Comença el nou dia. Somiam l’estació central de Nova York des de les seves clavegueres, des d’on la rodonesa de les columnes rònegues sosté un imperi de bellesa ocre encara desconegut per nosaltres. Un ritme d’aromes balcànics vesteix de festa nostàlgica el soterrani enmig del tragí de la gent anònima. Dins el metro un negre relativament jove crida i ens diu el seu nom i ens relata la seva desgràcia i la seva pobresa. A una mà hi du una bossa de plàstic i amb dos dits aguanta un poalet amb ansa com els que usen els venedors d’olives a granel, com ara a can Sanson, perquè la gent hi pinti la seva caritat amb dòlars verds. A l’altra mà, fa el que pot per sostenir-lo un gaiato de fusta barata. A Nova York els coixos i els baldats, quan no van en cadira amb rodes, s’aguanten amb gaiatos. No hi ha crosses, aquí. A les andanes del metro, la fusta dels bancs és de dos colors, un de més fosc, gastat pels anys, i que conforma l’estructura mare del moble urbà, i un de més clar, el dels barrerons que hi han afegit per compartimentar-lo en seients individuals, perquè no s’hi ajeguin a descansar la misèria, ni la soledat. Xopa, una rata d’un pam travessa la via.
Arribam al moll on agafarem el ferri gratuït que ens menarà fins a Staten Island. De camí tendrem una nova perspectiva de la ciutat. Veurem els gratacels de Manhattan i, per primera vegada, l’estàtua de la llibertat, que es perfila amb el seu verd oxidat minúscula a l’horitzó. Noves fotografies per a indrets coneguts de tothom. El ferri és gratuït per als habitants d’Staten Island, i també per als turistes que el vulguin agafar. La freqüència de dia és constant, ininterrompuda cada quart d’hora. La majoria dels turistes, en ser a l’illa, baixam del vaixell per tornar pujar al de tornada en un bucle gairebé estúpid.
De tornada, visitam el districte financer, les columnes de Wall Street i el misteri que en un cercle de ciment i vidre tan petit s’hi puguin manejar els doblers del món. Dinam d’un teicauei hindú coent a una plaça on tot d’executius mudats fan el mateix que nosaltres.
Feim horeta durant cinc minuts tan insuficients i partim cap al pont de Brooklyn, que visitam amb la llum del dia. Les dues majestuoses torres d’obra del segle XIX sostenen un entramat infinit de cables i ferros, de cordes metàl·liques i carrils, amb milers de cotxes per hora, un carril per a veloces bicicletes, i un altre per als turistes i els runners. Fotos i selfies, i una nova estampa de gratacels. Deixam el pont i ens abeuram a unes fonts instal·lades per l’Ajuntament de la ciutat durant l’estiu perquè vianants i turistes no es deshidratin, mentre un grup de negres musculosos munten el seu xou amb enginy per reunir un centenar de persones al seu voltant.
Visitarem també el memorial de les torres bessones, amb aquells dos enormes quadrats amb els noms de les víctimes de l’11-S gravats al voltant. Podem tocar l’aigua que raja constant cap al fons i cap al buit final, metàfora del vincle entre els vius i els morts. Unes pantalles poc àgils permeten als visitants cercar el nom de familiars i coneguts. Cap Riera entre les víctimes.
Volem saber com és Chinatown de dia. Un retolet minúscul ens anuncia el barri. Però no caldria. centenars de persones transiten per les voreres estibades de parades dels comerços que hi ha als baixos dels edificis. Els clàxons retronen histèrics, l’asfalt tremola pel pas insistent del metro sota terra, sirenes llunyanes esglaien fins a esquerdar-se i s’acosten al bullici. Un camió de bombers. Dos. I tres. Sense miraments s’instal.len enmig del carrer on som, però no veim senya de foc enlloc. Les bocines dels autos encara gisquen, però nosaltres no perdem el pas. De sobte es fa un silenci de gent que parla petit entre mil retxes de llum de primavera a una terrassa de la Toscana. Nolita ens acull entre olors de formatge, martinis rossos i camparis, però aviat, sense voler-ho, ens tornam a desviar al mercadeig oriental. Campions mundials de la conserva, els xinesos ofereixen peixos de mil castes i calamars, tot sec, bolets i vegetals deshidratats, fruites i verdures fresques, llepolies diverses, de salses, mil. Granots vius dins poals d’aigua, peixos tancats dins gàbies de vidre, badant uns ulls que no clouran ni quan els alliberin de la presó d’aquesta vida seva. Però què passa? Un remolí de gent entorn d’una parada. Com si l’amo digués “me lo quitan de las manos”. Ens hi acostam i és ferrapilla. Un jovenet magre i diminut ven litxis a braçades. Les dones es barallen per arribar a primera fila i quan hi són fan un gest imperceptible amb la mà, que el venedor interpreta sempre de la mateixa manera: agafa una gran bossa de plàstic i amb tot el que li donen els braços l’omple d’aquesta fruita dolça i saborosa. M’hi acost amb timidesa, temorós que qualque clienta canviï de gest i en demani tot el barrisc. I li dic que en vull un dòlar. Ell, però, fa la mateixa cerimònia i amb la bossota de plàstic i els braços arreplega tot quant pot i amb senyes em diu que pagui dins la botiga. 1,66 dòlars. No s’ha equivocat de tant, tampoc.
Pel camí, que sempre és camí, llevam la clovella èlfica d’aquesta fruita dolcíssima, que menjam amb delit. Ens aturam, abans de sopar, a un baret de ressonàncies hípsters amb faldassos per dedins i ungles dels peus pintades, de clenxes extremades i tatuatges subtils. Ens hi rentam les mans i la gola d’un campari i un dry martini dins una copa plana de xampany com les que donaven un temps als refrescs dels combregaments. Un ramet de flors dins un tassó de duralex decora la tauleta coixa.
Una hamburguesa i un sandvitx a un bar de joves que xerren amb els ulls i sedueixen amb la boca serà el nostre sopar al Soho, on haurem vist un local amb el nom del Barça i un altre. i també una llibreria bellíssima amb una secció de poesia autoeditada preciosa. Estones de ciutat amable.
Comercials d’americanes vermelles ens volen vendre tiquets per pujar a l’Empire State, però ens en demanen seixanta dòlars per barba, un preu que trobam abusiu. Feim coa per pujar al Top of the Rock, al Rockefeller Center. Compram les entrades, però per a l’endemà, perquè avui ja tenen ple. En pagam trenta dòlars cada un, que també és abusiu, però no tant. Abans, uns comercials a comissió ens han intentat vendre entrades per pujar a l’Empire State Building, però els 59 dòlars per barba que ens demanaven ens fan tornar arrere.
Dins el metro no entenem on anam ni d’on venim. Un jove negre de dimensions elefantines ens mira amb cara d’infant i ens demana en espanyol texà cap a on anam. Com si fos un doctor en metrologia, ens explica que la línia de metro de Nova York té més de cent anys, i que cada nit hi fan obres i han de canviar usos i línies, i que ens haurem de “transferar” a la blava, perquè la taronja no funciona anit. I ens en sortim, a vegades ens en sortim. Tornam cap a Greenpoint, amb els peus fent d’esma les darreres passes del dia.
L'estenedor 
Deixa un comentari