Allegro, enginy i humor al servei de la popularització de la música clàssica


allegroCor de Teatre ha trobat la gallina dels ous d’or. La fórmula de l’èxit d’aquesta companyia consisteix a posar sobre l’escenari entre deu i vint actors-cantants abillats amb roba “escenogràfica” de tall simbolicoabstracte, una escenografia basada en el joc de llums i l’habilitat màgica del teatre per convertir un sol element de tall rectangular en mil usos diferents, i finalment tirar per damunt tot això un polsim d’humor en forma de gag. Aquesta és la fórmula, sí, però on en rau l’originalitat? Quina és la novetat de tot plegat? Cor de Teatre té la intenció i la capacitat d’acostar al gran públic la música clàssica de tots els temps, des de l’òpera fins a les grans simfonies, passant per oratoris i rèquiems. L’altra pota de la fórmula màgica és la de la direcció escènica o teatral. Aquesta vegada qui ha dirigit la dramatúrgia dels Cor de Teatre ha estat Paco Mir, una de les tres potes dels històrics, ja clàssics, Tricicle. La mà de Mir es percep no sols en l’estructura del gag, sinó també en la composició escenogràfica, i, encara molt més, en el sentit de l’humor continu que es proposa a Allegro. El muntatge pren un fil conductor en el qual se’ns pretenen mostrar les evolucions d’un personatge des del matí quan s’aixeca fins al vespre quan se’n va a dormir. L’estructuració en gags fa que l’espectacle, tot i mantenir un cert to de regularitat gràcies a aquest fil conductor que suara esmentàvem, sigui desigual. Especialment brillants són la coa de correus amb Lakme de Delibes com a rerefons, o l’escenificació de les Quatre Estacions d’Antonio Vivaldi. També aconsegueixen d’escenificar el seguiment d’un partit de futbol mitjançant les veus, demostrant no sols habilitat vocal sinó també interpretativa. Rimsky-Korsakov, Verdi, Bach o Beethoven són alguns altres dels grans clàssics que Cor de Teatre porta a l’escenari en aquesta nova proposta de popularització de la música clàssica de tots els temps. Pel que fa a l’escenografia, una gran pantalla de metacrilat servia de retorn i projecció de les veus dels actors, també expressades, però, de forma irregular, amb algun toc desafinat que, per al públic no versat, esdevé imperceptible o pecata minuta davant la proposta escènica impecable de Paco Mir i tot l’equip de direcció del muntatge. .

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s