“Mon pare era el maniquí i ma mare, el motor”


Des de fa alguns anys, el Patronat de Sant Antoni m’encomana una entrevista a qualque personatge manacorí que hagi destacat per la seva participació en la festa. Enguany la persona escollida ha estat Catalina Juan, la filla de l’amo en Toni Duro, un personatge singular i irrepetibleque els que cresquérem i visquérem abans dels anys noranta recordam amb orgull d’haver-lo conegut.

catalina juanCatalina Juan Morey (Manacor, 1942) és coneguda per molta de gent com la planxadora Moreia. El que molts d’altres no saben és que és la filla d’Antoni Juan, l’amo en Toni Duro. De com vivia les festes de Sant Antoni l’home més festós de Manacor en parlam en aquesta entrevista.

De quan ençà l’amo en Toni sortia a les beneïdes?

Mon pare va sortir per primera vegada a les beneïdes l’any 1918. El meu padrí duia un negoci de concessions i tenia bísties per estirar els carruatges. Per exemple, tenien els cavalls que estiraven el carruatge dels morts. I aquell any dugueren les bísties a beneir.

En aquell temps només hi devien dur els animals, no hi devia haver carrosses.

En aquell temps les beneïdes eren magres, pel que li vaig sentir contar. I sí, només sortien a beneir els animals. Més envant, passats un bon grapat d’anys, sí que feren una carrossa amb la gent de la Capella.

Això era abans de la guerra?

No, perquè jo tenc record d’esser-hi i vaig néixer després del Moviment.

L’amo en Toni no era pagès ni hi feia, com li vengué a un vilà aquesta fal·lera d’anar a les beneïdes?

Mon pare sempre va tenir bísties. Primer va tenir una galera grossa i un simó. Al cap d’uns anys va comprar una egueta i una galereta petita. El dia de Sant Antoni per ca nostra sempre hi havia un truller. Si topava qualque amic o conegut pel carrer el convidava a venir a dinar a ca nostra. Vàrem arribar a ser prop de quaranta persones. I ell sempre amb l’egueta i la galera. I enrevoltat d’al·lots. Tots hi volien pujar per fer-hi una volta, però com que no hi cabien, feien torns. Uns partien de ca nostra dins el carro, d’altres els arreplegava al Torrent, o al Mercat.

Era molt al·loter.

Sí, però només d’al·lots, no de nines. Figura’t que una vegada a mi em va fer festir amb una granota blava i em va posar una gorra amb els cabells tirats cap a dedins. I la gent deia, “quin fill més guapo que té en Duro”.

I aquestes bísties on les tenia, a fora vila?

No, aquí davant.

Teníeu la païssa dins la casa.

No. Aquí travessant el carrer hi havia la posada del Rafal. Ens hi deixaven tenir les bísties amb la condició que tenguéssim esment de la casa i que estigués a punt per quan hi haguessin de venir pagesos o missatges de la possessió a estar-hi.

Per Sant Antoni sortia sempre amb la galera.

Dins la galera només hi va sortir un any, perquè ell el que volia era que el veiessin. Els altres anys ja va sortir sempre devora, acompanyat de na Maria Pizà.

I de què es vestia? Anava amb calçons amb bufes?

No, ara et mostraré fotos. No es vestia mai igual. Un any es va vestir de segador, i jo mateixa li vaig cosir els cuixals, també duia uns didals de canya i la barxa (el senalló amb tapadora). Un altre any va sortir amb una pellissa de vellut, i va demanar l’ase gros per poder-li posar unes beaces molt grosses, per figurar que feia de repartidor d’aigua, com una dona que hi havia que li deien na Daixa. També es va vestir del cossià-ribell, i anava amb una baldufà i un senalló penjat per adobar cossis i ribells. Els darrers anys es vestia com si anàs a missa. I na Maria Pizà els darrers anys també duia la falda mitgelis, més curta. Encara la guard, aquella falda, que deu tenir 150 anys.

D’on li vengué aquesta amistat amb na Maria Pizà? Ella era molt més jove que ell.

Sí. Li venia de la capella. Sempre que em veia ella em deia que era la seva “germana petita”, perquè duia la roba de ma mare.

Quina relació tenia l’amo en Toni amb l’església?

Hi tenia relació, però no era beato. Mai es va voler apuntar a res, però sempre participava en totes les associacions. Es va fer de totes les associacions de la Tercera Edat, però mai hi va voler anar, perquè deia que “els vells només xerren de malalties”, i tenia raó.

La festa d’aquells anys devia ser el dia de Sant Antoni.

Sí, el dissabte de la festa no hi havia el trull que hi ha ara. Només hi havia les Completes. Mon pare hi anava sempre i deia que hi havia tan poca gent que “hi corrien les rates”. Devers l’any setanta (ens mostra una foto extreta d’un completíssim àlbum) vàrem fer el primer fogueró amb figures de la plaça de l’Antigor. Hi participaren les famílies de la barriada, els de can Jape, els Guixes, nosaltres… Però no vàrem guanyar, perquè les figures que hi havia eren vivents i quan prengueren foc a la llenya es varen haver de llevar.

Va representar mai el Quaquín?

Era molt amic d’en Sebastià Rubí, amic íntim. I el Quaquín el va cantar, però amb la Capella, però no representant cap paper de la comèdia.

Els qui coneguérem l’amo en Toni de vell tenim dues imatges seves gravades, amb la galera per Sant Antoni i amb el paraigua negre ple de sardines penjades el dia de l’enterrament de la sardina. Però què fèieu el dia de Sant Antoni a ca vostra?

Ja et dic que a ca nostra hi compareixia tothom, convidats de mon pare. Engreixàvem un porquet, i encara que els dies de festa no el poguéssim matar, perquè era pecat, nosaltres el matàvem i hi havia tanta de gent que ens acabàvem el porc. A mon pare, just just el vèiem fins a hora de dinar, perquè d’antic les beneïdes eren a les tres i ell hi havia de ser fort i no et moguis. Ma mare es cuidava de tot, a la cuina, i també del que li comanava mon pare. Jo sempre he dit que mon pare era el maniquí i ma mare era el motor. Dos o tres dies abans de la festa li deia: vull això per Sant Antoni, i ma mare li ho havia de preparar tot, fins i tot els mantons per posar a la galereta, que els havia d’espolsar i compondre.

A la vostra família hi hagué qualcú així de festós?

No. Son pare, el meu padrí, era un home molt seriós. Ara, això sí, li agradava figurar i fer planta, com a ell. Sempre amb la seva americana i la galleta al cap, i amb un gaiato que mai posava en terra, com mon pare, que tampoc no l’hi posava mai. El seu germà, el meu padrí jove, en Jordi Juan, Duro, havia arribat a ser futbolista professional. Més envant va ser delegat del Manacor, però hi enviava mon pare, perquè no anava de trulls. Sí que va tenir una germana, na Maria, molt festosa, però va morir molt jove, quan jo tenia cinc anys.

Ell sempre va tenir humor per fer festa.

Sempre, per Sant Antoni, pels Darrers Dies, per les Fires i Festes, per les processos de Pasqua. Amb 92 anys, molt poc temps abans de morir encara va sortir amb la confraria de Sant Antoniet. Ell a ma mare li deia sempre “Moreia”, i ella a ell li deia “Duro”. El mateix any que es va morir ma mare jo em vaig pensar que ell no aniria de festa, però em va dir: “Enguany hem de fer un bon Sant Antoni com sempre, perquè a na Moreia no li agradaria que no en féssim”.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s