Ca d’altri, llop and roll per als qui no tenen por de ser moderns

on

 

P1130600

Davant un institut, en un gairebé inhòspit carrer d’aspecte més industrial que educatiu, més suburbial que pagès, més desarrelat que embrancat en dèries de futur. Allà, en un silenci d’horabaixa trencat per un sol encès de dissabte, es reuneixen els que passaran avui per ca d’altri. Breus presentacions. Besades. Alguna rialla. Emprenen el camí cap al primer local misteriós. Aquí podreu fumar. També hi ha bany. Travessen una portassa endomassada de tomàtigues de ramellet, un passadís i surten a una escala que davalla a un corral de rosers i pedrissos, de xiques i mànegues per regar. Uns altaveus, altraveus avui?, presideixen el corral. I per l’escala arriba l’artista. Corbatí daurat, americana lluent. Molt de pèl a la cara. Poques paraules, i molt de ritme. Llop and roll, diuen que fa. Hombre Lobo Internacional udola, però no mossega. Dues nines d’anys escassos, infants encara, el vetlen assegudes a un pedrís, sota l’atenta mirada d’una mare responsable. Les jovenetes ballen i fan vibrar les cuixes com caputxetes vermelles amb paners carregats d’esclata-sangs i desitjos. Hi ha crispetes. I cerveses. Hom no sap com, però els udols semblen la veu de Sinatra cantant niu iorc, niu iorc, manacor, manacor. Desfan el camí, encara amb l’espant als ulls per l’home llop que udola a la lluna que creix i no mossega. Entraran en una portassa, bressol de grups vermells, amagant rere teles velles el que amaguen totes les portasses del món. Andròmines, bicicletes velles, electrodomèstics inservibles, eines, matalassos, mobles corcats. Zelisko Band proposa uns ritmes més pausats, una mena de malenconia eslava, masculina, a estones desesperada, d’altres sense esperança. Una tristesa rítmica, ballable, que s’empelta com s’empelten els somriures i les cerveses en una festa de joves que creixen i ja són grans. “Tenc niguls dins el cap”, em volen cotons en el cel de la teva mirada i un xilòfon de nin juga notes per als sincers espectadors. Una gopro aferrada amb cinta aïllant a un pal de granera deixa acta notarial de tot. Quedarà només un destí. Cinc euros per a un concert triple carregat de senzillesa, altruisme i amor. Benvinguts, ens diu l’amo al portal del darrer local que visitam avui. Som a la barriada de la Torre, a cals Puerto, una casa de cel arrissat, de lavandes i cisterna, de corral i de claror. Tot està endiumenjat perquè Roig clogui la jornada. Perquè recordi als qui tenien por del llop que udola sense mossegar, que no mossega. Perquè recordi als qui perdien tota esperança negats dins una tristesa eslava que sí, que el seu color és el verd, i que darrere les cortines d’un corral sempre hi ha un menjador, i un plat a taula o un quadre a una paret. O un record i una memòria. Una vida plena de vides més grans. Roig és un grup que creix, que toca tranquil i sona bé, que fa cançons umbilicals com cordons de sabates que un dia duran, tots aquells que tenien por, desfermats com una llàgrima damunt el peu. Són a ca d’altri i se senten com a ca seva. La nit ja és negra i la lluna, una aspirina que lleva maldecaps. Sona una veu nova i diferent, i tothom ja la coneix. Sense bafles. Sense micros. Sona una Altraveu.

 

 

One Comment Add yours

  1. Catalina M. escrigué:

    M’agrada! Hi ha un grapat de frases que me faria meves.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s