Contra l’imperi del porquim, amunt les copinyes!


Imatge-comic_ARAIMA20140924_0202_16

A Mallorca coneixem el carnaval amb la designació de darrers dies. Un imperi és més que un regne, alguna cosa molt poderosa, un gegant amb peus de fang que qualsevol dia pot esbucar-se des de la seva torre de poder. I “mallorquí” és l’adjectiu que qualifica allò pertanyent o relatiu a Mallorca, una illa perduda enmig de la mediterrània, entre un poder corrupte i un poble conformat en la desgràcia que li ha tocat, o que ha triat… Aquesta és la dissecció del títol d'”Els darrers dies de l’imperi mallorquí”, la rondalla punk, com l’ha qualificada la mateixa editorial que la publica (Edicions del Despropòsit), obra de Toni Planissi i Xisco Fuster. “Mai vàrem pensar que de tot això en sortiria un llibre”, diuen. “Les idees ens sortien de manera espontània i, de fet, hi ha moltes coses que no han arribat a sortir”, diu Toni Planissi, l’encarregat dels dibuixos i del primer esbós guionat d’aquesta novel·la gràfica. Tanmateix, Xisco Fuster, encarregat dels guions, que arrodoneix sempre amb passió, aclareix: “No tot és tan correcte com el que ha acabat sortint, i si no surt o no queda constància d’una idea genial que hem tengut, no passa res, perquè aviat en surt sempre una de millor”.

Planissi i Fuster han fet una feina artesanal: “Hi ha pàgines que han anat i vengut moltes vegades i que les hem arribades a elaborar deu vegades”. És per això que les fesomies dels personatges han anat canviant al llarg de tots aquests mesos d’elaboració del còmic fins a l’arribada a la impremta.

Però què hi ha darrere aquesta rondalla postmoderna del segle XXI? La Mallorca dual? La que ajunta el tanmateix i el ferrapilla? O la polièdrica, la complexa, la indefinible? Hi ha la dreta caciquil i pessetera i l’esquerra acomplexada? Sí i no, acaba responent Toni Planissi. “Sant Antoni representa el poderós, l’oportunista, l’especulador. És, en definitiva, el que engana el poble. Seria, a la fi, el partit que governa, sigui el partit que sigui. Sant Antoni, en aquest cas, engana el poble perquè consumesqui botifarrons”. Sant Jaume, per part seva, no és l’heroi perfecte i redemptor, sinó que presenta febleses i dubtes: “Sant Jaume és el lluitador, que vol treure la veritat, el desplaçat que és patró del seu poble i no té ni una capella a l’església”. Fuster hi afegeix que “en el fons veus que ell, més enllà del seu discurs té ànsies de protagonisme, un protagonisme que, segons ell, li ha usurpat Sant Antoni”. Sí que reconeixen, però, tant Fuster com Planissi, que es principis de Sant Jaume “són més nobles”, perquè “Sant Antoni, no és que sigui dolent, és que és un cabró”, es referma el dibuixant.

Així doncs, més que aquesta dualitat entre la Mallorca dels cacics i la dels esquerrans de capelletes, el que realment retrata “Els darrers dies de l’imperi mallorquí” és el caràcter dels habitants de l’illa, aquell mallorquí conformista, el dominable, el desconfiat. Al costat d’això, i gairebé com una desfilada de carnaval, compareixen durant tota la rondalla nombrosos personatges mallorquins d’ara i de sempre amb ressò universal: des de Ramon Llull, pou de ciència, a Rafel Nadal, drive intractable, passant per Carlos Delgado, José Ramón Bauzá, Jaume Matas, Miquel Barceló o Toni Gomila es va configurant un repartiment de luxe que completen personatges de la talla de Barack Obama o Angela Merkel i d’altres d’ultralocals com el capellà manacorí Llorenç Bonnín o Jaume Pericàs, un mite vivent, un “home del carrer” de Manacor. Localistes? Ni Planissi ni Fuster no ho creuen. Els personatges manacorins que puguin sortir al còmic no deixen de ser arquetípics, com el capellà de tota la vida o el personatge del poble, fuit i entranyable, “a qui a més nosaltres feim dir la veritat”.

Davant la desfilada de nombrosos personatges reals, els autors no mostren gaire preocupació per si qualcú es pot sentir ofès per la imatge que se’n pugui donar: “El que els feim dir són coses que ells han dit o que els identifiquen i nosaltres l’únic que feim és recollir-ho i posar-ho dins la nostra història”, afirma Fuster. Tanmateix, sí que tots dos reconeixen que els membres del Círculo Balear, en el còmic rebatiat com l’Ojete Balear, sí que són tractats amb més duresa: “Per ventura sí que amb aquests hi feim una mica més de sang…”. En tot cas, els personatges reals, una vegada ubicats dins el còmic, cobren vida pròpia i la caricatura esdevé gairebé un personatge independent del que el va inspirar incialment.

A banda dels personatges, Els darrers dies de l’imperi mallorquí cuida també molt la ubicació de les escenes. Els indrets que hi surten retratats sovint coincideixen amb la realitat, però en d’altres casos, han estat ficcionats. És el cas de la seu del “Patronat de Sant Antoni i el Dimoni”, que apareix com un palau luxós. Planissi explica que “és una reproducció d’un palau francès, perquè ens interessava donar aquesta imatge de luxe”. Els agrada, diuen, el ventall infinit de possibilitats que en aquest sentit obre fer un còmic de ficció.

I els autors què són? Santantoniers o santjaumistes? “Ni una cosa ni l’altra”, i no és que vulguin quedar en l’equidistància, sinó que simplement “no hi ha cap voluntat d’anar contra la festa de Sant Antoni, ni tampoc de promoure l’emergent celebració de Sant Jaume”, diuen. De fet, en el còmic “ja ens preocupàrem d’anomenar el patronat com de ‘Sant Antoni i el Dimoni’ per evitar possibles confusions amb el patronat real”, aclareixen.

En el fons tot això, insisteixen, “són les excuses per fer un retrat de la societat mallorquina”. I és per això que dins el còmic hi trobam “una trama de corrupció que s’acabarà destapant i que farà tremolar aquest imperi mallorquí”. El títol, expliquen Planissi i Fuster, vol establir un paral·lelisme amb l’auge i decadència de l’imperi romà i en conta “l’entrada a la decadència, el que passa sense saber exactament què passarà finalment, perquè, a la fi, tampoc no se sap gaire bé qui guanya”, admeten.

Tot i la patulea de sants i capelles que hi surten, l’església i la jerarquia eclesial hi tenen només un paper de carcassa, “la capella ens serveix de bastiment per a la història”, diu Fuster, el qual admet que “sí, hi surten capellans, marededéus, el bisbe, però són eines que ens serveixen per enriquir la narració, sense que hi siguin substancials”.

Tant si sou del porquim com de la copinya, tant si adorau el porquet com l’aura del pelegrí, teniu dues cites obligades, dues trobades que us explicaran com sou i us faran comprendre, a la fi l’arrel de les vostres eternes contradiccions. Sou mallorquins i viviu els darrers dies del vostre imperi. L’evangeli està escrit. La paraula no és de déu, però s’hi acosta. Volarà de veu en veu, però de ben segur que més d’un ho voldrà tocar amb les mans com sant Tomàs: dijous dia 25, a les 20.00 a la llibreria Drac Màgic de Palma; i dijous dia 2 d’octubre, a la sala Sacma de Manacor, la presentació de la rondalla punk del segle. Qui s’ho voldrà perdre.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s