El sol es pon dins una flassada de calitja (NYC i Virgínia, IX)


llacJa hem canviat el ritme. El nostre primer dia serà tranquil i familiar. Acudirem, al matí, a l’assaig general de n’Ola, que prepara amb l’entusiasme innocent de les grans ocasions la seva participació en una obra de teatre infantil amb pinzellades musicals. Tot plegat, a l’escola de n’Ola, amb un gran gimnàs emmoquetat i polivalent, amb cistelles de bàsquet al costat un escenari a l’enfront i cadires plegadisses arrenglerades al centre, com preparades per a la funció. Al fons, a prop de l’entrada, una dotzena de taules plegadisses de fòrmica amb els seus corresponents banquets. L’escola sembla una escola normal, amb els seus cartellets de colors, els seus moblets per a nins, la seva sala de professors, i la sala de reunions. S’hi respira la presència dels directius preparant el curs que ve, però no sembla que hagin de votar cap TIL ni res per l’estil. Aquí ja ensenyen en anglès. N’Ola ha patit la perversa immersió lingüística i en un any i mig que fa que és aquí parla amb totes les es i les os obertes del món, una americaneta de les de tota la vida, vaja. Ou yea, ens diu! Ai dèd èt bai maiself! I unes eles velaritzades fins a l’extrem, que riu-te’n d’en Tomeu Penya i el seu cauntri mallorquí.

L’assaig general és viscut per nosaltres amb neguit i preocupació. La mestra de teatre és una teatrera americana bollada que quan dóna instruccions adopta una nyiula que entra dins el cervell. N’Ola comprèn que la renyen i, temperamental com és, es passa mig assaig sanglotant i aferrada a sa mare. Els actors són jovenets jovenets i l’obra dura prop d’hora i mitja. Molt de text que reclama apunts permaments per part de la directora, que podria ser una espècie de Francesca Pocoví alterada per vint i amb crits incomprensibles, per a mi almenys.

Dinam a la fonda i l’horabaixa coneixem la família d’en Pàvel i na Kaixa, també polonesos. Hi deixam n’Ola, que jugarà amb una filla de la casa, i nosaltres anam a visitar el llac de Pandapas. Hi trobam per primera vegada els rododendres, un arbust de fulles semblants a les d’un ficus, molt abundant aquí i que a nosaltres ens sona de planta decorativa d’interior. És també, ara, la primera vegada que sentim el silenci conscient. Un abisme ens separa de l’estruend de la ciutat. Hi ha una pau verda, un sossec insospitat, un país diferent. De lluny contemplam unes oques del Canadà. Pens que la visió serà fugaç, però en acostar-nos-hi, en comptes d’alçar el vol, vénen cap a nosaltres a saludar-nos. És el que tenen els parcs antropitzats, animals salvatges avesats a menjar de les mans dels seus visitants. Veurem, també aquí, les nostres primeres lluernes, mosques de foc, els diuen ells. Uns escarabatons un poc més grossos que un corc que il·luminen en silenci la nit que encara no és nit. El sol es pon plàcidament dins una flassada de calitja i niguls. Donam gràcies de tot.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s