Coses que sabem, coses que no i totes les erres


miquel serraTu sabies que tots hem nascut a deu minuts de la mar. Tu sabies que tots hem duit nins adormits amb febre cap a un lloc sec. Tu sabies que ens vigilen déus amb cap d’animal. I t’havien dit que els dinars serien més estranys que mai. I a la fi ho comprens, ara que l’ombra és més llarga que mai. Tu sabies, Miquel Serra, que les coses ens succeeixen tan aviat, ens tramuden i ens transformen i fan que perdem el fil de l’ordre dels anys. El que no sabies, t’ho dic jo, és que la teva música íntima i útil, plena de révers i frases caçades al vent, plena de vida vital i esperança infinita, farcida de solituds i companyies, la fa la santíssima quaternitat. El déu de les paraules i les melodies que es va fer home en tu, profeta d’enyors i misteris, i que darrere s’hi asseu l’esperit sant, flama encesa dels ritmes, amalgama de suavitats i contundències. I a l’esquerra, sempre a l’esquerra, els baixos, i més a l’esquerra, la psicodèlia, la base electrònica, la gorra de propaganda, les ulleres de pasta i la camiseta de crida.

Tu sabies, Miquel Serra, que les teves paraules quotidianes arrabassen la poesia de molt endins. I sabies que la terra d’on la culls som nosaltres dins tu. Tu sabies que cantar descalç et fa bo, i et fa bé. I t’havien dit també que les cadires de bova reclamen baquetes per tornar al ritme primigeni dels padrins. Tu, Miquel, ja no esperes a viure més temps que la resta de gent, encara que tots els cans et lladrin, i encara que omplis tots els escenaris per on passis, com diumenge, que el trio de Miquels i Sant Pep estibàreu la sala d’enmig del teatre, per presentar un disc amable i preciós, però sense concessions. Una cultura necessària, una creença en la genuïnitat i l’honestedat del procés creatiu. Res pus. Una fe que raja inestroncable com una ferida que t’hagi de matar, fins que et trobis que ja no pots dir que has durat poc.

No sabies, tampoc, Miquel, que l’energia dels esclaus és la benzina del món, ni tampoc que en Leonard Cohen feia els anys el mateix dia que ens ho explicaves. Però sí que sabies que una gallina blanca a lloure per fora vila pot ser feliç i que encara que faci temps que no t’assages la seva roba, fa molts d’anys que en parles com els seus soldats, i que sí, que t’és igual si alguns escampen que has ressuscitat. Perquè tu, Miquel sembres lletres i culls erres, de serra, de perelló, de ferrer, però també erres de renéixer, de reinventar-te, de ressorgir. Les erres de créixer perennement com si mai el món t’assadollàs. Les erres de la ràbia dels timbals, les erres dels ritmes sense pausa, les erres dels mantres repetits, resats, recurrents. I les erres dels aromes i els colors de les notes del teu cantar.

I les erres del regal de la teva música i del perfum d’aquells vegetals, i les cançons del teu germà. Les erres d’en Jorra i d’en Simó, que no té erres, però en fabrica amb la veu.

Quaranta putes, vaig dir, Miquel, mentre et feies ombra amb les mans quan miraves per amunt la capa dels estels que hi ha. No sabies, Miquel, que la felicitat tenia un preu, i que tot anava bo, i que ens faries existir una mica més i ens ompliries de la tranquil·litat que du el perfum de qualsevol vegetal, amb la serenor de saber, tu i nosaltres, que mereixíem el nom que no mereixen els animals que no existeixen. Gràcies.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s