“Si em fas escollir, preferiria un bon poema a un bon amor”

on

Rosa Maria Arrazola (Barcelona, 1969) és poeta i artista plàstica. Amb estudis de filologia hispànica combina la docència a secundària amb l’escriptura poètica i la pintura acrílica. Amb Rai, el seu quart poemari publicat, va resultar guanyadora de l’edició d’enguany del premi Ciutat de Manacor Miquel Àngel Riera de poesia. D’aquest llibre i del seu concepte poètic en parlam en aquesta entrevista.

arrazolaJa en el primer poema de Rai es detecta una importància de l’equilibri.

En aquest poemari hi ha una molt clara relació amb el moment vital en què està escrit el llibre, en un període de malaltia. Hi havia un desequilibri físic. I l’eix central del llibre ha estat tot el procés d’aquesta malaltia. El dolor a les articulacions, la pèrdua del sentit de l’equilibri… ha estat el trasbals de salut més fort que he patit mai, i d’aquí neix aquest dolor físic que es trasllada al dolor de l’ànima.

Precisament en tot el llibre es respira aquesta dicotomia entre cos i ànima, però amb un tercer element reincident: el nom.

El combat cos/ànima és un tema recurrent en els meus poemaris, a partir del cos de la dona, perquè la meva poesia es posiciona clarament en l’àmbit femení. D’altra banda, l’ànima també és necessària per completar aquesta entitat. Pel que fa al tercer element que anomenes, el dels noms, es deu al fet que havia d’arribar al llenguatge d’una forma que no ho havia fet anteriorment. Com deia James Joyce, “se cerquen noves epifanies per dir les coses d’una altra manera”. I això hi és molt més present que en tota la meva poesia anterior, perquè necessitava posar noms per fer més presents aquest cos i aquesta ànima. Al final quan escrius sempre tens la sensació que has d’anar més lluny que el que has dit en anteriors poemaris. Ara sentia un dolor diferent i necessitava unes paraules diferents per anomenar-lo.

També explicites aquesta confiança en la poesia com a salvadora del desfici, del turment…

Si em preguntes que és la poesia, et diré que té un element de salvació. Poder llegir o escriure durant la malaltia va ser el que em salvava cada dia, aquella necessitat de sentir-me bé en aquells instants en què estava patint, per poder gaudir de l’escriptura i la lectura. Joan Margarit diu que fer poesia és com enfrontar-te a una caixa negra d’un avió, perquè tu dus la teva motxilla de pors, de fracassos i d’alegries, però després de la lectura d’un llibre de poemes surts diferent.

I tanmateix, dius: “Quan sóc a infern em véns al cap i et sento paradís”. Què ens salva, a la fi, l’amor, o la poesia?

Si em fas escollir, a hores d’ara abans és la poesia que l’amor. Està molt lligat tot, però preferiria un bon poema a un bon amor.

En un poema fas referència a la guerra civil, i consecutivament a Miguel Hernández, que és de la mateixa època. No passes pena de perdre lirisme, amb referències tan explícites.

Vinc d’un anterior llibre, que era el més social que havia escrit fins ara. El cas d’Hernández potser és una mica casual. Sempre m’ha agradat, però ara el treballava a l’institut i de vegades un vers t’atrapa i neix alguna cosa. És cert que la poesia social potser deixa de tenir lirisme, però tampoc t’ho sabria dir. Un poeta es fa cada dia, i té fases i té llibres, uns poden triomfar i d’altres no.

Hi ha un cert gust per l’epigrama, pel poema curt, per la sentència contundent.

Això també és una altra de les conseqüències de voler dir les coses d’una altra manera. Des que vaig començar sempre he tingut tendència als poemes molt llargs, amb cadència narrativa. I a poc a poc he evolucionat cap a la síntesi. I és en aquest poemari on he buscat un poema més epigramàtic i d’altres que no ho fossin tant. Tanmateix, sempre he tingut una tendència al vers curt.

Jugues amb els mots, amb la seva forma, fas jocs de monosíl·labs, i fins i tot fas un cal·ligrama.

És el primer poema que faig així. Volia fer una cosa diferent i esforçar-me més a depurar el llenguatge. El joc forma part de la poesia. La poesia et permet apropar-te una mica més a l’humor.

I també jugues amb els significats i les categories gramaticals, fent que noms o adverbis esdevinguin adjectius qualificant altres noms.

Aquest poema neix d’una anècdota pura, d’un joc amb els meus fills, en què ajuntam paraules i fem sintagmes. Un dia anàvem ajuntant paraules amb paraules i van aparèixer dos sintagmes que em vaig apuntar en un paperet i l’endemà ja tenien forma de poema.

Hi ha un gust també per la identificació de situacions personals amb la natura o amb moments meteorològics o estacionals. És intencionat? És una herència de la poesia de sempre?

Ben bé intencionat no ho és. Anava escrivint molt sobre el dolor físic, i de sobte un bon dia vaig veure que no, que hi havia coses escrites l’any abans i que podien relacionar-se amb un fet amorós, que tenien relació amb el que escrivia en aquell moment posterior. Els que parlen amb la meteorologia, són anteriors. No era cercat que fossin en el poemari en el moment de néixer.

La mentida surt en molts de poetes, també a Rai. Quin pes poètic té per a tu?

Em fas pensar que en poemaris anteriors tenia una fixació amb aquesta paraula, que apareixia molt en els meus versos. Jo no n’era conscient i potser és que l’he feta fora inconscientment perquè ja heescrit molt sobre la mentida.

Dius: “Perquè crec en les paraules, viatjo cada nit al món del silenci”. Sense silenci no hi ha poesia?

En el meu procés de creació, quan acabo la feina, poso els nens a dormir, i necessito tancar-me en el meu silenci. Ara bé, escric molt al metro. Puc fer el meu silenci en un entorn on no n’hi hagi. Per pair-ho, per digerir-ho necessites silenci, si és que el silenci existeix.

Però també necessites un silenci interior, una manera de fer callar tots els dimonis, de partir de zero.

Segur, a això també li dic morir-se per renéixer, has de perdre’t, has de destrobar-te, has de no saber per poder retrobar el camí, la poesia és el món on et perds i on et retrobes.

El record sempre du dol? “La terra humida del record cega el mirall vestit de dol”. O en canvi és feliç: “Amb totes les rialles dels records”?

Hi ha el bon record i el mal record.

Però no és allò de “qualsevol temps passat va ser millor”

Jo crec que no. Parlo de dolor i de tristor , però sempre hi ha una sensació d’esperança. No es pot fer present si no tens un passat, però sempre hem d’anar cap endavant.

L’abandó de les penes és la solitud absoluta?

Les penes són una companyia, perquè d’aquesta manera neix aquest llibre, la part bona de tot el procés és aquesta. Igual que has de morir per renéixer, has de saber reconèixer de què estàs morint, per retrobar aquest camí, saber-te acceptar en el dolor, i no només estar trist i no voler analitzar per què. Cal saber trobar la part positiva d’allò que fa mal.

Un dels poetes que cites és Martí i Pol. Parles d’una malaltia, t’hi identifiques en aquest sentit?

En aquest cas volia associar tot això. Evidentment és absolutament intencionat. És un delsmeus poetes de capçalera i hi havia de ser d’alguna manera.

També dius: “Des del desequilibri ignoro les conductes ordenades Trobo poema i el món és quinta essència. Sovint tendim a mitificar una vida desordenada, lluny de les convencions”. Sense desequilibri no hi ha poema?

Pot haver-hi poema i en alguns autors suposo que és així, però jo m’acosto més a la poesia des del desequilibri, la davallada, el problema, la por, el no caminar per un terra ferm.

I també cites, repetidament, Vinyoli.

L’havia llegit molt farà cinc o sis anys. Em transporta sempre d’alguna manera, el sento molt proper en aquesta manera d’escriure els records. L’he llegit molt. El subconscient t’hi porta. A més ell és un poeta que, com deia Parcerisas, s’aferra a la vida amb meravelles i secrets. Em venia molt bé que hi fos, en Vinyoli, perquè fa una poesia absolutament vitalista.

Per què escrius poesia. És l’escriptura l’única cosa capaç de retenir o contenir el temps que fuig?

Jo no escric poesia per fer-me eterna, sinó perquè en tinc la necessitat, perquè he de parlar del meu present, la poesia és una eina per comprendre el món, és el sedàs per on passa la vida, jo no entendria el món com l’entenc si no fos poeta.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s