“Don les gràcies a déu per estar fet pols”


lou reed“Ets massa feble per gosar ser feliç i et fa por la meva sang”. Aquest potser és el resum de la història d’un fracàs, o d’una victòria. Tant se valdrà com es miri. Diguem-ne vida, en comptes de fracàs. I risc. I valentia. I por. Tot això és el que es condensa en aquest Tribut a Lou Reed que poguérem veure aquesta setmana passada a l’Auditori de Manacor interpretat per Nathalie Poza i Pablo Derqui, i dirigit per Andrés Lima. Es tracta d’una proposta nova, diferent, aquesta vegada en castellà, i on el que molt segurament gaudirà més serà el seguidor de Lou Reed, el fan, l’incondicional, el coneixedor de la biografia i les lletres del genial músic novaiorquès. “Caroline és la meva reina germànica”. La relació malaltissa entre els dos protagonistes recorda la metàfora amorosa que Reed emprà per referir-se a la seva relació amb l’heroïna. Ella el sedueix sense compassió: “Vull ser la teva reina, abraça’m”. I ell, coneixedor de la seva condició de ionqui, reclama per a si mateix poder anar “amb vestit de mariner i gorra, on un home pot ser lliure de tots els mals de la ciutat”, tot trescant la convencionalitat feliç que l’abstregui de la seva addicció, per després acabar afirmant que “l’heroïna és la meva esposa, i estic millor que mort, don les gràcies a déu per estar fet pols”. Enmig d’una ambientació totalment decadent, els protagonistes de la història, magníficament interpretats per Derqui i Poza, es mouen violentament per l’escenari en un guió que se salva pels pèls, gràcies sobretot a la impressionant escenografia de projeccions en dues grans pantalles unides en forma de llibre, o de capsa de CD si es vol. Psicodèlia, distorsió, violència, perversió, addicció, i la companya heroïna, “que no li deia que no a ningú mai”… Mentrestant, la por del buit, la sensació agradable “de desaparèixer i no mirar enrere” i de viure una mort blanca que és xuclada pel llit, escenari de tota aquesta vida angoixant. Tot s’acaba, així, amb una sensació de molta de cadència, però poc rock’n’roll, amb més sensació de feblesa que de triomf, i amb moltes ganes de “no perdre més temps”, sense saber, tanmateix, què deu voler dir aquesta enigmàtica sentència. La música, mentrestant, va ser complement sonor indispensable per comprendre la proposta de Lima, Derqui i Poza, la qual també, sense amplificar, i amb sensibilitat d’esgarrifança, donà veu a alguna de les cançons de l’homenatjat de la nit, el mític Lou Reed.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s