Dels llargs camins: onze homes descalços pel camí de la memòria


delsllargs camins

Tens una foto a la mà. Les cares d’onze homes que haurien d’estar rabiosos d’alegria. Les mirades fixades en l’objectiu. El retrat col·lectiu d’una victòria. Les cadires de bova, els gecs i les corbates ocasionals. Els braços damunt les espatles dels altres. Tens una foto a la mà i s’hi guarda la vida i la mort d’aquests onze homes. La memòria i el martiri. El terror i l’orgull. Onze cares congelades damunt la cadira on t’asseuràs per veure Dels llargs camins, la darrera proposta de Noctàmbuls. Jaume Miró ha escrit aquesta vegada la història del batle republicà d’Artà, Biel Boira, a partir de la ingent tasca de recerca duita a terme per un altre batle, Jaume Morey. El muntatge és dirigit per Joan M. Albinyana i interpretat per Miquel Àngel Torrens, Sebastià Adrover, Joan Manel Vadell i Biel Bisquerra.

Dels llargs camins té la virtut de la claredat, de la motivació diàfana, del missatge directe i de la història necessària. La història de Biel Boira, “que també és la nostra, i la vostra, perquè un home és qualsevol home, i tots som un, i un és qualsevol”. El sentiment de col·lectivitat i de justícia social és permanent en la narració dramatitzada per Miró, que retrata la por i els desastres de la guerra com si tengués un pinzell de Goya a la mà: “Un home al banc dels acusats s’arrufa”, diu Biel Boira.

La història se’ns planteja a partir del judici a que són sotmesos onze artanencs per haver induït a la vaga general del 1934. Biel Boira encara no era batle. D’aquell mateix dia és la foto dels onze absolts. La tensió, arreu de Mallorca, es podia tallar: “Si un era de dretes i un era d’esquerres no volia xerrar amb ell. Si un era d’esquerres i un era de dretes, no volia xerrar amb ell”. “Una persona dins la presó s’arrufa”.

Dels llargs camins posa noms i llinatges i malnoms a la història d’aquests dotze valents que tornarien a coincidir en ventura i desventura el 1936. Biel Boira era elegit batle d’Artà en uns moments que “un vot valia més que una persona”. L’idealista Boira actua amb fermesa: “Han estat molts d’anys d’esperar i no ens podem fer enrere perquè estam farts dels terratinents i farts de l’església, volem lluitar per la llibertat de pensament”. Tot això vol i pensa i diu Biel Boira, que es rebel·larà contra els cacics de la vila, tot obligant-los a col·locar els obrers sense feina de manera proporcional a les hectàrees de les seves possessions.

Aviat, però, aquella tensió que es podia tallar amb un ganivet ja podrà ser perforada com un paper per una bala. Creix la sospita entre els republicans que els falangistes tenen armes i que es preparen per al cop. Fragments del diari del pare Ginard d’aquells dies alternen amb d’altres de l’amic coral del batle, Mateu Papa, i tot plegat és interromput per locucions de generals decretant l’estat de guerra, la persecució, la victòria (o la derrota, segons com es miri). La fugida camp a través, a la recerca d’una barca cap a la salvació i l’exili, Menorca, França, el camp de refugiats d’Argelers… L’enyor insondable, la tristesa infinita de la derrota d’uns valors basats en la justícia social ho amaren tot.

El muntatge és presentat amb austeritat i valentia alhora. Cinc cadires entapissades i un banc de fusta basten. Variaran la seva disposició per configurar cadascuna de les escenes sobre un llençol de papers cosits, esgrogueïts pel temps, però servadors de la memòria que no s’ha d’esborrar mai. Marcel Cranc aporta talls de veu, guitarra i so per donar volum als canvis de rumb en la història, que es mou àgiment en diversos plans temporals, molt ben delimitats i explicats aprofitant la màgia dels recursos teatrals.

“Qui no ha viscut aquestes coses no es pot fer una idea del que va passar”, diu Boira travessat per la por: “Mai m’havien mirat amb aquells ulls tan humiliants”. Devora tu, mentrestant, amb la foto a la mà, hi seu Magdalena Nebot, de Capdepera, filla de represaliat. Capeja a cada sentència, a cada afirmació, a cada tremolor dels magnífics actors, realíssims, que ens recorden que “d’una illa no es pot escapar”, parafrasejant el títol del cèlebre llibre de Jean Schalekamp. Biel Boira ho va aconseguir, però hagué de morir a l’exili, fugint d’un càstig només explicable des de la desraó i el fanatisme.

delsllargscamins

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s