Jo també m’he inscrit a les primàries de MÉS, malgrat la inherència


IMG_0335-1.JPG

Ja n’havia rebut algunes convidades a través de la xarxa, però com que el que funciona de bon de veres, almenys en mi, és el carrer, fins que no vaig rebre la convidada en persona i damunt paper no vaig formalitzar la meva participació en aquest procés d’aquest conjunt de partits que s’han ajuntat per esdevenir tercera, o segona, força a les pròximes eleccions autonòmiques.

Ja sabeu els qui em llegiu adesiara que em preocupa, i molt, l’absència del sobiranisme en el discurs d’aquesta organització política. Dins el PP no em preocuparia gens. Ni tampoc dins el PSOE. Però dins MÉS és una altra cosa: la formació aglutina el partit que ha liderat el nacionalisme identitari a Mallorca els darrers quaranta anys, el partit que ha duit la bandera de l’independentisme els darrers vint i dues escissions, una del mateix PSM, Entesa, i una altra que representava l’àrea més sensible a la identitat d’aquí dins EU-Els Verds. Exceptuant l’emergent Esquerra Independentista, que fa feina lluny encara de les institucions, no hi ha cap altra formació que tengui dins els seus postulats de manera tan clara la defensa de la llengua, la identitat, l’autogovern i àdhuc el sobiranisme o la independència, com MÉS. Però si una cosa exaspera el més pacient dels ciutadans és la inherència, tret diferencial que marca el rumb de tots els complexos històrics del nacionalisme mallorquí, el mallorquinisme, com agrada de dir a alguns.

No fa gaires dies, l’amic Pere Antoni Pons escrivia una reflexió al diari UH sobre l’eventual relació entre Podem i MÉS. De la formació nacionalista inherent en deia: “Els partits que integren MÉS, on hi ha des de partidaris de l’esquerra alternativa fins a socialdemòcrates i liberals progressistes”. Inherència pura, vaja. Això pot voler dir tres coses: 1. Que Pons desconeix l’existència de sectors nacionalistes dins MÉS, cosa altament improbable i que em faria canviar el concepte de persona solvent que tenc d’ell. 2. Que Pons només volia apuntar el ventall ideològic tradicional, sense tenir en compte l’identitari. o 3. Que Pons és també amant de la inherència en el periodisme i que no considera necessari apuntar que una de les diferències essencials, precisament, de MÉS amb Podem és el factor identitari, que seria l’hormona necessària per marcar territori electoral respecte de la formació de Pablo Iglesias.

Com diu Pons, els partits que formen part de MÉS “duen massa anys fent feina des de baix com per apuntar-se a la desesperada a un incert carro guanyador”. I no ho torna a dir, supòs que per la inherència que ens és inherent, però fa massa anys que aquests partits fan feina per al país com per ara apuntar-se al primer partit “modern” que arribi de Madrid. Per això sorprèn aquest emmirallament encegat d’alguns dirigents envers el partit dels cercles.

Digau-me esquiterell, però és que encara tenc més mostres de la inherència. Al paper que vaig omplir se’m demanava en quins sectors, anomenats “Espais de treball”, voldria ajudar l’organització. MÉS serveis socials, MÉS salut, MÉS economia i treball, MÉS igualtat, MÉS participació, MÉS educació, MÉS medi ambient i territori, MÉS cultura i llengua, MÉS administració pública, MÉS solidaritat internacional, MÉS joves i, finalment, MÉS gent gran. La inherència torna a ser tan inherent que no hi vaig aconseguir trobar ni l’eufemisme més eufemístic per evitar la paraula endimoniada de l’independentisme. Ni nacionalisme, ni sobiranisme, ni país, ni dret a decidir, ni autodeterminació. Ni una paraula sobre un “espai de treball” que, sí, ja sé que és transversal i que es pot defensar en cadascun dels que he apuntat més amunt, però costa poc cercar una marca diferenciadora i dir clarament el que tothom (votants i no votants d’aquests partits) ja sap.

Però bé, dit tot això, i aplicada la lavativa de la inherència, m’he apuntat a les primàries. M’agrada i em fa por alhora, aquest procés. M’agrada perquè:

1. Obre la formació al carrer. Els militants dels diferents partits cerquen arreu simpatitzants i presumptes votants que hi vulguin participar, i això ens mobilitza i ens fa estar pendents de les coses.

2. Obre la formació a persones que no siguin militants, tant per votar com per participar com a candidats, i això vol dir molt en favor dels partits que la formen i de les persones que els componen. Fora por. Les institucions són del poble, no dels partits, i accedir-hi no ha de ser sinònim d’haver de passar per la penitència ideològica i personal de dir amèn a tot dins el partit de torn per arribar a exercir algun càrrec públic.

I em fa por:

1. Perquè pot passar que els partits mobilitzin els seus aparells per fermar clarament els seus candidats i impedir que els independents prosperin dins les llistes.

2. Perquè hauré participat en un procés i aquesta participació podria legitimar actuacions que em desagradarien o em decebrien, i de les quals, irremeiablement, jo hauria estat partícip. Votar en aquestes primàries, que quedi clar en el meu cas, no és un xec en blanc als qui surtin triats. Això de tancar files, només ho fan els partits a l’ús, i esper que MÉS no ho sigui.

3. Perquè els participants en aquestes primàries votarem persones i no votarem programa, perquè hauríem de poder demanar als qui lideraran la formació que complissin els punts d’un programa que nosaltres també haguéssim votat.

I què voldria jo?

1. Jo el que vull és votar persones i discursos que em convencin, siguin del partit que siguin, i voldria que aquest fos l’esperit amb què hi acudeixin la resta de participants, militants i no militants de partits. De capelletes, les mínimes. Solvència, progressisme, honestedat i país seran les meves etiquetes a l’hora de triar.

2. Ja he dit que el meu vot a les primàries no és cap xec en blanc. Fa estona que predic que els partits minoritaris no han d’entrar a formar part dels equips de govern de les institucions. L’altre dia David Abril apuntava també en aquest sentit, vaja, que “MÉS no faria pactes subordinats al PSOE”. Ara anam. O MÉS és la força majoritària dins el pacte, o no pacta. Pactar com a comparsa sempre suposa un esplet de renúncies, un abaratiment dels somnis que ens desencoratja i ens desmobilitza. Si no s’està en una posició de força real no s’ha de pactar amb ningú i s’ha de romandre a l’oposició, donant suports puntuals a les polítiques del partit que governi. A ningú li passa pel cap que a les pròximes eleccions hi hagi cap majoria absoluta. Ni PP, ni PSOE, ni cap altre partit podrà passar el corró com l’ha passat José Ramón Bauzá si està condicionat per suports puntuals d’altres formacions.

i 3. Els qui em coneixen saben que crec en uns Països Catalans lliures amb un estat propi. Com que tenim el país administrativament dividit a l’espanyola, no ens queda més remei que actuar amb els subjectes de ple (o buit) dret de què disposam. Tot el que passi al Principat ens anirà bé, però hem d’estar a punt per no quedar despenjats d’aquesta dinàmica. Determinats sectors de MÉS es mostren refractaris al fet independentista, sobiranista i arrib a pensar que identitari. Ho repetesc per enèsima vegada: jo, i com jo crec que n’hi ha molts, no deman pancatalanisme explícit (ja em va bé que se’ns suposi inherent), tampoc no deman que l’independentisme sigui l’eix del discurs de MÉS (crec que hi ha sensibilitats diferents dins la formació que ens interessa que hi siguin), però sí que deman que MÉS estigui atent al que passa al Principat i, sobretot, que no amagui el cap sota l’ala acomplexada de sempre, i que digui clarament que vol lluitar pel dret a decidir i per un estat propi (i repetesc: no dic que hagi de ser la bandera de la formació, sinó que, igual que es reclamen uns serveis públics de qualitat, o una justícia social, o una participació ciutadana lliure i crítica, o un sistema econòmic sostenible i respectuós amb el medi ambient, també es reclami, fora pors, la independència d’aquesta terra respecte de l’Estat espanyol). Si no és així, perdonau que ho digui tan clar, a mi no m’interessa ser-hi. I per tant no sé, tampoc, si m’interessarà votar aquesta opció a les pròximes eleccions.

One Comment Add yours

  1. Joan Viudès escrigué:

    Tan de temps emprant eufemismes, els havien d’acabar un dia o l’altre. Això deu ser que ja no n’hi ha més.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s