Tripulant tan a prop de l’impossible


P1130831No sabíem que poguéssim girar en línia recta, ni sabíem tampoc que poguéssim volar dins una nau estàtica. No ens havien dit mai que podríem sortir per la porta d’entrada a un món diferent del que havíem deixat abans d’emprendre el viatge més apassionant de les nostres vides. Tot va ocórrer ahir, gràcies a l’enginy dels germans Mongolfier, que ens brindaren l’oportunitat de compartir el primer viatge tripulat per humans del globus estàtic, el seu prodigiós invent.

Ja la rebuda que ens oferiren al poliesportiu de Vilafranca traspuava l’emoció i l’agitació de les grans ocasions. Abraçades, agraïments. I molta intriga. On anàvem? On ens menarien els intrèpids germans Mongolfier? Després de desplegar la nau procediren a inflar-la. Necessitaven grans quantitats de gas “Mongolfier”, que pogueren extreure de les nostres sabates pestilents. La inflada va ser rapidíssima. Després, de vuit en vuit, entràrem a la nau. I volàrem estàticament per l’univers vilafranquer. El nostre retorn, però, no estava garantit. En un primer vol tripulat sense humans, una ovella, un ànec i un gall pogueren tornar del seu viatge, però una vegada a terra desaparegueren per sempre més. Què ens passaria a nosaltres? La durada del vol seria limitada, perquè l’aire era un bé escàs, tot i que treballàvem amb instruments d’”altra” tecnologia. Ens enlairàrem i ens embarrancàrem a les dunes dels confins, un espai màgic d’on poguérem fugir gràcies a l’enginy de na Maria Magdalena.

La nostra nau multidisciplinària navegà per la mar dels Dubtes i volà una altra vegada cap al cel Domèstic. Ens sentíem petits dins la nau enorme i alhora gegants de la història, inconscients passatgers que es feien encara més grans en superar els esculls del nostre viatge. Descobrírem que els estels surten d’un colador i que es poden agafar amb les mans, si anam amb molt de compte i els guardam dins un poal de giny. Tan a prop de l’impossible sabíem de la insignificància de la nostra existència dins l’univers, però alhora apreníem que cadascun de nosaltres era imprescindible per a aquell vol.

Aprenguérem que per volar no ens calen ales, sinó sols les ganes de fer-ho. Sortírem sabent que l’amor és en l’aire.

No haguérem de lamentar desgràcies personals i després d’una hora de vol estàtic poguérem tornar a Vilafranca sans i estalvis, per gran alegria d’infants, pares i mares i padrins. Acabat el viatge, abandonada la nau, donàrem les gràcies als germans Mongolfier per haver-nos recordat que no perdem mai la capacitat de ser sorpresos, les ànsies de descobrir nous paisatges, la màgia de crear-ne de nous si no en trobam.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s