“La vida es veu molt millor si la pintau de color de rosa”

on

IMG_9674
“It’s fun to stay at the uaaaai em Sineu, uaaaai em Sineeeeu!”. Milers de braços s’alcen fent el gest de les lletres de Village People.  Les bombolles de sabó i el confeti decoren l’aire de la vila reial. De sobte, els crits i els esquits d’aigua i les esquenes que s’engalavernen i omplen els escots del color de les roses. “No siguis rata, l’aigua va barata!”, criden les veus anhelants de festa. “Adornados con cuernos que harían la delicias del más exigente de los monteros, ascienden entonces los rebaños de machos por los roquedos hasta lo más alto de los pinares”, i ens sona la música d'”El hombre y la tierra”, mentre els masclets adolescents inflen el gavatx i ronquen com coloms moguts enrevoltant donzelles mig despullades. Sona el sen Pirris, que aquí és el sen Muchis i Sineu es rendeix a l’amor lliure, perquè sí, perquè “all you need is love” i perquè “love is the only thing that can change the world”.

La pregonera és a punt d’arribar, i els obrers obren un passadís davant l’Ajuntament perquè hi comparegui enfilada com una beata en un carro triumfal vestit de garlandes de color de rosa, únic i indivisible color muchal. Na Conxita Vurst, la bona, la de Vilafranca, arriba i saluda com una reina des del Muchimòbil preparat per a l’ocasió. La xaranga sona a estones parsimoniosa, d’altres amb vehemència rítmica. S’enfila na Conxita per les escales de l’Ajuntament i surt a la finestra, com si fos el papa que guaita a la residència estival de Castelgandolfo, només que amb una bandera de l’arc de Sant Martí just davall. A baix, un exèrcit de golfos amb perruques del color del Much criden exaltats amb els braços a l’aire. Un cartell anuncia l’estrena mundial de Le cirque du Much.

Na Conxita s’ha preparat a consciència el pregó i recorda els vincles entre Vilafranca i Sineu, i recorda que el Much existeix des del dia que els sineuers robaren la careta del dimoni de la vila dels melons. Però el que l’interessa més a na Conxita és l’amor i explica les seves anades i vengudes per Sineu a la recerca d’un home que l’ompli de carícies sensuals i sexe desenfrenat. Que ho va provar amb en Pedro, l’Escolà, a les Solls, però que no, “que se nos rompió el amor antes de usarlo”. I com una Massiel mallorquina, na Conxita canta l’himne que ens ha preparat per a avui, perquè això és el que li va millor, a ella, cantar: “Enguany a sa Muchada, no hi ha vengut en Bauzá, ni s’infanta imputada, ni en Matas ni na Munar”.

El moment estel·lar és a punt d’arribar i els muchaires ho senten a flor de pell, a flor de la pell dels altres, perquè aquí tothom toca tot quant pot. Al portal de la casa del Trull una nina que no se sap si té dotze anys o desset demana: “Puc entrar? Ahir vaig parlar amb en Miquel Monara i em va dir que si tocava em deixaria entrar”.

Però tot s’atura. La guàrdia muchicipal fa amples. Arriba lo Much de Reig, ple de rialles, ulls estràbics, la grufa simpàtica, el xigarret penjant a la boca. I saluda des de la finestra i es recorda, emocionat, de n’Antònia Ferriol, la Mucha 2009-2010, que es recupera d’una infecció d’orí a l’hospital. I es recorda, emocionat, de na Marga París, que el farà pare “d’una futura fie”, i es recorda, emocionat, que enguany es tanca el seu bienni de Much. I ens recorda, emocionat, que “la vida es veu molt millor si la pintau de color de rosa. Només falta el xupinasso. Un muchet de pedaç penjat d’una tirolina es tira amb la fletxa de l’amor surant per la plaça de l’Ajuntament cap a la bufeta inflada que esclatarà i escamparà per tot Sineu les hormuches, que són les hormones, però de la festa: els estrògens, els gestàgens, les testosterones i els andrògens.

Però també hi ha moments de tensió màgica, de nervis. És l’hora de tancar el cèrvol, que puja la costa feixuc, empegueït de la banyamenta que li fan dur, seguint els mossos sineuers, valents i temeraris, audaços corredors de la tradició.

La festa Muchal es concedeix un parèntesi per dinar, abans dels actes de l’horabaixa. Però què és la festa Muchal? Què és el Much? Una festa inventada? Una farsa? Una burla? Els puristes insensats la rebutjaran reclamant autenticitat o tal volta tradició. Què hi ha que no sigui autèntic, a la Muchada? Què hi ha que no sigui begut i xuclat de la tradició més rància, o de la més festosa? Quantes d’aquestes festes que es fan dir tradicionals o populars no s’han hagut de reinventar? Quantes s’han trobat canviades de dalt a baix per l’ànsia de festa de vilans i externs? Que tiri el primer coet qui no hagi pervertit enlloc una tradició.

Tradició, voleu? Idò tassa i mitja. Comença la processó. Passen els Mucharristes, homes de carn pitjada que salven els banyistes de morir ofegats dins una mar de desig. El tambors i les cornetes solemnes, el flabioler amb la quadribarrada i el mobilet, l’àguila muchal, els cavallets muchals, i sota el pal·li, magnànim i pusil·lànime, concupiscent i infal·lible, el rei Much de l’amor, caminant decidit cap a l’encontrada anual amb la Mucha (la /muque/ en dialecte local). Que soni la música, que brollin els ulls, que esclatin els coets, que reguin les aixetes la terra assedegada de saó. Les ninetes eixanquen les cuixes com a mordales que mosseguen les cintures dels seus pretesos. Els gallets inflen vermelles les crestes del desig. La gent riu i esclata l’amor. Vessen les pomades i els gintònics. Les cambreres duen palabrasdeonor. Ho tiny tot el color de rosa. I l’home s’acosta a la dona i ella fa una passa lleu, imperceptible. I ell l’agafa per la cintura i a la galta la besa. “Guapa”, li diu, i alhora sent “guapo”. I suspenen els somriures que es troben dins els ulls lluents, esvaint dubtes, sembrant certeses de desig.

Encara quedaran els jocs florals. Enguany era segon any de bienni i els muchistes trien much i trien mucha per als dos anys vinents. L’expectació és màxima i després de superar les proves físiques i intel·lectuals que certifiquen que els candidats són aptes i són els millors per rebre l’alt honor de ser el Much i la Mucha, es produeix el relleu. Emoció continguda, ulls que espiregen, festa que neix, misteri inexplicable. A un costat, riuen per davall el nas els organitzadors, atònits, perplexos davant la festa inventada. Benhaja aquell dia que robàrem la careta del dimoni de Vilafranca, deuen pensar.

Mor el dia i agonitza la festa. El Much 14, l’onzena muchada, arriba a la fi. Sona Frank Sinatra. New York, New York, i en aquesta vila reial que mai dorm, neix una estrella per a nosaltres, el déu de l’amor, l’Eros del Pla, el que fa rodar el pern del món. Cremen les bengales dins la fosca. La nit tapa el dia. Uns llavis tapen uns llavis. Fins l’any que ve, i molts d’anys!

One Comment Add yours

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s