Papallones, pipelles i trens de cent seixanta-un vagons (NYC i Virgínia, XI)


cascada

Per avui tenim programada una excursió a Cascade Falls, un salt d’aigua que fins i tot ara en l’estiu raja sense complexos. Deixam el cotxe a l’inici del camí, on hi ha uns banys envoltats de margalides i altres flors que són festejades per una colònia incomptable de papallones negres, de grans ales elegants. Són ximples i es deixen retratar com si fossin models delicades de pipelles llarguíssimes.

El camí és humit i fresc alhora. Els arbres ens protegeixen del sol que fa avui. La vegetació espessa va farcida de falgueres als peus, puja amb rododendres nombrosíssims i s’eleva finalment amb faigs i roures que completen la mudada vegetal de la nostra pujada cap a la cascada.

Una ombra petita i bellugadissa es mou als nostres peus i resulta ser un chip monk, un rosegador de color marronós amb dues franges laterals blanquinoses, una mescla agradable entre rata i esquirol. Un cuc tornasolat s’arrapa amb cent peus regularíssims a una penya. Alguns fongs s’obliden que no som a la tardor. Les gírgoles fan festes rave a les soques caigudes dels arbres morts. El bosc espès ens remet més a la imatge d’una acumulació arborícola europea, potser nòrdica, potser bàltica, potser centreeuropea, o britànica. Els tòpics dels deserts americans, els cactus, la borra desèrtica, els indis i els pistolers resulten ser només una porció més o menys grossa d’un paisatge que no podem oblidar que és continental i que, per tant, presenta tota la diversitat del món. El redol que nosaltres hem visitat és el del verd i tot els seus colors, i tota la seva aigua. Transitarem per ponts i retratarem la il·lusió de la meta, que se’ns pinta als ulls com un rímel permanent; veurem el riu que baixa, l’aigua tranquil·la, els còdols modelats, la barbeta i els bolets, elements d’un paisatge que, als mallorquins de secà, avesats als torrents eixuts i la terra prima, ens fascina.

Després de dues hores de camí, ja hi som. L’aigua cau per unes penyes que es fan lloc entre els arbres com una font que raja plaer. Algunes americanes en biquini estrenyen els ventres i criden tot elevant els pits joves quan s’endinsen dins la gelor de l’aigua que no es cansa mai de caure. Nosaltres, que estam més fets per a la frescor tranquil·la de l’aigua mediterrània, hi farem només un prudent bany d’ungles. Damunt les penyes banyades, les flors caigudes dels rododendres dubten entre podrir-se en l’estabilitat de la pedra o perdre’s en l’aventura riu avall. Una poma i uns fruits secs seran el nostre berenar d’avui, abans d’emprendre el retorn cap al cotxe.

Un cop a casa, prepararem la nostra eixida al càmping, on tenim previst passar dues nits. El material (tendes, sacs i estoretes) l’hem pogut llogar a preu d’amic a la mateixa universitat on fa feina en Sebastian, que disposa de preus econòmics per als seus estudiants i professors.

El càmping és al costat del New River, que a Mallorca vendria a ser el torrent Nou. La seva principal atracció és un servei, pagant, de davallada del riu en gomes de camió inflades i posterior recollida amb uns autocars dels anys cinquanta adaptats per a l’ocasió.

Arribats a les instal·lacions, un cartell de dimensions considerables ens adverteix que a Virgínia està prohibit el consum públic d’alcohol. Instal·lam les nostres dues tendes i aviat arriben els nostres amics grecs, que instal·len la tercera. Durant les tasques d’instal·lació sentim un clàxon poderós que s’intensifica en durada i volum a mesura que s’acosta a la nostra posició. És el tren. Una locomotora d’aspecte antic estira vagons de mercaderies. M’entretenc a mirar quants en passen i si no m’he descomptat són 161. A l’altre costat del riu, a l’enfront del càmping, hi ha una altra via, per on també circulen combois, però aquests no toquen cap bocina.

Cau la nit en silenci. Només algunes converses a les caravanes i tendes veïnes, complementen la tranquil·litat de l’aigua mansa davallant el riu. Encenem foc en un punt habilitat expressament i torram salsitxes a la polonesa. Els polonesos fan punta a una vergueta i hi punxen el que volen torrar. No esperen el caliu, sinó que posen la salsitxa una mica més amunt de la flama i l’escalfen i la fumen. Es pot, fins i tot, menjar des del bastó mateix i si es vol rescalfar o acabar de coure alguna part encara poc feta, es torna a posar damunt el foc.

Aviat acabarem els menuts i ens colgarem dins les tendes. Sempre costa, la primera nit de càmping, agafar el son. El terra és rostit, a estones tenim fred, i en d’altres el sac ens fa calor. Però, a poc a poc, el cansament venç la incomoditat i un pes als ulls indica que ens adormim. De sobte, de lluny, tornam a sentir, dins la negra nit, la bocina del tren. Reclosos dins la tenda, sense referències visuals, el clàxon gegantí, que segurament es deu sentir des de Texas, sembla indicar-nos que el tren és a punt de passar per dins el nostre petit refugi de lona. Una vegada desvetlats, el sotragueig cadenciós dels cent seixanta-un vagons ens manté desperts un parell mallorquí de minuts. Giram el cos, canviam la postura de braços i cames, recomponem el coixí de roba que ens hem fet i ens sentim més desperts que mai. Però el pes dels ulls ens torna a visitar, i el cansament se’ns fa amic. I entram en aquell estadi en què hom no sap si està despert o somia i ens pareix que ens adormim fins que torna el renou infernal i el tren dins la tenda i la confirmació que anit, avui, no haurem pogut fer tros de nit i morirem davall un tren de son. Per ventura demà, que és diumenge, no passaran tan de trens. Déu ho faça!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s