en peixos encara no ha avançat prou, els animals de la mar són reproduïts en plàstic, però també de manera molt completa, amb un gran mural d’espècies marines, des de la més microscòpica ameba fins al calamar gegant, o a la balena, que dubtàrem si era dissecada o reproduïda artificialment.
Amb paternalisme antropològic, el museu també mostra les civilitzacions americana, africana i australiana, les prèvies a la colonització europea, ja ho podeu entendre. Hi surten figures humanes, però aquí no han optat per la taxidèrmia, i els humans són reproduïts en plàstic. Hi ha elements recollits d’excavacions arqueològiques, però sobretot s’intueixen espolis executats directament als poblats indígenes de cada lloc.
Tot i les divergències amb l’actitud fundacional del museu, el passeig és molt interessant i ens queda encara la part més fascinant. Els fòssils dels dinosaures i dels mamífers primitius. Un vídeo ho explica tot fil per randa i sembla impossible que ningú ho pugui deixar d’entendre. Veurem tot seguit els fòssils gegantins dels saures i descobrirem que els mamífers tenim en comú una endinsada a la part anterior lateral del crani, i que la presència d’aquesta característica en algun rèptil ja és indici d’un estadi evolutiu diferent. Veurem el gran mamut i altres grans mamífers, i sabrem que la girafa i el camell són família. Descobrim, a la fi, que els unicornis existeixen, també.
Retuts de la gran caminada per dins el museu, on dinam industrialment de menjar car, ens enfrontam ara a cara descoberta amb la gran ciutat. Manhattan se’ns bada com una gran poma amb un cor d’arbres i aigua enmig: Central Park. Ens hi perdrem entre verdor i aigua, caminant enmig de corredors infinits. Els runners novaiorquesos són com una mostra de l’amalgama incansable de persones i tipus. Hi ha el qui corre amb el cul estret, i la qui ho fa amb l’esquena estirada, també el de pas exhaust, i el de competició, l’inflat de gimnàs i l’obès, les qui corren en grup, i els qui distesament van parlant mentre corren a un pas que podríem seguir caminant. Hi ha els qui suen, els qui corren només en calçons curts i sense camiseta, i els qui ho fan amb el xandall complet. La fauna corredora s’entremescla amb l’animal, els esquirols semblen cercar-nos d’amics i els mapatxes s’alcen com onsos que volguessin parlar-nos i demanar-nos una mica de menjar per l’amor de déu. Unes gàbies de ferro entre la gespa ens desperten la intriga, que resolem aviat: són pistes de bèisbol. Un germà del cosí de Henry Fonda que ens havia fet de duaner és qui tira la pilota, el llançador, a la punta del diamant, el batejador, un negre corpulent, les endevina totes. Per un costat ens passen corredors, per l’altre ens bategen pilotes de pell, davant, s’estén un llac que fa de rebedor de centenars de famílies esteses i lectors solitaris. Sembla molt gran, Central Park, però només és el tercer en extensió de Nova York. I així i tot, una frescor inusitada ens vol fer pensar que Central Park té un microclima per ell tot sol.
Pel costat del gran parc verd hi transita la Cinquena Avinguda, símbol de tot el poder econòmic. Els palauets d’aire europeu que la presidien fins els anys cinquanta han estat progressivament substituïts per blocs inermes de ciment sense història. Alguns hotels, i algunes relíquies conservades més per nostàlgia que per convicció salven el caràcter d’una avinguda que s’estima més els cotxes de luxe i les grans altures que les persones que s’hi passegen.
Inevitablement, sense voler-ho ni cercar-ho, pegam a Broadway, el camí de la ciutat, la línia diagonal que la travessa de punta a punta, el carrer més llarg, el nom que a tots ens sona. Llums de neó i cartells d’aire antic anuncien musicals, Bales sobre Broadway o El rei Lleó. Els taxis grocs fan sonar els clàxons si veuen travessar un vianant en vermell, les sirenes de les ambulàncies insisteixen eixordadores, la remor dels cotxss s’entremescla amb la de la gentada i ens sentim surar dins el renou inacabable de la ciutat, arrodonit per pantalles gegantines que tapen les finestres dels gratacels. Som a Times Square. El desfici de la massa és tal que la ciutat ha disposat una graderia perquè el vinant s’assegui i contempli l’espectacle de l’absurd, de la resplendor innecessària.
Després d’asseure a les graderies de metacrilat vermell, decidim continuar el camí. Els peus ens salsegen, però resta molta ciutat per veure. En ple Broadway ens saluda un jove de fibra negra abillat només amb uns calçonets de davall, un capell de cauboi i una guitarra que de tant en tant li tapa el paquet genital. Canta i saluda les dones casades tot rascant el desafinat instrument.
Més endavant, caricatures de si mateixos, els grans herois americans semblen voler convidar-nos a qualque espectacle, acompanyats d’al·lotes que venen els seus cossos joves que només dissimulen la descarada nuesa amb un tanga amb la bandera del país i una taqueta de purpurina damunt els mugrons dels pits diminuts, gairebé púbers.
Inevitablement, retornam a la cinquena avinguda, on les cases de roba i complements més internacionals es deixen lloguers milionaris per donar solidesa a la marca, perquè, clar, si no tens un portal obert a la cinquena avinguda avui no ets ningú: Armani, Tiffany, Michael Kors, Mark Jacobs, tot amanit amb cotxes de luxe, xofers negres, porters d’edificis magnífics i hotels de cinc estrelles amb estores vermelles i passadissos amb túnel envelat damunt la vorera fins al portal. Tot el que ens havien dit que hi hauria, també hi és.
Decidim sopar a Chinatown. S’intueix una ciutat desmanegada, però silenciosa. El menjar vietnamita, fortament especiat, però gens coent, infla una mica més els nostres ventres americanitzats.
Després d’agafar el metro que no dorm mai, retornam a Greenpoint. Una dona arrufada dins la soledat s’envolta de ca seva davant un mostrador d’una botiga, com si cercàs en aquella claror artificial la calidesa que fa anys que no té. Vella i tota sola, parla amb els ulls plens d’estels apagats, esperant qui sap quina resposta. O sense esperar-ne cap.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s