Com un regne de sol radiant i fanals encesos (NYC i Virgínia, IV)


nyctotr

El metro torna a ser avui el nostre primer amic. Sortim a la llum del dia sabent ja que cada cent metres hi ha una intersecció i un semàfor. Una mà plana de leds vermells prohibeix el pas. La silueta d’un homenet caminant, feta de llumetes blanques, ens convida a travessar. El contorn de la figura humana només s’intueix, perquè hi ha alguns leds fusos, apagats com el somriure d’un home sense dents assegut a la vorera. Dansa i creu, crida un eslògan que convida a l’autosuperació entre ments triomfants i cossos derrotats, executius de vides miserables i miserables sense vida.

Al carrer, alçam els caps per cercar l’entrelluu del cel, aquí gairebé impossible. Nova York és com un romi gegant d’edificis de Gesa, un mosaic de miralls on ningú es mira.

Avui anam a veure el Flatiron, un edifici singular, amb acabats del tombant de segle i amb una peculiar forma triangular que barata cap a un primíssim full de dues dimensions segons la perspectiva amb què el mirem. Per arribar-hi, haurem passat pel mercadet de productes “orgànics” (el que diuen aquí per referir-se al que nosaltres qualificam d'”ecològic”) de Union Square. Una botiga de l’escandinava Merimeko ens mostra l’avidesa del disseny original i ben fet. D’allà caminam cap a la zona residencial de West Village, un barri d’edificis industrials que s’ha reconvertit a residencial. Aquí els edificis són baixos i, gairebé sense cercar-la, ens topam amb la High Line, una antiga via fèrria industrial, avui esdevinguda zona d’esbarjo per a novaiorquesos i turistes. Vendria a ser com el nyarro que vol fer el davanter centre Company entre Manacor i Artà, però ben fet. Vegetació floral i arborícola, fonts d’aigua per refrescar-se els peus, vistes esplèndides de la ciutat, amb l’Empire State al fons, espais de descans amb hamaques de fusta, zona comerciaa amb venedors de menjar internacional i gelats. Passeig humà per una via humana i cívica, entretinguda i sorprenent. Les olors del menjar ens han depert la talent i ens encaminam cap al mercat de Chelsea, molt turístic. També, en aquest cas, com unes Galerias Avenida però sense rovell ni portasses baixades. Algunes botigues de roba ens donen la benvinguda, però aviat el menjar torna a apoderar-se de l’espai. Un cuiner italià ofereix un tast gratuït de pasta amb salsa bolonyesa, massa al dente, però molt gustosa. Una peixateria japonesa mostra el peix i el marisc, sovint encara vius, que podran ser servits en qualsevol moment a la taula per menjar. Sushi, sashimi, llagosta… Ens decantam per un tailandès, prou gustós, que menjarem a un parc del costat, tot fugint de la gentada. Un grup d’adolescents negres guapíssimes guarden germans més petits mentre nosaltres engospam fideus de coent amable.

Ben dinats i amb el descans pertinent, aprofitam que és divendres i anam a visitar el Museu d’Art Modern de la ciutat, més conegut de poc ençà amb l’ocurrent heterònim fantasmagòric de Sa Moma. Hi arribam i, després de la foto de rigor en record de l’estimada Juanamari, demanam per entrar. Ens suggereixen amablement que anem a la coa que hi ha a l’entrada del carrer de darrere a recollir els tiquets. La coa avança ràpidament mentre nosaltres caminam en sentit contrari sense veure-la acabar mai. Quan som al cantó del carrer del costat, a la fi ens podem situar al final de la fila. Aquí és molt normal que facin coa per gairebé tot.

A dins, el desfici artisticoturístic supera qualsevol expectativa. Les sales de Sa Moma són estibades de turistes japonesos, suecs, francesos, italians, canadencs i també del país, que es fan fotos arreu. Les instruccions de la guia deixen clar que la part interessant del museu és a les plantes superiors, cap a on pujam per les escales mecàniques, talment un galerias preciados d’art gratuït.

Diego Rivera ens saluda en entrar. A la planta de dalt una al·lota d’aire místic practica una performance amb un senyor ajagut tapat de saquets d’arena i copinyes. Un negre escultural i bellíssim n’explica el sentit a una al·lota que el mmira sense escoltar-lo. Les senyoretes d’Avinyó de Picassó acumulen la turba frenètica per retratar l’emblema del cubisme. Giovanni Severini pinta una dona nua sobre unes tisores i Chagall, fidel a les seves vaques, les acompanya amb una aixada, un rosari i una ovella enamorada al peu d’un arbre de Nadal. També hi ha Modigliani amb model nua d’ulls clucs. Giorgio de Chirico, i Magritte que retrata l’imperi de la llum, el regne del sol radiant i els fanals encesos dins la fosca del carrer. El caçador de Miró sembla passar més desapercebut que les amigues de Picasso. Andy Warhol retrata l’excitant Marilyn i els pots de mongetes i Lichtenstein pinta grans murals amb estil de còmic puntillista. Abandonaré les plantes superiors, per endinsar-me a la fascinant secció de fotografia. Laszlo Moholy-Nagy i Jan Groover practiquen el cubisme fotogràfic amb genial capacitat emuladora, Diane Arbus retrata les misèries humanes des del seu cor més profund, com si pintàs ànimes de color de sang. Peter Fischli entretén desenes de persones amb un vídeo de reaccions encadenades fascinant que combina foc, aigua, terra i aire.

A la planta de baix, una estona per al disseny domèstic dels anys cinquanta, seixanta i setanta, un homenatge al videojoc i un vídeo que mostra el trànsit aeri dels Estats Units, que arriba a puntes de milers de vols simultanis.

Acabarem el dia al Top of the Rock. Pur espectacle americà. Altra volta coes, altra volta esperes i conduccions per carrilets acordonats. Són escassament les vuit del vespre i el sol no sap si sabrà pondre’s dins la calitja d’aquest horabaixa dubtós. Ens fan passar per davant la fotografia dels obrers asseguts. Un fotògraf ens hi espera per si volem el retrat, però passam de llis. A l’ascensor, quinze persones restam en silenci. Es tanquen les portes, s’apaguen els llums i ens projecten unes imatges al sostre de la cabina mentre ascendim a ritme frenètic els més de setanta pisos de l’edifici. A dalt, el frenesí és imponderable. Centenars de persones amb mòbils, càmeres compactes, càmeres rèflex, selfies, i una obsessió desordenada per tenir la mateixa imatge que els altres. Ja s’ha fet de nit i els llums dibuixen les siluetes d’aquells miralls negres que ens multiplicaven de dia. Al·lotes joves giren el mòbil cap a elles, torcen una mica el capet, somriuen avançant els llavis i cliquen addictes a si mateixes. Parelletes semblen declarar-se amor etern davant les llumetes efímeres i una vella japonesa seu pacient a l’espera de la família, sense comprendre el perquè de tot plegat.

Hem tengut Nova York als peus, però ens ha semblat una pintura de puntets, talment un còmic de Lichtentstein. Sopam, bevem. Dormim, ja.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s