Sempre tornaràs, Sílvia Pérez Cruz


P1130757

Surts amb el model de Cortana, vestida de nit, de vermell. Cantes i t’acompanyes amb les mans com si fessis unes ones que ens agombolassin. Abril 74. Quantes vegades la devíem haver sentida de la veu de Llach en aquest mateix auditòrium? A la primera tornada el cantant de Verges deia “si guanyem el combat”, però a la segona aprofitava sempre per canviar el condicional per un temporal que dona seguretat: “Quan guanyem el combat. A granada, obviàveu aquest canvi tan petit i alhora tan substancial. Davant nosaltres degueres veure que l’energia que ens unia era positiva i aplicares, disciplinada, el canvi llachià.

La teva ombra (en)cantadora de peixos i galls es perfila damunt la fusta fosca, i s’apaga i s’encén, es dibuixa i es desdibuixa com la llàgrima que a cada cançó ens visita, i és una gota d’aigua salada o una espira de foc indomable. Ens expliques el doble sentit del títol granada en g minúscula i ens dius que una “granada” pot ser una fruita i també una bomba de mà. Que em disculpin els amics que ens llegeixen, però no em puc estar de fer-te una lleu estirada d’orelles. “Granada” és una bomba de mà, i també el podem fer servir com a adjectiu, en el sentit de madur, de granat, de fet i acabat, depenent del subjecte que qualifiquem. Però no una fruita! Oh deumeu! La fruita a la qual et devies referir devia ser la “magrana”. Sigui com sigui, la metàfora es comprèn: la passió natural de la fruita vermella, i la lluita i el combat de la bomba de mà.

No saps com, però les cançons se succeeixen i avui es percep una energia especial, creixent respecte d’altres concerts. Les versions són molt rodones, les tessitures de veu, impossibles, inversemblants gairebé. L’acompanyament de Raül Fernández, Reffree, a la guitarra, ja no és un acompanyament, sinó una presència magistral, monumental, imprescindible per comprendre l’essència del que se’ns presentava dissabte a l’Auditòrium de Palma, estibat com en les millors ocasions.

Feis un lied alemany, però també Caetano Veloso, o un estàndard de jazz en anglès enmig d’unes ombres gegantines reflectides al fons negre de l’escenari, mentre el teu vestit sembla canviar de tonalitat, cap al color d’una carabassa melosa. Creixen perquè cantau les cançons que us han emocionat i us han fet ser més grans i millors persones. Les cançons, moltes, que també ens han emocionat a nosaltres. T’aixeques i et plantes dreta davant el públic, i cantes amb la cara blanca, espectral, enlluernada del focus, amarada de presències.

Parles i et descalces amb naturalitat. Per què? T’hauràs d’aixecar? O és que vols sentir la terra mallorquina del teu país enrampant-te els peus de salabror i terrossos? I tornes a cantar: Mercè. Et sent i record la Maria del Mar, joveníssima, de cantar natural i no tan afectat com ara. I aquella cançó tendríssima d’enyor a Palma i al seu barri de pedres antigues. Tu ens pintes amb veu de caramel i gingebre la nostra ciutat enyorada, la Palma esvaïda. I t’aixeques! I camines descalça cap a nosaltres, amb els peus bruts de sal i terra. Com m’agrada endevinar-te! El tècnic de so maneja el réver amb mestria i tu t’agafes la falda, “faldilles enlaire”. Saps que “sempre tornaràs”, però saps, sobretot, que el vers que a tots ens ha quedat d’aquella cançó és el de les “monges que estenen els pecats del món, i la roba blanca”, i ho repeteixes com un mantra convençut, seguríssim, insistent i elegíac.

Fareu també les “Caravelas de la nada”. Llampeguen com flaixos els llums i tu mires amunt com si volassis, com vola la teva veu per acabar redolant per les escales de l’aire.

Descobrim també que en Raül sap parlar. Ens explica el vincle emocional de Compañero, la versió que fan extreta de Despegando, el llarga durada que feren en comú Enrique Morente i Pepe Habichuela, “un disc d’energia emocionant carregat de genialitat i veritat”. I tu ens explicaràs la raó de ser del poema de Miguel Hernández, i la cantaràs amb més ànima que totes les cançons que cantes amb ànima. Tombaràs una mica el coll i la teva cara semblarà esblanqueïda, resignada al dolor, perquè “no hi ha extensió més gran que la meva ferida”. T’arregusses el vestit com ens arregusses l’espinada i amb les mans percudeixes el caixó, transposició aquí dels nostres cors alats. L’ovació, Sílvia, era inevitable. No hi ha com una cançó explicada cantada amb ànima per emocionar fins a la darrera cèl·lula. Acabau i semblau empegueïts. En Raül quedarà amb els genollets junts, els peus calçats dins les esportives girats cap a dedins, el cap una mica baix, com si en comptes d’orgull sentís vergonya d’haver-nos emocionat com ens havíeu emocionat.

Cada versió que proposau suposa una millora de totes les cançons originals. I en feis tres d’Albert Pla, que cosiu en un patchwork cançoner perfecte: “Que si jo veig una dona i si tu veus un home si és que som nosaltres”. Vendrà el “Vestida de nit”, que ja és aplaudida abans que la cantis, i en Raül ens demanarà que no el facem parlar perquè ell el que vol és tocar. I tu la cantaràs amb les cames creuades i les mans plegades, com si et protegissis de tota l’emoció que saps que tanmateix et brollarà. T’amolles finalment i tornes a alçar-te com un torrent que volgués abandonar la llera que el mena cap al naixement de la llàgrima teva que feim nostra.

Només resten els bisos. Fareu un Amy Winehouse i us ho passareu molt bé i ens divertireu, ens distensionareu de tant de cor estret i llàgrima a punt de redolar. Riurem plegats i cantarem. Negats plegats dins aquesta vall de llàgrimes felices. Ens cantaràs amb aquella capacitat fotográfica de la teva veu el “Gallo negro, gallo rojo”. Tancam els ulls i ens vénen els esperons i les crestes vermelles, les parets de cementeri, les rotllanes d’arena, les cunetes i els morts, les bales i la sang. Els galls esquinçats per l’odi dels humans.

Indòcils, indomables, insaciables, en volem més. L’oblit ens havia relegat la cançó de la memòria, que et servirà per cloure el concert. Les corrandes vallesanes de Pere Quart et donen la pintura perquè tu amb el pinzell de la veu ens cantis el país, la tragèdia, el plany, l’enyor forçat i la ràbia i ens mostres uns aguts que cada vegada ens semblen nous i impossibles. Com m’agrada que ens sorprenguis!

Tot s’acaba. T’aplaudim drets i convençuts que segurament hem vist el teu millor concert a Mallorca, el més sentit, el més emocional, el de les cançons més rodones i contundents, amb en Reffree que no és complement ni acompanyant, sinó copilot d’un viatge que no s’atura de créixer. Gràcies, una altra vegada.

6 Comments Add yours

  1. mesacivica escrigué:

    Talment el concert Toni, però t’has deixat la cançó amb el que s’acabava abans dels bisos (també imprescindible) i que també ens va fer alçar l’ànima: el “Pequeño Vals vienés” (Lorca -Cohen)… aissss…tanta emoció viscuda…

    1. mesacivica escrigué:

      Soc na Margalida Ramis la germana d’una de les teves “capitanes de l’armada”😉

  2. Va estar molt bé, la veritat. Una proposta que refresca els clàssics i sovint els millora. I una complicitat que desitjaria de tot cor que no fos calculada. També m’agradà molt el detall de regalar-nos una introducció per a Gallo negro gallo rojo, que crec que era part d’una altra cançó de Maria del Mar Bonet, t’enrecordes de quina?

  3. Miquelser escrigué:

    A lo millor no t’entés però a qualsevol traductor veuras que magrana es diu Granada en castellà.
    Un saludo.

    1. antoniriera escrigué:

      No sé si m’has entès. Jo, que granada en espanyol vol dir magrana en català fa molts d’anys que ho sé, i per això he fet aquest comentari. Jo pensava el títol en català i per això em va venir de nou que na Sílvia fes aquella apreciació sobre el nom de la fruita. És, simplement, el pensament d’una persona interferida lingüística ent, i a això em referia…

      1. Miquelser escrigué:

        Bon dia.
        Ahir mateix una bona amiga m’havia dit que havia llegit la crònica d’un tal Toni Riera, i mira per on que era aquesta…
        No vull donar mes importància a aquest tema, no més que em va venir de nou, em faltava afegir que estava molt bé i que coneixies bé a la artista, tant com el repertori, resumint que m’havia agradat!
        Si et serveix de consol, jo fins fa pocs mesos em pensava que era el nom de la ciutat, per en Lorca, Morente, l’agartija nick, etc
        Un saludo.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s