Silvamara, cançó natural, sense artificis ni impostures


silvamara

Hauria pogut escoltar-los abans de venir-los a conèixer, però em vaig estimar més la sorpresa. M’hi vaig encarar, ulls amb ulls, a punt pel denou. Jo ja m’ho havia imaginat, però ho vaig poder constatar: “La cançó que neix al cor / bressa la terra i les estrelles / i transfigura les roselles / en immortals espigues d’or”. Que en fa d’anys que perseguesc la cançó, que tresc l’emoció a través de la veu, l’instrument més poderós fins ara trobat per canviar el curs de les coses. I sovint ens entestam a creure que l’edifici poderós de la nostra felicitat es construeix sobre grans columnes de ciment armat, quan en el fons n’hi hauria prou de ser “fidels a les petites coses” per consolidar fonaments indestructibles entorn de les nostres travelades quotidianes.

Maria Bellver i Salvador Queralt són Silvamara, un duo natural, tangible, sense artificis ni impostures. Una gent sorgida de la gent, dues persones que escolten persones i saben tenir referents. Dos cossos que s’amaren de la força de les paraules i esdevenen esponges regalimants de notes i mots. A les versions de Maria del Mar Bonet (meravellosa interpretació de “Petita estança”), de Miguel Poveda cantant Maria Mercè Marçal (esfilagarsant-se delicadíssima, com una trena negra) o dels poemes de Jaume Vidal Alcover musicats per Pere Antoni Canyelles (amb versos tan delicats i actuals com “dorm, fantasia, que el món no està per noves”), s’hi ajunten propostes musicades de poemes de Joan Vinyoli o Blai Bonet (“si jo fos el mar, eix mar, la barca com dormiria!”). S’agraeixen també la fonètica impol·luta, la dicció basculant en perfecte equilibri entre la formalitat que reclama la proposta i la naturalitat que exhala, tan malavesats com estam a haver-nos d’enrajolar les orelles per sentir segons quines coses. Maria Bellver canta la vida plena, i el cervell li diu que sí, i tot en ella és un sí. Antoni Artigues, Biel Majoral, Ovidi Montllor: referents d’una generació, fars que guien com una llum dins la fosca. A mi, Silvamara m’ha retornat als meus anys de joventut conscient, en què escoltava Espirals d’embulls dins el cotxe, a casa, amb el walkman i els cantava per l’escala en arribar a casa, a la dutxa o dins el llit.

La guitarra de Salvador Queralt no acompanya, sinó que embolcalla i suggereix, i Maria Bellver, com una soca embolicada de roba de cotó que s’entrunyellar d’ibiscus i heures com paraules, es deixa créixer una veu que té molt de camí per recórrer: amb respecte per la paraula, sense por de fer-se ser, amb la il·lusió d’esdevenir, així canten Silvamara. Gràcies a la Institució Pública Antoni Maria Alcover i la seva Tardor Poètica per haver-nos permès de gaudir-ne.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s