Morir com una venjança quan ha estat executada


P1140584La Fira de Teatre de Manacor ha posat fi aquesta setmana a més de quatre mesos de funcions amb un muntatge “postfira” de luxe: L’orfe del clan dels Zhao, un gran muntatge dirigit per Oriol Broggi que ens arribava en “versió gira”, adaptat per a teatres a la italiana i amb algunes baixes sensibles respecte del seu repartiment original, com ara Julio Manrique i Lluís Marco. Tanmateix la màgia proposada per La Perla 29 tornava a superar qualsevol petit escull que li posassin davant. La dicció impol·luta dels actors, el joc de llums, les projeccions sereníssimes, els ocres, les canyes, les palles, la terra i l’arena que tant agraden a Broggi contrastaven ara amb el ritme elèctric, modern, artificial de la també aclamada Cels. L’orfe del clan dels Zhao presenta la peripècia d’un infant d’ue que és salvat de l’extermini a què ha estat sotmesa tota la seva família (fins a tres-cents sacrificis, execucions, si es vol dir). L’infant haurà de ser el qui rescabali la injustícia a la qual ha estat sotmès tot el seu clan. Educat pel botxí de la seva família en un joc d’enganys el més pur estil de la tragèdia mitològica, el petit del clan dels Zhao, és l’hereu de la venjança. El seu mentor i salvador, un humil metge ambulant, arriba a dir: “Si no actuo a favor de la justícia no podré fer-me digne del favor”. Només ell, que només és “un pobre metge que camina” està en disposició de canviar el curs de la història. Ell és qui sacrificarà el propi fill per enganar el tirà Huang Hu: “Tot aquest dolor que m’esclata al pit com si fos pólvora no pot ser en va”. I diu: “Tinc davant meu allò que més estimo i aviat serà només un tros de terra”. Sovint es fa inevitable pensar que som una vegada més davant el contínuum de les literatures (cultes i populars) i que aquesta història de la Xina antiga té tantes semblances amb la bíblica peripècia de Moisès amb el faraó, que si simplement canviàssim els noms dels protagonistes enganaríem més d’un espectador fent-li creure que, efectivament, Huang Hu és Yul Brinner, i que el jove dels Zhao és Charlton Heston, per parlar en termes hollywoodians. Dotada com dèiem de tots els elements d’una gran tragèdia clàssica, L’orfe del clan dels Zhao és capaç d’oferir-nos en un mateix escenari l’antiguitat inconcreta d’una Xina mítica, intangible gairebé, on el mal entre els homes sembla ser l’única raó de viure, i alhora transitar per una modernitat amable de la mà de Joan Garriga (Dusminguet, La Troba Kung-Fu), vestit també amb kimono, com la resta d’actors, i participant des del costat de l’escenari amb la part instrumental, però pujant-hi quan es tracta de cantar, i de volar. I sí que volàrem especialment amb un M’aclame a tu ovidià encetat a capel·la que estremí les pells sensibles d’un públic entregat. I tanmateix, enmig de tanta bellesa transcendent, enmig de tanta tragèdia, hi ha fins i tot un moment per a l’aclucada d’ull a la rialla, al somriure potser, quan tres dels actors cavalquen més al ritme del Gangnam Style que no d’una obra d’aquestes pretensions. Les morts inicials, succeïdes com una caiguda compassada de fitxes de dòmino, feien pensar que el muntatge tendria un final grandiloqüent i hiperbòlic. Però no, l’obra s’acaba com s’apaga una espelma, com es mor una venjança quan ha estat executada.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s