“Què tenen d’incorrecte els nostres noms?”. Filosofia, lingüística, identitat: Translations


A Toni Pasqual i Toni Gomila, dos homenots que estimen i salven les paraules

Fa molts d’anys que en Toni Pasqual rastreja l’origen dels topònims manacorins, tot cercant-ne una explicació que els justifiqui, una motivació que els expliqui, una etimologia que ens els faci comprendre. Us en cont només una anècdota molt sucosa. Un dels microtopònims que en Toni va localitzar sobre el terreny i damunt el mapa va ser el del Pou Verí. En Toni rastrejà el terreny de prim compte i no hi havia manera de trobar cap pou. Finalment, mirà de treure’n l’entrallat parlant amb un informador del redol, que confirmava que allà, de pou, no n’hi havia cap. Sí que hi havia hagut, però, un “polvorí”, que deformat per la pronúncia tradicional i també per l’oïda del topògraf transcriptor havia acabat esdevenint anys enrere el “Pou Verí”. En una conferència de fa molts d’anys a la Universitat, Cosme Aguiló, també il·lustre toponimista, afirmava que per respectar, cal estimar i per estimar cal conèixer, en referència als llocs de Mallorca que ell havia trepitjat centenars de vegades i també als noms que n’havia investigat.

No fa tant, un any escàs, potser, Toni Gomila recordava que, un dia que feien feina per fora vila son pare li va demanar que deixàs les eines davall la figuera coll de dama. En Toni sap distingir una figuera d’un ametler, i un ametler d’un taronger. Però una coll de dama d’una peretjal o una martinenca ja és més complicat. De son pare a en Toni, en només en una generació, trenta anys escassos de diferència, es perdia el concepte “castes de figues” i se’n perdien també els noms. Tresors líquids, béns de gas, aire esvanit, les paraules. Davant l’afronta del no saber, en Toni va aprofitar les fustes d’una antiga escenografia per penjar una posteta a cada figuera amb el nom de la casta corresponent. Un temps més tard va descobrir que no havia inventat res, sinó que Gabriel García Márquez ja havia explicat una cosa semblant a Cien años de soledad: José Arcadio Buendía escrivia els noms de les coses en uns pergamins per recordar-los cent anys després.

P1130954

Els noms de les coses. Els noms dels llocs. El país. L’essència invencible dels anys i la forma de cada poble de veure el món, àdhuc davant l’exèrcit imperial més poderós. Aquest podria ser el tema de Translations, el text de Brian Friel produït per La Perla 29 i dirigit per Ferran Utzet per esdevenir una obra gran, enorme, immensa història dels pobles que no volen sotmetre’s.

Hom podria pensar que Translations dissimula la discussió lingüisticofilosòfica darrere una capa fàcil i costumista de relacions personals i socials, de relat humà quotidià. Potser és així, però l’embolcall quotidià és només una lleu capa transparent que en cap cas amaga les arestes d’un cos ple de matisos i reflexions. Translations presenta tants de llocs comuns dels pobles sotmesos que la identificació amb la situació que vivim aquí es fa inevitable.

Per als qui no l’hagin vista, cinc cèntims de l’argument: un destacament de l’exèrcit britànic arriba a un poblet de la Irlanda ocupada per dur a terme la traducció o “adaptació” dels noms gaèlics dels llocs a l’anglès.

I què hi ha que ens hi pugui fer sentir tan a prop? Tantes coses! Per exemple: una hospitalitat submisa i ingènua dels irlandesos envers els ocupants; un tracte de superioritat, paternalista en el millor dels casos, d’aquests envers la llengua que parlen els irlandesos i la seva forma de vida (“la llengua arcaica i pintoresca que vosaltres insistiu a continuar parlant”); una certa mala consciència per part d’algun dels soldats, sense que això acabi de tenir un efecte definitiu sobre la seva actitud lingüística (“Em sento molt estúpid de treballar aquí i no parlar la vostra llengua); la qualificació del paisatge ocupat per part de l’ocupant com un tresor valuós (“la vostra terra és molt bonica, sóc un enamorat d’Irlanda”); la reacció d’una part dels habitants envers la substitució dels seus noms (“Què tenen d’incorrecte els nostres noms irlandesos?”) i el qüestionament que el canvi d’aquests noms sigui realment possible (“no es poden canviar els noms de tot un país d’un dia per l’altre”; l’actitud de submissió lingüística dels irlandesos davant els anglesos (“Vols fer el favor de parlar en anglès davant d’aquest home? I per què? Per cortesia!”); el sentiment nacional profund dels irlandesos, de comunitat tancada, si es vol, i la consciència d’aquest per part dels seus ocupants (“Encara que parlés irlandès sempre seria un foraster”); la distància inabastable dels irlandesos envers els ocupants (“No estem gaire familiaritzats amb la vostra literatura, ens atrau més el càlid mediterrani”); l’actitud ambivalent del col·laboracionista, que en un primer moment ajudarà a la substitució dels noms irlandesos com el més convençut dels anglesos i després veurà quina és l’essència real d’aquest canvi…

Tot això, per poc que ho sembli, és una obra de teatre: vasta, complexa, que fa pensar, bastida sobre els ocres apagats tan propis de La Perla 29, i amb un elenc de luxe que actua com els millors actors en les millors ocasions. Mereix un tracte a part el tractament lingüístic dels personatges. L’obra original és escrita en anglès. Els irlandesos, en l’adaptació catalana que se’ns presentava aquest cap de setmana a l’Auditori de Manacor, parlaven un català arcaic, vulgaritzant, amb fortes ressonàncies “antigues” i alhora interferit lleugerament, però d’una subtil interferència avui fossilitzada; els personatges parlen sempre en català, tot i que figura que els anglesos parlen en anglès i els irlandesos en gaèlic. Això pot menar a qualque situació una mica confusa, però en general, la cucavela lingüística surt airosa de l’envit. Bellíssima, en aquest sentit, és la declaració d’amor entre Moira, la bella pagesa irlandesa, i el soldat Georges: ella parla en gaèlic, ell parla en anglès, i davant nosaltres, realment, parlen en català. Es declaren l’amor amb el so de les paraules i nosaltres en som, per ells, únics i muts testimonis: “Digues qualsevol cosa, m’agrada el so de les teves paraules”, es diuen l’un a l’altra. “T’estimaré sempre”. “Sempre?, què vol dir ‘sempre’?”, i hom no sap si es dubta de la paraula o de l’eternitat del seu significat.

Les reflexions sobre el sentit de les paraules, la seva essència, la seva etimologia, s’enduen el pes de l’obra, més enllà de les desventures personals de cadascun dels personatges. “Les paraules són convencions, no són immortals”, recorda el mestre als ocupants anglesos, que alhora insisteix: “Ens configurem en paraules literals, però les paraules són imatges del passat encarnades en el llenguatge i no hem de deixar mai de renovar-les, perquè si no es fossilitzarien”. L’afirmació em mena a les eternes discussions entre el mestre Gabriel Bibiloni, defensor dels topònims com a ens lingüístics vius i, per tant, susceptibles de canvis i evolucions; i el també mestre Cosme Aguiló, el qual es meravella de l’evolució d’un nom des del llatí, des de l’àrab o des de qualsevol llengua gairebé immemorial, per quedar fixada un dia en el passat i, a la fi, inamovible des de fa segles. Que els noms dels llocs quedin fixats a una època determinada i no evolucionin pot esser símptoma de dues coses: o bé que ha sorgit una norma potent fixadora dels noms de les coses; o bé que la llengua es troba en un estadi avançat de substitució i això la fa impermeable a qualsevol evolució creativa genuïna.

La reflexió lingüística, però, es fa encara més endins. Les llengües són una manera de veure el món, una riquesa dels humans, una diversitat que no hauríem mai de deixar de preservar: “Et puc ensenyar la gramàtica i el lèxic de l’anglès, però això t’ajudarà a entendre la seva realitat (la dels anglesos)? O que ells entenguin la teva?”.

D’on som? I què fa que ho siguem? Què ens configura el sentiment de pertinença? La llengua ho és tot? O només és molt? Els irlandesos han assolit un estat independent des de fa gairebé un segle. Continuen sent irlandesos, però parlen anglès. Només un tres per cent de la població empra el gaèlic com a primera llengua. Però la riquesa dels seus noms i de les seves paraules s’esvaeix com un fil de fum dins un dia de vent. Desapareix la seva llengua i desapareixem nosatres un poquet també.

Per pensar-hi molt. I torn al principi, a Toni Gomila: “Quan moren els mots moren els conceptes, com moren els pobles si moren les paraules, si no hi ha paraules, no hi ha nació, ni pàtria, ni imperi possible”. Encara avui, els estats glotofàgics miren de trobar mecanismes per eliminar la diferència. Pensau en “Palma de Mallorca”, en “Maó/Mahón” o en “Ibiza”. Ens prenen els noms per buidar-nos d’identitat. Si Eivissa ja no és Eivissa, sinó Ibiza, n’ha canviat només el nom? O ha canviat, també el concepte, el referent, la ciutat?

PS. Ja sé que el tema, tant en termes professionals com personals, em toca molt de prop, però fins ara ha estat, de llarg, l’obra que més m’ha agradat de les que he vist a la Fira de Manacor.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s