La síndrome Fornari (NYC i Virgínia, XII)


P1120488

El matí ens despertam cantant a ritme de Village People: “Volem el tren de Llevaaaaant, sí senyor! De Waxinton a Texàs, volem el tren de Llevaaaant, sí senyoouuoor!”. El sol ha sortit radiant i la gespa que ens envolta és fosforescent i després del berenar decidim caminar riu avall per una carretereta del costat del càmping. Quan ja som a la sortida, un home amb les ulleres una mica caigudes damunt el nas i els morros arrufats mostrant les dents ens adverteix que no ens convé prendre aquest camí i que les normes del càmping no ho permeten: “You must follow the rules”, ens diu. La carretereta en qüestió és pública i hi transiten cotxes amb normalitat. Però el nostre home del càmping, no se sap si per responsabilitat sobre els nostres cossos o per interès comercial (per ventura li agradaria més que hi baixàssim en goma de camió) insisteix que no, que no i que no. El nostre amic grec, amb aquella mica de fatxenderia mediterrània, es posa un poc flamete i puny l’encarregat del càmping, que encara s’exalta més i ens diu que “no sé per què em discutiu”. Amb tranquil·litat i sossec, baixarem per la carretereta fins a tornar a trobar el riu. El camí és plàcid, pla. A la dreta tenim la via de la màquina infernal, a l’esquerra, tot de casetones curioses de gespa retallada i bústia de fusta a l’entrada, com un conte de fades americà, com un enfilall de xalets al Barcarès. Aviat arribam a l’aigua una altra vegada. Hi ha una gent que seu serenament i un home que pesca i parla amb un altre que es disposa a agafar una canoa. El riu sembla un llac, de tan estàtic i l’aigua s’hi reflecteix com si fos un mirall de mercuri. Jo hi faig algunes fotos i la resta d’expedició s’asseu damunt l’herba a contemplar l’estampa. L’asseguda no dura més de dos minuts. Un senyor ens ve a advertir que no podem seure en aquella herba. En el país de les llibertats i les oportunitats, el que preval sempre són els drets adquirits i la propietat. Ni la vorera d’un riu deixa espai per a la circulació lliure de persones.

Tornarem al càmping i repetirem discussió amb l’encarregat i el seu insistent “you must follow the rules”. Com tantes altres vegades aquests dies, no se sap si dinam o no. Podríem dir que brutejam tot lo dia, com si féssim un aperitiu permanent fins a l’hora del sopar que es perllongarà dins la fosca.

Abans, però, hauran començat a comparèixer convidats dels nostres amics polonesos. En Pàvel i na Kaixa, que ja coneixem, però també n’Arthur, un polonès de cameta curta i posat de cauboi que mena una al·lota americana de faccions dolcíssimes amb dos cans bons al·lots. Vendran també en Paul, i en Chris i na Magda, embarassadíssima, polonesos també. I na Nataixa, russa, i en Saixa, del Kazakhstan, amb un capell de vaquer. Alguns de nosaltres llogam les rodes de camió i baixam el riu durant una bona estona. La profunditat és mínima, diria que no supera el metre en cap cas i la baixada és tranquil·la, la gamma de verds es multiplica i al fons del riu els macs conviuen amb restes de copinyes i herbes vàries, que no sé si poden ser algues. Tenen algues, els rius? Arribats al nostre destí, desenes de persones surten de l’aigua armades amb la goma suradora i s’encaminen cap als autocars dels anys cinquanta. L’estampa és, si més no, original. Aquestes particulars camiones de col·leccionista tenen les butaques alineades totes als costats, de manera que quan hi pujam, els passatgers, tots en banyador i biquini, ens asseim un davant l’altre amb la goma gegantina de camió enmig. Estam tots asseguts i sembla que no hi hauria de caber ningú més. Però el viatge ha de retre i el xofer ens demana que ens estrenyem i que posem les gomes una damunt l’altra. La imatge ordenada i simètrica de fa uns segons esdevé un caos de gomes de camió negres acaramullades i cossos assolellats de desconeguts que es freguen la suor i la crema solar els uns als altres.

Retornats al càmping, ara sí, ja és hora de sopar. Salsitxes, hamburgueses casolanes, truita feta nostra, ensalada i porqueries diverses van circulant per damunt les taules mentre les existències de cerveses de la nostra gelereta minven a un ritme frenètic, aliens com som a la norma del no beure en públic. De ressopó, el polonès Chris celebra que avui fa els anys amb una botella de tequila que du embolicada dins una bossa negra, per si un cas. Ens l’ofereix sense sal ni llimona, però aviat no serà ell, sinó en Saixa, el kazakh, qui cada quartet d’hora vendrà a veure si volem refegir. La fosca ho tapa tot mentre tornen els cent seixanta-un vagons. Res no fa presagiar que la nit d’avui pugui ser gaire més plàcida que la d’ahir. Es destil·la, mai més ben dit, una certa alegria, i en Seba proposa un joc. Ens posam en rotlo, aclucam els ulls i cercam una mà per a cada mà nostra. Una vegada enllaçats, haurem d’intentar desembullar la troca fins a formar un cercle perfecte, com una rotllana de sardana. Ho intentam tres vegades i cap dels intents reïx. Però ens divertim. A poc a poc es va desmantellant el campament d’amics i quedaran només les tres tendes nostres i les restes de menjar damunt la taula.
Els trens passen, però tenim la il·lusió que amb menys freqüència. Ens condormim abraçats i sembla que anit el nostre son serà invencible. De sobte, na Bel, es desperta perquè sent gotes de pluja damunt la lona de la tenda. Fortament afectada per la síndrome Fornari, encén la llanterna de bicicleta que tenim per llum i com una exalació, es vesteix i arreplega tot el que hi ha escampat dins la tenda. Estam preparats per a l’evacuació immediata. La síndrome Fornari és un transtorn que fa impossible la conciliació del son durant les nits d’alteració meteorològica, ja sigui un cop de vent, un ruixat d’aigua o una calabruixada o una tempesta de trons i llamps. Es transmet per via hereditària i en els seus brots més virulents fa que la persona afectada s’hagi d’aixecar a tancar finestres i portes, moure cossiols, fer córrer cortines o fins i tot desconnectar tot aparell de la xarxa elèctrica. Cal pensar, doncs, que tots aquests símptomes manifestats en l’espai de vuitanta metres quadrats d’un pis es multipliquen per vint dins els minúsculs quatre metres del nostre petit refugi de lona. Na Bel, per tant, inspecciona la humitat de la lona superior cada dos minuts i mig, mentre amb l’altra mà mira si ens entra aigua per la base. Al lluny, ens il·luminen la nit uns llamps lluminosos amb uns trons eixordadors que complementen la bocina infernal dels trens i el sotragueig rítmic dels cent seixanta-un vagons. Na Bel espera d’asseguda el rescat i evacuació del campament, que no arriba. No s’atura de ploure i ningú es gosa moure de les tendes. La síndrome Fornari augmenta el ritme de les seves inspeccions envers la humitat del refugi, mentre na Bel ja veu poliesportius habilitats per als desplaçats amb mantes i cafè calent o ja pensa, qui sap, si el riu deu ser a punt de desbordar-se i arrossegar-nos cap a una tràgica mort americana. Però, ai, un llum s’acosta entre gotes gruixades de pluja! Na Donata ens ve a demanar com estam i si trobam que hem de partir cap a Blacksburg. Són les quatre de la matinada. Els llamps són ben damunt nosaltres i l’aigua és de bimbolla. Organitzam ràpidament l’evacuació i arreplegam el nostre equipatge i deixam al càmping plantades les nostres tendes i els nostres amics grecs, que no tenen problemes de goteres, amb la certesa que avui sí que farem tros de nit, però dins un llitet calent i còmode. Un trosset de nit petit.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s