Llorenç Ginard: “Les coses lluitades sempre són amargues”


Llorenç Ginard (Manacor, 1935) és passió pura, per l’art, per la vida, per l’energia dels cossos, pel volum, per la forma, pel buit i per la llum. Llegiu les paraules seves, reblides de senzillesa, savies com els anys.


P1130674

– El Manacor de la vostra infantesa era un Manacor feixista, encara rural, semianalfabet. Un desert cultural. Crida l’atenció que hi poguessin créixer creadors de la talla de Guillem d’Efak, Miquel Àngel Riera, Jaume Santandreu, Miquel Brunet o vós mateix…

– Els pols es toquen, els extrems es toquen. De totes formes, et diré que vaig tenir la sort de poder freqüentar al Manacor d’aquells anys un ambient sa. Quan era nin anava a la Graduada. Tenia molt mala cal·ligrafia i de vegades havia de passar a net els dictats. I aquí aprofitava per dibuixar les lletres i les animava amb un dibuixet. El primer que vaig il·lustra parlava de l’Armada Invencible. Hi vaig dibuixar un vaixell i uns reflexos dins l’aigua. Don Francisco Jara, que era el meu mestre, em va dir: “Per què no escrius sempre així?”. “Perquè em du una feinada”, li vaig dir.

– L’interès per les arts plàstiques comença amb el dibuix.
– Sí, supòs que sí. Als catorze o quinze anys em vaig apuntar a don Eduardo Llauradó un senyor que feia feina a Cals Catalans, a can Santmartí, un taller molt seriós, on entrava el tronc per un portal i sortia un moble perfecte per l’altre. Don Eduardo dibuixava molt bé. I no és que ensenyàs res, amb la seva manera d’ensenyar: et donava una làmina i et deia “copia això”. I quan arribava tot, en lloc de dir-te  res, començava a esborrar i tornava a dibuixar. Encara guard aquells dibuixos, perquè són dibuixos seus, perquè es veu: el traç era el d’un gran dibuixant. I com a tallista també era un bon tallista. Les talles que feia eren precioses. Tenia, també, una col·lecció de caps de ca fets seus. En sabia molt.

– Com arribau del dibuix a l’escultura?
– Vaig anar a fer de mosset a ca mestre Joan Coix, que era tallista. Tothom em passava davant. En venia un a fer la temporada d’estiu, més jove que jo, i quan se’n tornava ja en sabia més que jo, que agafava unes moneies… El cas curiós és que amb el temps, vaig arribar a tallar la mar de bé. L’únic problema és la gubia, que et dóna malvicis. Quan vaig anar a Palma per aprendre de modelar, vaig veure que havia agafat molts de malvicis de la gubia.

– Quina és la diferència entre tallar i modelar?
– D’entrada el tallista i l’escultor són semblants. El tallista talla damunt fusta, d’ornament. Un dels millors tallistes que han passat per Manacor és mestre Antoni Llabrés, que és el que va fer el que hi ha a la farmàcia del carrer Nou. El tallista lleva. Un escultor pica, també lleva. El que modela, posa, afegeix, crea la forma. A un que sap modelar no el veuràs gratar mai. Un gran modelista, per exemple, és Rodin. Els bronzes sempre són modelats. Brancusi, per exemple, quan fa aquells capets, parteix, crec jo, de la Musa adormida.

– Quins referents teníeu, artísticament?
– A Palma, quan vaig anar-hi a aprendre de modelar hi vaig començar a conèixer gent interessant, com ara Miquel Àngel Riera, que hi feia el servei militar. I també Guillem d’Efak. Quan vaig tornar a Manacor, vaig conèixer en Toni Riera Nadal, en Miquel Llabrés…

– En Miquel Brunet?
– Ja el coneixia, perquè quan vaig estar a ca mestre Joan Coix, va venir a fer-hi feina n’Andreu Llodrà. N’Andreu i en Brunet eren nolt amics, com en Guillem Jaume. Hi ha una anècdota molt curiosa: en Guillem Jaume tocava el piano i sempre era pel món, però després es va interessar pel tennis, i li va interessar tant que va acabar sent entrenador. A un sopar hi va venir un tal Vives de SantLlorenç. Aquell dia havien jugat plegats i Jaume bravejava d’haver  derrotat Vives, que li respongué: “M’has guanyat, em vares guanyar, em tornaràs a guanyar, però mai em guanyaràs”. En Guillem dibuixava de meravella, i pintava amb una ressonància com a de Mompó. Feia notes musicals… El trobava tan sincer…

– La sinceritat, en la creació…
– És bàsica.  Em sent molt bé en aquesta entrevista, perquè record coses…

– Com va ser el naixement del Grup Dimecres?
– Al primer sopar que vaig anar, hi havia en Robert Llimós. El primer dimecres va  venir-hi en Juli Ramis, el solleric. Aquestes trobades s’originaren amb en en Tomeu Escolà, que volia posar un museu d’art contemporani a Porto Cristo. Demanaren ajuda a en Brunet. No sé fins a quin punt la idea era ambiciosa de bon de veres. A en Llimós, per exemple, li baratava mobles per obres d’art. Per allà hi comparegué en Pep Reüll, Truyols. En principi, els pintors hi aparegueren per negoci, però aviat posaren en comú les seves creacions i es feren molt amics. A la foto que surt a la portada d’un llibre, jo no hi surt, i hi era el dia que la feien. Hi havia en Mompó, en José Maria de Labra… Va ser, també, aquell temps, que em vaig canviar d’ofici i em vaig fer delineant, per llevar-me la gubia de damunt, per no agafar malvicis. Avui les guard totes en una capsa de sabates i un dia, per un afluix, les trec.

– Quina importància tenen les relacions personals en l’èxit d’un artista?
Els qui practiquen l’art són personatges molt nobles, encara que de vegades puguin ser durs. Mentre no et diguis dois, et respecten i t’ajuden. Sempre aprens, d’anar amb gent bona.

– I dins el món de l’art hi ha gent, també, que no ho és, tan noble?
– També. Hi ha molts de “cantamanyanas”. Aprofitats, oportunistes… No sé fins a quin punt, però, tot això existeix, perquè jo no ho he freqüentat. Jo artísticament he estat molt exigent amb jo mateix, m’he atracat més als qui més m’han agradat, als qui tenien una feina que m’agradava més. Primer coneixes la feina, després coneixes l’individu. Quan trob una persona que no m’agrada el que fa, no li faig cap menyspreu, simplement no m’hi acost. I si m’agrada el que fa, l’hi faig a saber. Et cont una anècdota: jo volia fer gravats i vaig apuntar-me a un taller al Molí d’en Xina, d’en Víctor Andreu. Els qui feien el taller eren una parella de catalans, entre els alumnes n’hi havia un que m’agradava el que feia, i li ho vaig dir. De tots els altres no em record de res ni de ningú, però d’ell sí: en Pep Coll, un bon pintor, fenomenal.

– Quina relació han de tenir l’art i els doblers?
– Jo no he fet mai doblers amb l’art. No he venut. Vaig canviar quatre coses amb el grup Dimecres. Jo tenia la meva feina que em donava per viure. Sí que m’han canviat coses interessants, però això era per la noblesa dels pintors que es prestaven a aquest intercanvi: ells em donaven or i jo els donava plata.

– Miquel Barceló, per exemple, ha cobrat grans quantitats per les seves creacions a les Nacions Unides o a la Seu. Fins a quin punt és sa, tot això?
– Sí, però en Miquel Barceló, segons tenc entès, el que volia era regalar la seva intervenció a la Seu, però el seu marxant li va dir que no, tractant-se d’una entitat. En canvi, a les galeries d’art n’hi ha que se’n duen un cinquanta per cent. Això és ver i no és ver. Una galeria pot dur el pintor a altres galeries externes, a fires, li fa bons catàlegs, li edita llibres… Ara, el galerista que no et du enlloc i et cobra el cinquanta per cent és un lladre.

– Picasso, Miró, parteixen d’una joventut amb una feina figurativa, realista i evolucionen cap a l’esquematització de la realitat, a la interiorització i posterior expressió personal d’aquesta realitat. La vostra evolució és semblant…
– Sí, guardant les distàncies (riu). M’agradaria fer aquest camí. Aquests artistes feren molta feina. Eren molt bons ja per naturalesa, crearen molt i evolucionaren una barbaritat. Picasso va fer el que va voler. S’ha de tenir aquella capacitat de veure les coses. A mi m’ha passat que he presentat qualque cosa a Manacor, i m’han dit que està molt bé. A l’any següent, en present una altra i em diuen, sense jutjar: “Això ja ho vaig veure l’any passat”. Això fa molt de mal. I per això cercava i cercava, i vaig arribar a veure que cercant m’oblidava de la feina. M’oblidava del modelat, de l’equilibri, de la composició, de tot. Cercava una cosa que no sabia on era. Vaig veure que perdia el temps. La meva evolució era molt lenta. I en Miquel Peyrandi em va fer veure una cosa: em va fer posar una creació meva de cada any per veure l’evolució. I tant que havia evolucionat! Jo vaig començar a evolucionar el dia que em vaig oblidar que havia d’evolucionar, que em vaig deixar dur per la pròpia naturalesa. La mateixa feina t’hi du. I així et fas.

– Us heu fet a vós mateix?
– Sense dubte. Ho he mirat tot, bons i dolents. Al taller tenc caixes plenes de llibres. D’aquí, però també estrangers, com Marino Marini, que havia fet unes portes al Vaticà. Quan veig la seva obra dic: “Això és entendre el volum”, i ho fas, i t’hi baralles, per entendre el camí per on camina aquell home, i això és una lluita gustosa i amarga. Les coses lluitades sempre són amargues.
– Un artista sempre té una part turmentada.
– Sí, moltes de les meves obres són bastant tràgiques, i jo no som tràgic.

– Es diu molts de pics que el més important d’un artista és saber mirar.
– És molt important. Però a mi també m’ha ajudat molt la casualitat. La primera escultura foradada que vaig fer la vaig foradar de tant de punyir i de gratar. I en veure aquell forat vaig entendre que allò funcionava. Lluites, arrabasses, afegeixes, fas. El saber mirar és el saber veure quan una obra et surt així com toca.

– Abans hem parlat de volum. Chillida parlava, però, de la importància del buit.
– En una obra on no t’agradi el volum, tampoc no t’agradarà el buit que deixa. I si t’agrada el volum, t’agradarà l’espai. Em pensava que també em demanaries per la llum. Chillida feia unes coses amb alabastre on la llum era determinant. Foradant aquí o allà encanonava la llum de la forma que ell volia.

– Teniu més d’una obra en marxa al mateix temps?
– Jo sí. Un escultor amic meu diu que fer una escultura és com que fer un fill, i que no es poden fer quatre fills a la vegada. Jo tenc moltes vegades la sensació de perdre el temps, i això és criminal.

– Fent feina o quan no en feis?
– Quan no en faig. Quan el taller està brut i l’he de fer net, no veig mai el moment de fer-l’hi, i ni el faig net ni faig feina. Això em desespera. Consider una barbaritat haver-me de passar tres o quatre dies netejant el taller. I que consti que m’agrada tenir el taller net.

– El pas del temps, l’emoció, la mort, la dona, la sexualitat, el cos humà. Quins són els vostres temes?
– Tot això hi és. Jo sempre he estat molt calent. La persona que va calenta és aquella que quan toca pell torna beneita. La tocada de pell, la besada de llavis, el sabor, l’olor… tot això m’engata, em transporta… Som així, i ho accept, i no passa res…  I no passa res! Però res! Haurien de passar més coses! Tot això, el tema dona, es reflecteix en la meva obra. Quant als altres temes, el que més m’estira és el de la tragèdia. Quan hi va haver la guerra de l’Iraq, ho vaig viure molt malament. Hi estava molt en contra. Vaig fer dues escultures sobre aquests fets de guerra. I encara vaig trobar que encara em varen sortir massa dolces. Veig la tragèdia cada dia.

– Quan deis tragèdia, us referiu a la que provoquen els humans mateixos, o a la mort com a fet natural?
– No, la mort no em preocupa, en absolut. Em poden matar quan vulguin. Si no fes feina, ja seria mort, perquè ja m’hauria llevat la vida. La meva vida com a vida no té cap interès, per a mi l’únic interès són les hores que pas fent feina, que són les hores més bones de la meva vida. Ho passaràs bé o ho passaràs malament, però vius, sents, respires, vibres, en una paraula. Et notes que vius. Pens que la vida és viure.

– Què passa amb l’escultura quan la donau per acabada?
– L’escultura és meva, continua sent meva, i em conta coses, i cada vegada que la veig la jutj.

– Bé o malament?
– Bé o malament. En tenc d’exposades que si les pogués llevar les llevaria. I en tenc que les estim com un boig, com la perlera, que jo dic que és la meva estimada. Perquè la punyetera té presència, diu som aquí, i hi és. I té una força, per ella mateixa, un estar… i això que no té cara, no té mans, dos peus disforjos, i el coll a un costat. Però és, per a mi, la millor que he fet. I això que és una feina d’encàrrec, a mi m’agrada anar per lliure, perquè quan et donen un tema, et fermen. Però la cosa em va començar a picar i vaig arribar a fer-la per això, perquè em feia voltes dins el cap, i no me la podia treure. Per a mi és deu vegades millor que el Simó Tort, que el vaig fer fa devers trenta anys.

– Com és aquest Simó Tort?
– Dins el cap duc moltes figures clàssiques, i hi duia una escultura d’un profeta romà, amb un pergamí a la mà, un personatge serè. Una serenitat que també volia donar a aquell Simó Tort. L’únic que m’agrada d’aquesta escultura és la serenitat, l’elegància, la fortalesa… volia que fos valent. En Simó Tort el vaig llegir d’en Fuster i d’en Femenias, després. A l’època franquista, quan parlaven de Simó Tort li deien un “bandido”, perquè la història és diferent segons qui la conti. I jo el veia valent, fins i tot provocatiu, altiu.

– Acabam. Cap a on creis que caminarà la teva escultura, el vostre art?
– No ho sé. Cap allà on et cridi l’art, supòs. En tot cas, tornaré més abstracte, i abstracte vol dir que fuig de la realitat. Això és el que es percep en l’evolució de la meva obra.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s