El brunch, un beredinar (NYC i Virgínia, V)


dòminoWilliamsburg són fàbriques i finques baixes de pisos funcionals, de lofts per a gent moderna, desmenjats amb talent, artistes del viure hedònic, de la bellesa sexuada, de l’arracada i els pitillets, de la faldeta curta de flors i el vestir casual. Aquí abunden les bicicletes i les botigues amb idea. De totes les boques de metro surten processons de joves que van a alguna banda que no sabem. De botiga en botiga, feim un descans per fer un brunch, que vendria a ser com un berenar fort o un dinar fluix, com un berenar de tard o un dinar de prest, vaja, un beredinar.

Reprenem la marxa i, hipstèrics, entram a una portassa enorme, una nau industrial que ara és un mercat com la plaça de les verdures però de robeta i bijuteria, artesania diversa i gent simpàtica que ens demana com ens ha anat el dia. I els deim que bé fins aquí. Però on va la processó de la gent de les boques del metro? Sense saber si ho volem saber ni si la volem seguir la seguim. I davant nosaltres s’obra el prodigi. On abans hi havia un camp tapat de gespa a la riba del riu, ara hi ha una flassada calenta de paradetes de menjar i milers de persones que hi fan coa. Llagosta, tacos, menjar etíop, hamburgueses riques, sandvitxos, criollos, patates frites tallades a mà, creps, samoses, fixanxips, polos, dònuts. Joves de tota casta que paguen per menjar al parc, davant les retroexcavadores i les grues del port. Nosaltres que no ho sabíem i ja ens hem fet el nostre brunch, només hi farem un gelat amb galleta, però boníssim, i una agua fresca, que és com una granissada de mango amb pebre coent. Ens apuntam que demà seran a Dumbo.

Però hi ha més coses, a Williamsburg. Una al·lota surt amb la bicicleta i el canet de dins una nau industrial que ara deu ser un loft. A un capdecantó, tot de negres lluents i contents semblen emular Can Moix el dia de Sant Agustí, i això que no hi ha el Quiqui, que mueve Felanitx.

Solars buits, voreres descuidades amb herbes, parets de bloquets amb grafits, suburbi i autenticitat. La ciutat és tan viva que fins i tot aquí els comerços més migrats tenen sortida. Un descampat tancat serveix d’escenari per a un concert de rapers on acudeixen centenars de joves d’estètica urbana suburbial. A poc a poc, retornam cap al pont de Williamsburg. Ara és del Brasil el bar que al cantó emula Can Moix estibat de dones morenes i homes esculturals que ballen i parlen a ritme de Samba. A prop del pont, passam per una festa de carrer que podria ser com la del Serralt, però aquí els protagonistes són moters de la ciutat, que hi han convidat els veïnats. Madones amb bavero juguen a dòmino a una taula plegadissa, moters cinquantins ballen a ritme de rock, seduint les seves donotes de ventres inflats i pits generosos, nins boten i s’encalcen. Una padrina carregada de bondat ens diu “hai” com podria dir “diós”.

Al pont, un jove amb pentinat afro i patinet es fa un videoselfi aprofitant el rost veloç del paviment. Caminam cap a Brooklyn, on ja trobam les botigues tancades. Els maons marrons marquen el color de les cases baixes de vegades repintades, de vegades conservades. Ens arriba la nit, tan puntual.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s