“La partida”, testosterona i efectisme al servei de l’entreteniment


P1130770

Un altre any ha començat la Fira de Teatre de Manacor, un altre any a l’Auditori, i un altre any amb una gran producció, en aquest cas de la productora Focus, amb Ramon Madaula com a cap de cartell d’un floret d’actors mediàtics de capacitat actoral diversa. La direcció, a càrrec del també mediàtic Julio Manrique. Amb una escenografia ben travada i al servei de la màgia teatral, dos espais clarament diferenciats i alhora diàfans ubiquen els actors en una cuina de restaurant amb possibles i alhora amb un punt decadent i també a la sala menjador d’aquest mateix establiment. Els personatges hi apareixen de forma escalonada, es van incorporant amb dinamisme a les escenes i aconsegueixen encuriosir l’espectador amb esquits de les seves realitats quotidianes. Un separat jove amb una filla petita, un fadrí histriònic i ingenu, un guaperes desencisat, un jove ni-ni i un altre separat, aquest més madur, que és son pare. Tots conviuen en la seva feina al restaurant on suren les seves petites, o grans, tragèdies personals. Cal no oblidar, però, que som davant una comèdia tacada de testosterona, molt masculina (pot ser massa?), on el crit i la fatxenderia són a l’ordre del dia.

El ritme de tot plegat sembla voler ser trencat per l’aparició d’un personatge misteriós que acabarà sent el dolent de la pel·lícula, però alimentant-se de tòpics i sense aconseguir omplir el vestit que li ha posat el figurinista ni fer honor al pentinat que li idea la perruquera del muntatge. El “dolent” acudeix al restaurant amb la intenció de saldar el deute que hi té contret el fill de l’amo.

La primera part del muntatge ens serveix per a això, per presentar els personatges i per posar-los en relació entre si. Però també per a anunciar la partida, el joc de cartes que dóna nom a l’obra i que manté en tensió (és un dir) l’espectador durant una bona estona, a l’espera del desenllaç de la trama. El segon acte començarà amb un canvi molt radical d’escenari executat pels mateixos actors equipats amb llums frontals dins la fosca de l’escenari i al ritme de The gambler. De la netedat una mica casposa del restaurant passam ara al soterrani polsós, el magatzem amb caixes de botelles i la partida en una taula central d’on s’aixequen amb l’emoció del joc els homenots. A poc a poc, els perdedors van abandonant la juguesca fins que resten sols els tres protagonistes de la història. L’amo, el fill i el jugador de póquer. Tranquils, no hi ha espòiler. Però sí que s’imposen algunes reflexions finals entorn del muntatge.

L’espectacle té punts molt manriquians, efectistes, amb un toc d’humor, que salven la posada en escena. Però on és la decepció? On rauen els motius d’un desconcert final que no comprenem? Està el guió original a l’alçada del muntatge? O és el muntatge, que no ha sabut captar l’ànima del text? O som jo, tal vegada, qui no ha sabut captar la metàfora vital de la partida? La posada en escena juga i guanya. El missatge juga i perd. Tot queda igual. Mer entreteniment, doncs. 

One Comment Add yours

  1. Jaune Riera escrigué:

    Massa benevolent! L’obra és avorrida, falsa, poc convincent, mal interpretada (tant d’histrionisme exaspera), mal resolta i, quina sort!, la Fira tan sols pot anar a millor.
    Si qualcú no hi està d’acord el remet als clàssics, i que em diguin també què passa, en resum, a La Partida.
    O pot ser no he entès res?

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s