Vull escriure com na Marta Rojals


eva nasarre

Un dia et digueren Marta Rojals i et quedares tan ample. Un altre jorn, que si la primavera, que si l’estiu, i que si totes aquestes coses. I? I això, que passaren els mesos i va arribar un moment d’aquells que dius que sí, que ara ja estàs preparat i que llegiràs el llibre, que has vist entre el seu club de fans del tuiter que s’ha venut bé i que tal i que qual.

Resulta que el llegeixes i et veuen que el llegeixes i t’ho demanen: t’agrada? Sí, és tan guapo que fa plorar quan encara no és de plorar. Marta Rojals, a Primavera, estiu, etc., aconsegueix allò tan difícil de la naturalitat, del gest senzill, del gir quotidià. La sensació que la veu narrativa ens és pròxima, com si hagués aconseguit allunyar-se de tot artifici literari. Però només com si. Perquè n’hi ha, i molt, i s’intueix que l’autora no ha deixat res per a llavor i ha consumit tota la collita que tenia guardada de feia tant de temps. 

I resulta que t’encanta veure que una nit qualsevol és “una constel·lació de llumetes grogues sobre el negre de la serra del Montsant” o que al carrer s’hi veu “la resplendor lletosa dels fanals de la plaça”. Sí, perquè resulta que a tots ens agrada fer castells en l’aire, dibuixats amb el cursor de l’ordinador, perquè a tots més que la ciència ficció, “ens tira el futur, en general”. Perquè resulta que els homes som uns cagats i les dones un sac de dubtes i que els homes vivim amb el tresor de la “nothing box” i les dones tenen tot aquell embolic de cables. Resulten moltes coses, per resulten, segur, tres claus que expliquen tota aquesta meravella. 

Clau primera de la meravella que em manté captiu dins la presó del gaudi lector: el model lingüístic. Els protagonistes de la novel·la són naturals d’un poblet del delta de l’Ebre. Hi he estat per allà. Cap sensació de distància dialectal que faci impossible la comunicació. Totes les certeses que parlam la mateixa llengua i que som al mateix país. La perifèria té un sisè sentit històric per a la intercomprensió. Les capitals, exposades a llengües de mil mons, esdevenen nius de parlants allunyats d’una saviesa lingüística difícil d’analitzar. Però a mi, que en un dinar diguin “menjau, que això fred no val res”, o que  es pugui menjar un plat de “calent” sense ser calent, em fa sentir que qui parla ho fa des del centre del món del meu país. Rojals prescindeix de les cometes precisament perquè els seus personatges parlen en el dialecte de l’Ebre, i aquesta és la seva marca. I sabem si n’Èlia fa de narradora o parla amb en Bernat depenent del registre que tria. La feina és tan acurada que hom té fins i tot la impressió que el dialecte de n’Èlia no és tan “tancat” com el de la seva tieta, atès que la tieta no s’ha mogut mai del redol i n’Èlia, en canvi, és una al·lota amb lletra que, a més, ha estudiat a Barcelona, la llunyana metròpoli-capital. 

Clau segona del gaudi lector que em manté captiu dins la meravella: el retrat d’una generació. Rojals dóna fesomia a un temps i ho fa sense complexos, sense por de perdre el referent d’universalitat que té tot novel·lista que vol transcendir. La  derbi variant, Eva Nasarre o Michael Knite i el coche fantástico són només algunes de les concrecions generacionals que l’autora configura. I que posi llum i música a una de les escenes de més elevada tensió sexual de la novel·la amb una cançó d’Antònia Font ja és la gota que fa vessar el tassó de l’empatia generacional. Però més enllà dels detalls mitològicobiogràfics que ens hi fan identificar, Primavera, estiu, etc. ens planta davant la cara tots els dubtes de la gent de trenta-i, de la gent de quaranta-i. Les relacions llargues trencades quan sembla que no era l’hora de trencar-les, la inútil negació que els anys no passen; la confirmació cruel que les parelles estables també “forniquen”; el retorn falsament esperançat a l’amor de joventut; el mite d’aquella primera vegada que mires algú de la manera que miraràs després tots els “algús” que t’agradaran però que no t’agradaran mai tant com aquell algú que mirares aquella primera vegada, bàsicament perquè no hauràs tengut temps de mitificar-los com toca; la consciència de pertànyer a la primera generació dels qui “estudien”, dels qui tenen pares semianalfabets, arrelats a la terra, enganxats a un passat que s’evapora; la d’aquelles famílies que passen de puntetes, o simplement no hi passen, per les qüestions més transcendents, per evitar tobogans i muntanyes russes emocionals; la d’aquells infants i adolescents que anaven al tros a collir oliva, o a tomar ametles, o arreglar tarongers; la d’aquells pares que quan senten una dona per telèfon li diuen “ara parlaràs amb ella”, com si ells no haguessin de parlar amb ningú mai; la d’aquelles tietes que parlen i parlen i parlen i no s’aturen mai de parlar, que sembla que parlin per no haver de pensar, aquelles tietes que viuen pels altres i s’hi desviuen; les de la bona cuina i les que canvien els noms de les coses difícils i per dir “síndrome de down” t’enfloquen “síntoma de dam”. Sí, aquella generació que hauria volgut fugir i tanmateix se sent cridada a tornar irremeiablement. Aquella generació que ha entrat a internet després de madurar i que ha vist com la xarxa forma part de les seves vides i les pot fer canviar i condicionar de manera radical, absoluta, visceral. Aquella, també, que ha hagut de passar pena per la feina quan no havia vist mai ningú del seu redol que en passàs.

Clau tercera de la presó lectora que manté captius la meravella i el gaudi: la identificació i l’empatia. Rojals aconsegueix la màgia no ja de fer-nos sentir identificats amb els personatges, sinó de voler ser ells, de voler enrotllar-nos amb ells. Jo voldria ser en Bernat, però sobretot voldria embolicar-me amb n’Èlia, aquesta al·lota tan normal però amb tantes coses dins el cap. O amb la germana seva, que la veim amb els ulls de n’Èlia i ens sembla tan extraordinària i valenta i feliç. O na Clara, l’amiga de l’ànima, símbol de l’adolescència esvaïda, del passat que no tornarà. Vull ser en Bernat, vull tenir un dia d’amor boig amb n’Èlia. Vull escriure com na Marta Rojals. 

One Comment Add yours

  1. viu i llegeix escrigué:

    jo també vull escriure com la Rojals, però ho tenim pelut, que la mossa en sap molt i això del talent no és democràtic, només toca a qui li toca…. i a la Rojals li ha tocat!! que per molts anys segueixi escrivint… i tu també. M’ha agradat el blog, hi passaré sovint

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s