Hilari de Cara: “La literatura o és honesta o no és literatura”


Hilari de Cara (Melilla, 1945) ha guanyat aquest estiu i per segona vegada el Premi Pare Colom de Poesia que lliura cada any l’Ajuntament d’Inca. Amb ell parlam de Carrer d’Artà, que és el títol del llibre guanyador del premi, i de literatura.

hilari

– Fa molt de temps que tenies aquest llibre en marxa.

– És un llibre de poemes que està molt canviat de quan el vaig començar. Feia devers tres anys que el tenia començat i li he fet moltes voltes. L’he hagut de tenir aparcat, perquè és un llibre d’aquells amb una escriptura que et fa mal i al mateix temps t’exorcitza. És un llibre una mica més esperançat, en el fons, on hi ha molt de dolor, però al llarg del temps, el dolor personal per un fet puntual, pel final d’una història d’amor, està contextualitzat dins el paisatge de Manacor. El carrer d’Artà és un carrer de Manacor, per on duien la gent a matar cap al cementeri durant la guerra civil.

– De totes maneres, aquesta referència a la guerra civil és més al títol que al poemari?

– No. Hi ha poemes que parlen directament d’aquest fet. O bé d’altres on surten lligades al tema central del poemari referències personals, com ara el sentiment de culpa, tant col·lectiva com heretada de la meva família. Mon pare era pilot d’en Franco. Quan es va fer pilot estudiava dret, amb devuit anys. La primera destinació que li donaren va ser Pollença, d’on sortien avions a bombardejar Barcelona. Naturalment, jo no tenc cap culpa d’això, però sí que és una constant de la meva poesia les referències a l’autoritat paterna com a símbol.

– Com ho fas per lligar fets tan distants?

– Ho podem trobar dins un mateix poema. N’hi ha un que parla d’aquelles infermeres que torturaren, violaren i mataren. En d’altres hi ha referències al món actual, al Manacor actual, una història d’amor acabada, reflexions sobre la pròpia escriptura. Tot hi queda mesclat. En la majoria dels poemes sempre hi ha referències, petits coàguls físics, records.

– Quin pes hi té el pas del temps?

– N’hi ha, però no és un dels temes cabdals.

– És un tema que va sortint en la teva poesia, però no és central.

– Llevat de qualque sotrac físic, em trob en plenes facultats, i molt receptiu. El pas del temps a mi no m’afecta, en el sentit térbol de lament pels paradisos perduts, del temps passat.

– N’hi ha que diuen que tota literatura és nostàlgia.

– Sí, n’hi ha que ho diuen. No és cert. Sí que és un dels ressons de tota la literatura, però.

– La paraula “nostàlgia” pot tenir unes connotacions mel·líflues davant les quals hom parla amb una certa prevenció. No obstant això, escrivim del record, d’allò viscut.

– Sí, de l’experiència personal, de la història. Més que nostàlgia tota autèntica literatura és vida. I si no, no és literatura, sinó un joc de paraules, que n’hi ha molts que en fan.

– M’agrada que ho diguis. De vegades he demanat a altres poetes si l’honestedat era un valor important a l’hora d’escriure. Molts contestaven que no sabien quina relació podia tenir una cosa amb l’altra…

– O té honestedat o no és literatura, sinó mer joc de paraules, un exercici d’estil. Aquest tipus de literatura ha creat de vegades obres que no sempre han obtingut un resultat dolent. Però fins i tot en aquests casos hi ha una certa veritat, una certa honestedat des del punt de vista estètic, perquè la vida també és una experiència estètica. Sempre hi ha, però, qualque formalista que es dedica a fer paraules a crits, i ho trob estúpid. I no deixa d’haver-hi una certa propensió a la veritat passada per l’estètica.

– Quin pes té la forma a Carrer d’Artà?

– Hi ha decasíl·labs creuats. Hi ha un ritme decasíl·lab, però no formal. Quant a la forma amb metàfores o altres recursos literaris, sí que n’hi ha profusió.

– Hi tornes a practicar aquella mena d’escriptura automàtica en què mesclades dues històries de manera aleatòria en un mateix poema?

– No. Això ho vaig fer a Bolero i en alguns poemes d’Absalom. Va ser una troballa. No me’n vull atribuir la paternitat, però no s’havia fet mai en trunyelles d’aquest estil. També ho he practicat en certs bocins de la meva prosa, per incorporar-hi flash-backs.

– Carrer d’Artà segueix la línia dels teus darrers poemaris?

– Quan començ a considerar que un poemari s’acosta a la maduresa, l’envii a alguns companys perquè el llegeixin i hi assenyalin coses. Entre aquests hi ha en Pons Alorda, que em va dir que li recordava una espècie de Via bàltica, però mallorquina, com un altre viatge a l’infern enmig de la història i l’experiència personal. Una Via Bàltica no més domèstica, sinó en un escenari diferent. I crec que no anava desencaminat. A la meva poesia hi ha dues vies, una amb una certa èpica, passada per l’experiència personal; i una altra de més lírica.

– Però aquesta èpica també està relacionada amb els fets de l’entorn.

– Sí, sí. Via Bàltica és un repàs de la història d’aquests països, per les canòcies que han sofert. D’èpica en el sentit pur, només narrativa, ja sigui en prosa o en vers, no n’hi ha. La primera èpica grega, la d’Homer, és plena d’històries d’amor, de dones que miren batalles des d’una torre, de traïcions, de fugues… Fins i tot el Mío Cid no deixa de ser una obra que té elements molt subjectius. Potser sí que les cròniques catalanes s’ajustarien més a la història èpica, i tanmateix no deixen tampoc de contar-s’hi històries personals. En el meu cas, parlaria d’una èpica més arromançada.

– Després de Carrer d’Artà hi ha un altre llibre?

– N’hi ha tres. I també hi ha la segona part de la novel·la Un llac en flames, que l’he refeta més linealment. Hi ha dos llibres de poemes que encara tampoc no estan publicats. N’hi ha un que és un llibre d’amor molt bèstia, molt excremental, molt catulià. I precisament per això el jurat d’un premi el va rebutjar. Justament quan Catul és un dels millors poetes de la història, i no és que m’hi vulgui comparar. Crec que no el presentaré pus a cap concurs, perquè els jurats són un desastre, quant a veredictes. El jurat d’enguany es presenta al premi de l’any que ve i el qui ha guanyat el premi forma part del pròxim jurat, i és una roda que no acaba mai.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s