Aquí i a la Xina Popular


Com que som nascut encara en temps d’en Franco, en el meu DNI inicial hi figurava el meu nom en espanyol, Antonio, per prescripció legal. Una vegada a la Universitat, vaig comprendre definitivament que nomia Antoni, aquí i a la Xina Popular, que diria aquell.

No fa gaires dies els companys de carrera i jo celebràrem els vint-i-cinc anys i un dia (així, amb aquesta denominació tan presidiària) de l’inici de la nostra carrera de filologia catalana. Entre les activitats que organitzàrem per a aquesta celebració hi havia l’escriptura d’un cadàver exquisit. Es tracta que cada participant expliqui una anècdota de forma anònima i cosir tots els textos de manera que quedi la cosa més o menys polida i sense saber qui ha escrit què. Un dels textos explicava una anècdota que em concernia a mi i em recordava un succès divertit, que he pensat que us agradarà llegir. Vet aquí, doncs, aquesta història:

IMG_0334.PNG

Com en tantes altres coses, vaig esser tardà a l’hora de treure’m el carnet de conduir. Sí que m’hi vaig apuntar als devuit, però hi vaig redolar prop de tres anys, fins que els mestres de l’autoescola, cansats de veure’m per allà, “m’obligaren” a presentar-me a l’examen teòric, que no em sap greu admetre i reconèixer que vaig suspendre. A la segona, però, vaig assolir l’aprovat. Després vendria la pràctica, menys accidentada. Anava a l’autoescola Januar, vinculada a la gestoria del mateix nom, i propietat de l’escriptor Miquel Àngel Riera. Per fer hores de pràctiques, ens feien anar a comprar uns tiquets que tenien una forma semblant a la d’una participació de loteria i que una administrativa de la gestoria ens emplenava davant amb el nostre nom i alguna altra dada. Aquesta papereta la lliuràvem després al mestre de pràctiques, que així no havia de manejar doblers dins el cotxe.

El primer dia, amb els meus grenyals vint anys i la cabellera arrissada i creixent, vaig adreçar-me tot empegueït al taulell per demanar els meus primers vals d’hores de pràctiques.

– Em dius el nom?

– Antoni Riera

I l’al·lota tota sol·lícita em tornà les paperetes amb un nom escrit: “Antonio Riera”. Em vaig enviar el calàpot i me’n vaig tornar cap a ca nostra amb el nom falsejat a la papereta i la identitat tremolant-me per l’espinada.

La segona vegada ja hi anava disposat a no dir res, només a comprovar que l'”Antonio” del primer dia no havia estat casualitat i que hi havia una intenció pertorbadora de la meva tranquil·litat lingüística en l’actitud de l’administrativa espanyolitzadora de noms. No hi hagué sorpreses i vaig tornar a ser “Antonio”.

El tercer dia que anava a cercar paperetes (crec recordar que en vaig haver de pagar una trentena, corresponents a les trenta hores de pràctiques que vaig haver de menester) ja m’havia resolt a corregir la situació i evitar, d’aquesta manera, la suplantació no ja del meu nom, sinó de la meva personalitat completa. L’afronta no podia continuar! M’acost al taulell amb un lleuger tremolor de cames i amb el pensament fix en una sola idea: el meu nom havia de ser el meu nom.

– Em donaràs tres vals de pràctiques?

– Sí, quin nom?

– Antoni Riera, sense o, però.

– Què és, que n’hi ha un altre?

– Ah, no ho sé, però jo som sense o.

M’estranyà, sincerament, la pregunta. Què volia dir “si n’hi ha un altre”? Només tendria dret, per a aquella administrativa, a usar el meu nom en català si n’hi havia un altre que l’hi tengués? O que no l’hi tengués?

Vaig guaitar amb la vista a l’altra part del taulell per veure com l’oficinista escrivia el meu no nom una altra vegada:

“Antonio Riera Sansó”.

– No, perdona, -li vaig dir ja vermell de vergonya aliena-, et volia dir que sense o final.

– Idò, jo t’ho he posat al final, Sansó.

– Sen-se-o. Antoni -li vaig aclarir, absort dins la perplexitat que m’inferia la contemplació d’aquell tancament de mires tan exagerat.

– Aaaaah, ets d’aquests mallorquiniiiiiistes -em va dir tota somrient i fixant la vista en la meva boca badada d’entabanat que no comprenia res.

És d’aleshores ençà que molta de gent em saluda i em recorda que som “Antoni Riera Sansó”, en comptes d’Antoni Riera Vives. He continuat sent Antoni, sense o, arreu on he anat i poques vegades m’ha passat que hagi hagut de demanar per favor que em respectin la denominació personal. Hem fet passes importants, en aquest sentit. Amb el temps he sabut també que l’al·lota que em canviava el nom amb tanta lleugeresa no ho feia gratuïtament: avui és militant del Partit Popular de José Ramón Bauzá.

PS. Conec dues anècdotes més bastant semblants: una és la d’en Joan Vambó (va amb o) i l’altra la del senyor Boneti (senyor Bonet i Rigo). I sé cert que si estiràvem el fil, no ens aturaríem de debanar…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s